Com calia esperar, hi haurà noves eleccions generals el 10 de novembre. Seran les quartes eleccions espanyoles en quatre anys i seran, també, un nou exemple de com la inestabilitat, la irresponsabilitat i el tacticisme estan dominant els últims anys la política espanyola. Pedro Sánchez, de qui s’esperaven decisions més valentes i un gir del PSOE cap a l’esquerra —si més no, perquè les bases del seu partit el van triar dues vegades consecutives com a secretari general en contra dels desitjos de l’aparell i dels barons, que apostaven per Susana Díaz— està demostrant que no és gaire distint dels seus antecessors. I és per això que la decepció que genera Sánchez, almenys fins ara, és encara més gran.
Els resultats del 28 d’abril feien pensar que l’entesa entre PSOE i Podem seria factible. Hi havia, però, una qüestió que sempre va incomodar Sánchez, malgrat el seu bon resultat: la seua investidura depenia d’un vot d’un diputat independentista. Inesperadament per a alguns, previsiblement per a altres, ERC va comprometre’s a no ser un obstacle per a la investidura. Ho justificava la setmana passada en aquest setmanari Marta Rovira, secretària general d’ERC, exiliada, entrevistada a Ginebra: per a l’independentisme, desbloquejar la investidura de Sánchez suposava guanyar legitimitat en el terreny internacional. No cal dir que dins d’aquest sector ideològic no tothom comparteix aquesta opinió, però el cert és que a Sánchez li sortien els números per governar.
El president del Govern espanyol, però, ha preferit tornar a jugar-se-la en una nova operació d’alt risc que podria tenir conseqüències catastròfiques. El 28 d’abril, Sánchez es presentava a les eleccions com la garantia per barrar el pas a un Govern a l’andalusa format per Partit Popular, Ciutadans i Vox. Era el candidat capaç de liderar una majoria progressista després de set anys de Mariano Rajoy a La Moncloa amb un Partit Popular assetjat pels casos de corrupció. Potser els càlculs que fan els assessors de Sánchez li auguren més escons el pròxim 10 de novembre, però el cert és que Sánchez ja no compta amb els atractius que el van fer guanyador el 28 d’abril. Aquestes virtuts no les té des del moment en què, havent obtingut 123 diputats i havent tingut l’oportunitat de fer Govern, no l’ha volgut aprofitar. Si Sánchez pregava el 28 d’abril per la mobilització electoral de l’esquerra, que va ser possible en un context en què el discurs masclista i retrògrad de Vox i l’aposta gairebé ultradretana de Pablo Casado i Albert Rivera espantaven els votants, ara, després de l’immobilisme inexplicable de Sánchez, una part de l’esquerra podria optar per l’abstenció. Sembla mentida que l’exemple d’Andalusia no haja servit per a res.
Alhora, un dels arguments que més ha fet servir Sánchez per justificar la no formació de Govern ha estat el desig que l’Executiu espanyol es mostre unànime davant la sentència, previsiblement condemnatòria, que publicarà el Tribunal Suprem els propers dies contra els líders polítics i cívics de l’independentisme català. Lluny de voler resoldre aquest problema, Sánchez vol que aquest atzucac continue. I sense afrontar aquest problema amb valentia, amb la solució negociada exigida per la majoria dels ciutadans segons expliquen les enquestes, la política espanyola continuarà bloquejada. És difícil pensar que tant el PP com el PSOE preferesquen aquest escenari, però fins ara no han demostrat el contrari. Aquesta és la realitat que tenim des de fa quatre anys i la que, tot fa pensar, continuarem patint.
