“Els processos de globalització econòmica i digital afavoreixen una homogeneïtzació progressiva tant de l’àmbit cultural com territorial. La consolidació de grans comunitats mitjançant les xarxes socials tendeix a desvincular la ciutadania del seu entorn més pròxim i, en conseqüència, aquestes noves tendències de comunicació i socialització dificulten la identificació amb el seu paisatge immediat, i alhora la defensa de la seua integritat davant l’amenaça de la destrucció. Tanmateix, una de les respostes a l’actual internacionalització de la quotidianitat és, precisament, la reivindicació de les particularitats més locals, de la singularitat que fa genuïna una cultura, un poble, un col·lectiu, seguint la màxima ambiental de pensar amb l’horitzó ample d’allò global, però actuant amb la perspectiva més local.”
Amb aquest primer paràgraf inicie el meu capítol titulat “El país és el paisatge” a l’obra col·lectiva presentada recentment Identitat(s) a la cruïlla. Valencianitat i reptes territorials, de l’Editorial Afers i la Fundació Nexe, coordinat per Antoni Martínez i Bernal amb pròleg del conseller d’Educació, Cultura i Esport, Vicent Marzà. El territori i el paisatge, com a espais propis són primordials per al manteniment d’una identitat pròpia arrelada a la terra, a una cultura, a una història úniques, en perill atès el creixement de nous espais públics basats en el consumisme, els entorns efímers o els no-llocs on les especificitats dels espais es banalitzen i es van fent homogènies.
Alcaraz i Romero consideren “imperiosa” la defensa de la cohesió i la qualitat del territori valencià, des d’un punt de vista tant social i ambiental com d’articulació autonòmica. De fet, asseveren que sense el factor territorial no hi ha cap possibilitat de fonamentar una modernitat nova ni es podran enfortir consensos duradors en l’àmbit valencià, també bàsics en el context actual polític de l’Estat espanyol. Reivindiquen la concreció i posada en marxa de nous sistemes de governança per enfortir la relació entre el món rural i urbà i la concreció de mecanismes de vertebració flexibles com ara les xarxes de ciutats i l’apreciació igualitària del valor identitari de cada comarca enteses com a realitats en transició permanent.
En aquest punt del decàleg plantejat pels professors de prestigi seria interessant sumar la perspectiva de la sostenibilitat amb relació a la cohesió territorial, molt vinculada al model econòmic i a l’ús dels recursos naturals. En el debat sobre la identitat s’ha d’integrar la transició ecològica, entre altres, els nous desafiaments vinculats amb el model energètic. En primer lloc, la renúncia progressiva dels combustibles fòssils per a la reducció de les emissions atmosfèriques en tots els sectors —domèstic, industrial, transport, agrícola, etc.— pel seu efecte hivernacle, precursor de l’escalfament global i el canvi climàtic, sinó també per protegir la salut de les persones, de pobles i ciutats ja que la pol·lució està provocant milers de morts prematures en tots els entorns urbans. I, alhora, la promoció de les energies renovables a gran i xicoteta escala, promovent l’autoconsum. Un desenvolupament que hauria de tindre en compte el valor del paisatge i els ecosistemes, la riquesa que genera la seua conservació tant com a patrimoni natural, recursos forestals i biodiversitat com tots els serveis ecosistèmics que aporten a la societat.
El relat nou de la identitat valenciana tampoc pot ser aliè als reptes de la perspectiva de gènere. Els autors parlen d’una perspectiva cívica on es puga configurar el marc d’actuació integrant pluralitat i consens. En aquest punt és on caldria subratllar la importància de la igualtat entre homes i dones, i alhora fer front a nous reptes socials i culturals tan complexos com la violència masclista. Perquè la cohesió territorial també requereix aquest esguard i aquesta responsabilitat per un futur més just.
Per últim, resulta molt d’agrair l’obertura de portes i finestres de bat a bat proposada amb valentia per Alcaraz i Romero amb relació als paradigmes anteriors sobre la identitat valenciana. Ha de córrer l’aire i, com escriuen, el nou relat “no pot prendre com a referència el fet de ser fusterià o antifusterià, sinó els canvis de la realitat valenciana”. Perquè resulta realment apressant comprendre els fenòmens identitaris i nacionals en el context global actual marcat per la societat interconnectada a través de les xarxes socials com també el desenvolupament de les noves humanitats digitals. En aquest sentit, el diàleg identitari del nostre territori ha de ser molt plural, intergeneracional, transdisciplinari i sensible als nous universos del feminisme, l’ambientalisme acarat amb fenòmens com ara la crisi climàtica i els horitzons establerts pel paradigma digital.
