«Gaudeix d’immunitat una persona que ha estat oficialment proclamada electa al Parlament Europeu quan es trobava en situació de presó provisional en un procés penal per delictes greus, però que no ha estat autoritzada a complir certs requisits previstos pel Dret intern». És la conclusió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que s’ha manifestat a favor de la immunitat d’Oriol Juqueras com a eurodiputat. De retruc, els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí -aquesta última després que es faça efectiu el Brexit a finals de gener- se’n beneficiaran.
No és l’única conclusió del TJUE que evidencia la mala praxi de la justícia espanyola. En l’escrit de la sentència del tribunal de Luxemburg es reflecteix la l’article 751 de la llei d’Enjudiciament Criminal: «el jutge o tribunal que trobe mèrits per processar un senador o diputat a Corts per causa de delicte s’abstindrà de dirigir el procediment contra ell si les Corts estigueren obertes o fins obtenir la pertinent autorització del Cos Legislador al qual pertany». Abans, al mateix document de la sentència, també hi ha una referència a la Constitució espanyola, concretament al punt segon de l’article 71: «Durant el període del seu mandat els diputats i senadors gaudiran d’immunitat i només podran ser detinguts en cas de delicte flagrant. No podran ser inculpats ni processats sense la prèvia autorització de la Cambra respectiva». No cal dir que la justícia espanyola ha vulnerat, almenys, les normes esmentades. I és això el que se li ha girat en contra.
Però no només el TJUE s’hi ha pronunciat. David Sassoli, president del Parlament Europeu no ha estat menys contundent. Primer, instava el Tribunal Suprem a complir el que li demana el TJUE. I després informava d’haver donat mandat als serveis jurídics de la cambra europea perquè examinen els efectes de la sentència «sobre la composició del nostre Parlament». Sassoli ho deia en roda de premsa. La primera qüestió, la instància al Suprem, és una crida indirecta a l’alliberament d’Oriol Junqueras. Així, almenys, ho interpreten distints advocats consultats per aquest setmanari. Ells mateixos asseguren que si la causa cau, cau per tothom, no només per al líder d’Esquerra Republicana. La segona qüestió, la de la composició del Parlament Europeu, afecta directament els futurs eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, exiliats des de fa més de dos anys. I en això hi ha encara menys debat.
No hi ha cap debat en el fet que qualsevol eurodiputat ho és des del moment en què és elegit. Ho ha evidenciat el TJUE i també ho va fer la justícia espanyola quan va impedir Junqueras prendre possessió de l’acta evitant que abandonara la presó. El Suprem sí que li va permetre, en canvi, a ell i a la resta de presos polítics electes al Congrés i al Senat després de les eleccions espanyoles del 28 d’abril prendre possessió en aquell moment. L’alt tribunal no volia perdre la tutela sobre Junqueras -la sentència també reconeix el seu dret de desplaçament al Parlament Europeu- i, de passada, volia forçar Puigdemont i Comín a anar a Madrid per acatar la Constitució i detenir-los. El problema, però, és que aquesta estratègia implicava saltar per damunt de la pròpia llei.
Però el TJUE, com tampoc Sassoli, no s’expressen directament sobre la necessitat d’alliberar Oriol Junqueras. És evident que el líder d’Esquerra Republicana hauria d’haver comptat amb la immunitat que el protegeix des que va ser proclamat electe, i per tant no hauria d’haver estat jutjat i hauria d’haver quedat en llibertat. Si el Suprem volia retenir-ho, hauria d’haver aplicat la via del suplicatori. Amb tots aquests elements, segons els advocats consultats, la sentència hauria de ser nul·la. Però la justícia espanyola no donarà aquest pas. Si més no, és difícil pensar-ho amb l’actitud de la Fiscalia, que immediatament després de fer-se pública la sentència de Luxemburg enviava un escrit a la Sala Segona del Suprem per negar el dret de Junqueras a qualsevol mesura cautelar i defensant el seu empresonament emparant-se en la sentència del 14 d’octubre. Alhora, Pablo Llarena, instructor de la causa, ha donat un termini de cinc dies a les parts -Fiscalia, acusacions particular i popular i a les defenses de Carles Puigdemont i Toni Comín- perquè es pronuncien. Segons els advocats consultats, la llibertat hauria de ser decretada immediatament, per la qual cosa aquesta reacció judicial també seria una anomalia.
