I què fem, amb Europa?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La incertesa política a Europa només fa que augmentar des dels darrers anys. A la cruïlla del Brexit dur que pretén aplicar un Boris Johnson debilitat a la cambra britànica —ha perdut el suport de 21 membres del seu grup— però en sintonia amb la monarquia, se suma també la incògnita de com funcionarà el nou Govern italià, liderat pel Partit Demòcrata i pel populista Moviment 5 Estrelles. L’estranya i inexplicable aliança d’aquest nou partit amb els ultradretans de Salvini ha servit per catapultar l’extrema dreta. Alhora, la també ultradretana AfD ha experimentat un gran creixement als estats alemanys de Saxònia i Brandenburg. Més enllà de crisis de governs i de conjuntures electorals, a la resta d’Europa el discurs de l’extrema dreta es consolida sense cap impediment i els partits tradicionals, indecisos i desorientats, sobreviuen gràcies als rèdits d’un passat que, fa temps, es va extingir, malgrat que molts no se n’han volgut adonar. El panorama no és massa esperançador en un context internacional en què personatges com Donald Trump o Jair Bolsonaro també dominen bona part del relat polític. Què es pot fer davant de tot això?

El  nou curs polític s’inicia amb força a Catalunya. L’11 de setembre torna a estar marcat al calendari com a una Diada clau en l’agenda política del Principat i que estarà determinada, sens dubte, per les sentències que emetrà el Tribunal Suprem d’ací a no moltes setmanes. L’exemple de Catalunya, amb tots els errors que es poden haver comès des del sobiranisme, serveix per evidenciar fins a quin punt un Estat democràtic és capaç de trair els seus principis per mantenir un statu quo caducat, inservible, obsolet. Un sistema en què uns jutges condemnaran, previsiblement, uns dirigents polítics per una rebel·lió basada en una violència inexistent ­—justificada per la Fiscalia amb e-mails enviats que mai no van rebre respostes, amb crides pacífiques per megàfons o amb testimonis que explicaven haver patit mirades d’odi— i, mentrestant, un altre jutjat de Barcelona investigarà els inspectors en cap que van donar ordres policials a la ciutat durant l’1 d’octubre. Aquesta és l’última de les infinites contradiccions d’un Estat que se serveix de la força i l’amenaça per resoldre els problemes i que ignora, menysprea, ridiculitza o fins i tot persegueix judicialment els qui fan crides a resoldre aquest embat de manera democràtica.

Aquesta és l’Espanya actual en una Europa en hores baixes. El futur d’Europa serà pròsper no sols si s’enfronta al populisme i a l’extremisme amb determinació i consciència que la política còmoda del passat ja ha caducat i els intents per mantenir-la només donen oxigen als enemics del continent. I el futur d’Europa també dependrà de com resolga una situació catalana que, de manera puntual, tot i que cada vegada més evident, troba polítics outsiders de totes les tendències que denuncien la manera d’afrontar el tema català per part del Govern espanyol. Ho van fer un bon grapat de senadors a França i més recentment un bon grup de diputats d’aquest país, com també s’ha qüestionat des del Parlament britànic o des dels sistemes judicials dels distints Estats que fins ara han negat les extradicions dels exiliats.

El cas català, per tant, ha de servir per fer veure a Europa que hi ha possibilitats de canviar les coses no només per frenar les noves onades polítiques amb voluntat destructiva: també per posar fi a un statu quo obsolet que ahir beneficiava els Estats i que avui es pot tornar en contra de tothom. El sobiranisme ha de fer seu aquest repte i ha de ser l’exemple de renovació europea.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps