Amnistia Internacional (AI) són més de 7 milions de persones d’arreu del món en defensa dels drets humans. El passat 19 de novembre, a Barcelona, va presentar les conclusions sobre la sentència del procés. De totes, la que connecta més amb la ciutadania és la que reclama que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart siguin posats en llibertat de manera immediata i les seves condemnes, anul·lades perquè no haurien d’haver passat ni un sol dia empresonats; quan es celebra la roda de premsa ja porten 764 nits de presó.
AI demana que es revisi el tipus penal de sedició al Codi Penal espanyol per no seguir criminalitzant actes de desobediència civil pacífica, ni que es puguin imposar penes desproporcionades a l’exercici de la llibertat d’expressió i de reunió. Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva i Jordi Turull van veure com es sumava l’acusació de malversació a la de sedició i augmentava així el temps de condemna. Però a Carme Forcadell, Joaquim Forn i Josep Rull (amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez) sols se’ls considera culpables d’aquest confús i prefabricat delicte que el Tribunal Supremo “interpreta” de manera excessivament àmplia. I continuen a la presó.
AI considera, tanmateix, que el judici va ser just i amb aquesta definició, gens insignificant, salva els mobles d’un Estat que es reclama de dret. La sentència és perillosa, la instrucció dubtosa, les compareixences desiguals i a vegades grotesques, però, a parer d’AI, el judici va ser just. I aquesta conclusió és imprescindible pels que defensen, en ultima ràtio, que l’Estat espanyol és un Estat de dret. Si no ho fos, es podria entendre que la transició va ser una aparença, que els jutges dirimeixen qüestions polítiques, i que encara ens cal trencar amb el franquisme per començar a viure una democràcia homologable.
Poques hores desprès de la roda de premsa es reunia la Junta Nacional d’Òmnium. Recordaven que, amb AI, la suma d’entitats i personalitats internacionals que s’han pronunciat contra la sentència són ja més de 50, entre les quals destaquen el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU, l’Alt Comissionat de l’ONU pels Drets Humans, els relators especials per la llibertat d’opinió i expressió, pels defensors de drets humans i sobre qüestions de minories, el Front Line Defenders, l’Organització Mundial contra la Tortura, el Pen Internacional, el Comitè d’afers legals i drets humans del Consell d’Europa, la International Trial Watch, la International Association of Democratic Lawyers, la Comissió Internacional de juristes, a més d’un centenar de diputats i senadors francesos i la premi Nobel de la Pau Joddy Williams.
Però des del 20 de setembre de 2017, l’1-O, la celebració del judici i la sentència, s’han obert espais impossibles que sols es poden salvar amb autodeterminació, posant fi a la repressió i alliberant els presos polítics. Òmnium ho sap, i va fer esment de la repressió creixent que pateix la ciutadania. Enumera que des de l’1 d’octubre de 2017, 1.600 ciutadans han estat ferits pels cossos i forces de seguretat per exercir pacíficament els seus drets. Recorda que el nombre de presos polítics no para de créixer. I més de mil persones (com ara el president Quim Torra i Pla) són perseguides penalment. Poc a veure amb una democràcia. Molt a veure amb un Estat en què el seu ministre d’Interior es vanta de tenir “el monopoli de la violència” (sic).
Potser per aquest motiu és especialment oportú el manifest sobre “Violència social i violència d’Estat avui a Catalunya”, d’una vuitantena de professionals de la salut mental: en el seu text expliquen les conseqüències greus per a la salut que els atacs violents al dret de protesta van consolidant, amb un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tots els individus. I afegeixen: “Des del 20 de setembre de 2017, l’Estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i moltes vegades, també físic”. Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violència. I quan es fa servir la violència es despleguen sentiments negatius com ara “la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa i tot tipus de pertorbacions psicosomàtiques”. Quan és el cas, sortir al carrer, protestar, pot ser una pràctica sana i guaridora: “En un moment històric de gran involució i manipulació de la subjectivitat, el desvetllament d’individus en un moviment de protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu...” i pot salvar, per dalt, els espais impossibles. Com diuen a l’inici del manifest: “No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’Estat contra un poble pacífic”.
