El crèdit de la justícia espanyola s’esgota a un ritme vertiginós. I s’esgota encara més a cada minut que l’Estat espanyol manté presos polítics a l’exili. La resolució incontestable del Tribunal de Justícia de la Unió, que desacredita la sentència del Suprem, no servirà a curt termini, segurament, perquè els jutges en facen cas i alliberen Oriol Junqueras i la resta de presos polítics. Perquè aquesta sentència, que marca la ja coneguda com a doctrina Junqueras, no només evidencia —novament— que el líder d’Esquerra Republicana és un pres polític: ho són tots i totes els qui van passar amb ell quasi dos anys en presó preventiva i després van ser condemnats a entre 9 i 13 anys amb un judici i una sentència indignes de l’Europa del segle XXI. Però els alts càrrecs judicials de l’Espanya actual s’entesten a mantenir una autarquia que permet l’existència de presos polítics malgrat les resolucions d’Amnistia Internacional, de Nacions Unides i ara, també, de la Unió Europea. Com deia Carles Puigdemont, Espanya té segrestat un eurodiputat. L’Estat també manté les ordres de detenció a Espanya contra eurodiputats que viatgen amb llibertat per Europa —distints països s’han negat a extradir-los— i que compten amb una immunitat que tot fa pensar que l’Estat espanyol no respectarà.
Europa no s’ha pogut mostrar més clara. No només el TJUE: també David Sassoli, el nou president del Parlament Europeu, també italià com el seu predecessor, Antonio Tajani, però amb un tarannà ben distint d’aquell pupil de Sílvio Berlusconi que va impedir l’entrada a l’eurocambra dels exiliats Carles Puigdemont i Toni Comín, que no tardaran a accedir al càrrec d’eurodiputats. Sassoli no va poder ser més clar: “Pregue a les autoritats espanyoles competents que complesquen la sentència. Jo ja he donat ordre als serveis jurídics del Parlament perquè avaluen com més aviat millor l’aplicació dels efectes de la sentència sobre la composició del nostre Parlament”, deia el president en clara referència indirecta a l’alliberament de Junqueras i també a l’accés a l’eurocambra de Puigdemont, de Comín i de Clara Ponsatí, que esdevindrà eurodiputada un cop es consume el Brexit.
Però les “autoritats espanyoles competents” no sols no callen, sinó que es reafirmen en la seua sentència qüestionada arreu. Així ho ha fet la Fiscalia, menyspreant la resolució del TJUE i demanant mantenir l’empresonament dels presos polítics. També l’instructor Pablo Llarena, que en comptes d’anul·lar el processament ha citat les parts perquè es pronuncien sobre la situació dels exiliats electes. Per acabar-ho d’adobar, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va cometre la gosadia de publicar la sentència d’inhabilitació del president Quim Torra el mateix dia que Europa va desacreditar el Suprem. Una altra sentència política després d’un judici caracteritzat per la parcialitat dels jutges. La sentència contra el president català, dissimulada per l’efecte de la doctrina Junqueras, és un atac més de la justícia espanyola al sistema democràtic de l’Estat que també arribarà a les autoritats judicials europees. I és que Europa, amb totes les seues mancances, ha esdevingut salvavides de la democràcia. Per això, els qui no volen democràcia a l’Estat espanyol, comencen a alçar la veu contra la permanència d’Espanya a la Unió Europea. Caldrà lluitar amb fermesa democràtica contra aquest nou relat. El Govern de Pedro Sánchez té una gran responsabilitat en tot plegat. Caldrà que s’emmiralle més en Sassoli, també socialdemòcrata, i no en Josep Borrell.