La situació del Suprem
Jaume Alonso-Cuevillas, catedràtic de Dret Penal, ha estat ben al dia de tot aquest procés. Explica a aquest setmanari que el president de la Sala Segona del Tribunal Suprem va fer una trampa quan va elevar una qüestió prejudicial al TJUE que no era la que l’advocat d’Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, havia sol·lcitat. Concretament, Van den Eynde plantejava si Junqueras tenia immunitat i si, per tant, es podia seguir el procés contra ell. «Marchena, en comptes d’això, se’n va a una peça separada de la presó provisional i pregunta si ha de donar o no permís perquè Junqueras vagi a prendre possessió. Canvia el context i la pregunta, per tant», especifica Cuevillas. Segons l’advocat, Marchena «anava de garantista, però sabia que Europa tardaria a resoldre i ell, mentrestant, dictaria sentència. I una vegada ho fes, deixaria tot sense efecte per ‘carencia sobrevenida de objeto’».
L'advocat va més enllà i explica el dinar celebrat a Madrid el 21 de juny d'aquest any. El president del TJUE, Koen Lenaerts, visitava els membres del Consell General del Poder Judicial i compartia taula amb els presidents de sala del TS. «Suposo que al dinar aquell senyor va ser cordial i el Marchena, bé per aquesta cordialitat o per problemes idiomàtics, va interpretar que el president del TJUE estava avalant la seva tesi. Perquè va ser llavors quan es va decidir i anunciar que mantindrien la qüestió prejudicial fins i tot després d'haver emès la sentència», detalla Cuevillas.
La situació política
El Suprem no mostrarà dubtes i no reaccionarà davant d’aquest cop que, en canvi, sí que podria tindre conseqüències polítiques. I no només a Europa, que permetrà Puigdemont, Comín i Ponsatí prendre càrrec al Parlament: especialment a l’Estat espanyol, on Esquerra Republicana ha congelat negociacions amb el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez fins que els socialistes no es pronuncien sobre la sentència del TJUE. Els dirigents d’Unides-Podem, l’altre actor implicat en la possible investidura, ja ha demanat la llibertat dels presos polítics. El PSOE, pel seu compte, està més collat que mai: si canvia la postura de l’Advocacia General de l’Estat, que depèn directament del Govern, no seran pocs els que se’ls tiraran a sobre, també des de dins del mateix partit. Si decideix no moure’s i ERC trenca les negociacions, el PSOE haurà d’explorar un acord amb el PP per investir Pedro Sánchez. Cap de les dues coses serà satisfactòria per al partit. Tampoc unes possibles terceres eleccions.
La situació de presos i exiliats
Ningú no confia que Oriol Junqueras i la resta de presos siguen alliberats després d’aquesta sentència. N’hi ha hagut altres crides en aquest sentit tant d’Amnistia Internacional com de l’ONU, que han demanat l’alliberament dels presos polítics o, si més no, d’alguns d’ells, i la justícia espanyola mai no ha reaccionat. Entre les persones consultades hi ha consens que Junqueras no serà alliberat fins que resolga el Tribunal Europeu de Drets Humans, i encara queden uns anys.
Sí que canvia la situació dels exiliats, especialment dels eurodiputats electes, que podran exercir com a tal. I també la seua capacitat de mobilitat, atès que podran viatjar per Europa protegits per la immunitat parlamentària. També per Espanya, en teoria, tot i que ningú no aconsella aquesta opció. Estan segurs, de fet, que la justícia espanyola passarà per damunt d’aquesta condició i detinga automàticament els exiliats si xafen territori estatal, on consta una ordre de detenció contra ells.
Siga com siga, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha donat la raó als represaliats. Un èxit més en l’estratègia d’internacionalització del conflicte. En aquesta ocasió, especialment, d’Andreu Van den Eynde, que ha conduït el cas amb un encert ben reconegut pel TJUE, que li ha donat la raó en la seua tesi. L’advocat d’Oriol Junqueras acostuma a dir, de fet, que ell no vol tindre la raó, sinó que li la donen. I ara ho ha aconseguit.