L’última humiliació

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les novel·les que deixen empremta a la meva història particular solen estar habitades per personatges que mai em són indiferents, dels quals m’enamoro amb bogeria a estones o per sempre, però que sempre em remouen per dins, m’emocionen, em fan riure i plorar. Amb ells. Com ells. Com la Nimfi i la Tirèsia que per uns dies de trasbals ocupen el lloc del Crist nafrat a L’última humiliació de Rea Galanaki. Dues dones gregues grans, cultes, que varen ser professores i que havien participat en les lluites contra la dictadura dels coronels. A la jubilació, amb la davallada d’unes classes mitjanes que acompanya la davallada de la vida democràtica, viuen a nivell personal una epopeia tan dramàtica com la crisi que s’havia iniciat el 2008, amb estralls més dolorosos a Grècia que a la resta del món que depèn de Wall Street i del Deutsche Bank. Les protagonistes decideixen seguir lluitant, com quan eren joves, i sumar-se a una gran manifestació contra les retallades i la política d’austeritat que el Govern grec imposa per mandat dels homes de negre. Les seves pensions de jubilació es poden veure escapçades per sota del migrat llindar de la supervivència. I tornen als carrers quan la boira envaeix la seva ment, amb la valentia de les heroïnes. S’escapen de casa quan estan avesades a mirar Atenes per la finestra, quan tenen prohibit sortir del pis d’acollida perquè ni tan sols en recorden l’adreça. Són figures dramàtiques rodejades de grans secundaris, com el fill de la Nimfi, Orestes, que visita gairebé d’amagat la seva mare per por de semblar dèbil al grup polític al qual pertany i que renega dels afectes. I la serventa, la Katarina, cosina llunyana de la Nimfi que havia deixat les muntanyes de Creta per un casament mal vist. Amb el seu fill nascut a l’illa, Takis, donaran relleu a un cor més gran, ben perfilat, d’homes sensesostre, dels que encara són vius per obra dels menjadors socials, i de dones emigrades, maltractades, amenaçades i marcades pel feixisme rampant. Figures descrites fins al detall que prenen per torn el paper de corifeus de la narrativa. Sense oblidar el gat de la Tirèsia, tan estimat perquè és també la seva única família, el que dorm a la mateixa habitació i se li arrauleix a la falda.

L’última humiliació ens mostra una Atenes degradada i s’aboca a una Europa que ha pres el paper del minotaure. Posa en relació les manifestacions del febrer del 2012 i el present de la novel·la, en l’època més dura de la crisi, amb la revolta de la Politècnica del 1973 durant la dictadura dels coronels, on trobem, molt més joves, personatges que la Galanaki ens fa conèixer ja en la seva vellesa irreparable. Amb la traducció al català de Mercè Guitart i editada per Tigre de Paper, seguim la narració lírica que acompanya els malestars de l’ànima mentre evoquem la música de Theodorakis i les imatges colpidores de Costa Gavras, ja siguin de Z, o d’Estat de setge, revisitades a tots els cinemes cremats de totes les places Sindagma. I sentim el pes feixuc de la història que esgarrapa la pell, com la veu de la grega Callas ens esgarrapa el cor i les mirades sàvies de Melina Mercouri i Irene Papas ens fan adonar-nos de com n’és d’humana, mediterrània i feble la nostra identitat. La virginal Europa evolucionaria cap a un minotaure femení, empresonada dins el laberint del temps etern, mentre s’alimenta de la carn de nois i noies com si la joventut s’hagués de castigar per sempre... “Mai no es deixaria tocar per la compassió envers els innocents”, fa dir l’autora al pare mort de la Tirèsia.

Per acabar, una pàgina de la novel·la que explica la dignitat d’una polis grega en temps d’eleccions: el partit feixista arriba a una ciutat de Creta per fer un míting. Una colla d’ancians, una vintena, que estan a l’ombra del plataner, tots amb els cabells blancs, duen a la mà bastons gruixuts, l’arma més antiga d’aquelles terres. Un d’ells, el més gran, fa un pas endavant i es queda palplantat davant de Takis, el fill de la Katarina, que torna ara com a cabdill de l’extrema dreta. I l’ancià li diu que l’alcalde, amb tot el poble al darrere, ha pres la decisió de no deixar-los parlar i li ensenya el paper on hi ha escrita la decisió. S’assemblen massa als nazis que havien conquerit l’illa i que havien executat i pres, com a represàlia, centenars d’ostatges, homes, dones i nens i havien calat foc a desenes de pobles . Aquella terra no volia que es tornés a sentir cap paraula més d’aquella gent i no els deixaven fer ni un pas més, mentre de les muntanyes baixava molta més gent, i més jove. I mentre els neonazis es retiren, capcots, rabiosos i humiliats, els ancians tornen a cantar una cançó que semblava oblidada: “Hitler, no presumeixis d’haver posat els peus a Creta”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Àngels Martínez Castells
Àngels Martínez Castells

Docent i activista