El dia desperta amb l’evidència que la sentència està a minuts de caure. La propaganda intenta ser útil per justificar segons quines decisions. A les 7 del matí, el Govern espanyol llança un vídeo preparat per España Global. Els intents d’aquesta entitat per netejar la imatge exterior d’Espanya no funcionen. Quan una democràcia es justifica portes enfora és que no està vivint bons temps. Al consell de ministres ho saben, però no rectificaran. Un vídeo inundat de complexes serà l’enèsima estratègia. El context de la vergonya pren forma.
Gracias al esfuerzo conjunto de toda la sociedad española nuestra democracia está a la vanguardia.
— La Moncloa (@desdelamoncloa) October 14, 2019
Hoy, España es una de las mejores democracias del mundo. Es la casa de todos y todas.#EverybodysLandpic.twitter.com/S1aFI588rz
Hores més tard, es publica la sentència. Aquesta va seguida d’una nova intervenció governamental. Compareix Pedro Sánchez, que torna a amenaçar amb noves usurpacions institucionals. El seu partit és el de sempre. Aquell que es capaç de canviar-ho tot perquè no canvie res. El mateix que guanya vots per garantir el mal menor. El PSOE dels poderosos amb pinzellades de progressisme que no solucionen els mals endèmics. Sovint, ni tan sols dissimulen aquests mals. Fins i tot els alimenten.
El Govern espanyol considera oportú demanar novament l’extradició de Carles Puigdemont. El president a l’exili continua a Waterloo després de dues euroordres fallides. La primera va ser retirada pel jutge instructor, el famós Pablo Llarena, que torna a l’escena mediàtica. El jutge, convertit en estratega, va retirar l'euroordre davant la previsible negativa de la justícia belga a l’extradició. Més endavant va rebre el gran colp d’Alemanya, país al qual els grans diaris patriòtics dedicaven portades d’agraïment quan contemplaven l’extradició sense dubtar-hi ni un moment. Alemanya va dir que no hi havia rebel·lió ni sedició i Llarena, que deu ser l’únic jutge del món que no persegueix aquells que ell mateix acusa de delinqüents, va esperar temps millors com els presents, quan una sentència podria avalar una nova persecució amb uns altres fonaments que divergeixen dels que ell va plantejar inicialment.
Alemanya ja va dir que no. Que el seu món no era el de les extradicions pactades entre governs. I el Govern espanyol, llavors recentment aterrat a la Moncloa gràcies al suport gratuït de l’independentisme català, no va fer res per canviar el relat judicial d’una Fiscalia General de l’Estat que depèn directament de l’executiu. L’acusació de rebel·lió, desmentida per Alemanya, va ser mantinguda per María José Segarra, fet que justificava legalment la presó provisional que els promotors de l’1 d’octubre han patit els darrers dos anys.
I llavors, amb la cara d’una esquerra amable i amb l’esperança que generava haver fet fora el PP i el sector més jacobí del seu partit després d’una segona victòria contra el vell aparell socialista, Sánchez feia i desfeia, pensant segurament que el problema s’alleujaria, perquè el temps tot ho sol alleujar. Però el temps no alleugereix les barbaritats mantingudes a còpia de conviccions patriòtiques. Perquè les conviccions patriòtiques solen ser inversemblants.
I així, l’Advocacia de l’Estat, que s’asseia al judici del procés a la dreta dels lletrats de Vox -quina metàfora més dolorosa-, llevava l’acusació de rebel·lió contra els encausats pel referèndum de l’1 d’octubre. Aquest ha estat el triomf de Sánchez: l’acusació de l’Advocacia ha estat la que han fet servir els jutges per redactar la sentència. Jutges poc innocents, amb un passat i un present que fan feredat. Jutges desmentits per Europa, també el mateix Manuel Marchena, que mai no han volgut homologar-se al dret internacional o que l’han criticat expressament quan des de fora els han dit que la cosa no va així.
Però els jutges, lliures d’autocrítica i de relats internacionals que mai no van voler escoltar, van preferir tirar pel dret, mai pitjor dit. I així, fonamenten una sentència acusant Josep Rull, per exemple, “de participar activamente poniendo las bases que propiciaron las condiciones de la movilización ciutadana”. Com si la mobilització haguera de ser castigada. O acusant Jordi Turull de promoure “la celebración de un referèndum prohibido que se pretende hacer realidad mediante una tumultuaria movilización ciutadana”. Com si els tumultuaris no dugueren casc, escut, porra i armes. O “la señora Forcadell”, que “proyectó su actividad pública más allà del ámbito parlamentario”, “desbordando los contornos de la posición institucional que ostentava y quebrantando el deber de neutralidad inherente a la misma”. Des de quan una falta d’imparcialitat, per discutible i censurable que puga ser, esdevé delicte de sedició? O “el señor Forn”, condemnat per haver promogut una actuació policial orientada a vigilar cada col·legi -i amb què els Mossos van tancar més centres que les forces policials espanyoles- i que no va derivar en una carnisseria, tal com pretenien els que van vindre de fora. Perquè no volien tancar col·legis, tal com s’ha demostrat. Només volien causar por. I ho van aconseguir, però no tant com pretenien.
Arribats a aquest punt, és inevitable pensar en tota aquella gent humiliada a la presó, que va saber del seu càstig a través de filtracions judicials i no per la via protocol·lària. És inevitable pensar en Dolors Bassa i Carme Forcadell, separades voluntàriament en distints centres penitenciaris perquè les seues mares, de vora noranta anys, no hagen de fer tres hores de cotxe aencada visita. Es podria parlar de tots i cadascun dels condemnats, però l’article seria etern. Cadascú d’ells té una història familiar normal, com la de cadascú de nosaltres, que ha esdevingut dramàtica després de segons quines reaccions judicials i, encara pitjor, després de mesos i anys de criminalització i intoxicació que han convertit aquests càstigs en alliçonaments necessaris a ulls de bona part de la ciutadania d’arreu de l’Estat.
És el context de la vergonya d’una sentència que no augurava res de bo i que, segur, continuarà tenint conseqüències. Amb jornades menys intenses. Amb moments més convulsos. Amb alts i baixos. Amb onades de depressió i amb corrents puntuals d’eufòria que es produiran mentre tots ells i totes elles, com des de fa dos anys, desitgen des de les presons que tot aquest episodi polític vergonyós puga servir perquè mai més es repetesquen situacions com les que estem vivint. Per fer de la tragèdia una eina capaç de trencar amb un context ignominiós que s’ha acarnissat amb ells però que també ha provocat músics a l’exili, manifestants acusats de terrorisme, titellaires perseguits judicialment, cantants acusats d'enaltir barbaritats, còmics infantils en procés de censura per presumptes delictes d’odi i un delirant etcètera. Pel bé de tothom, caldrà capgirar aquesta realitat.
