Regne Unit

Boris Johnson en escac i mat

Segons els pronòstics, Boris Johnson serà, quasi amb tota seguretat, el proper líder del Partit Conservador britànic i el proper primer ministre del Regne Unit. Tot es decidirà el 22 de juliol. Aquesta és la carrera de l’exalcalde de Londres i exministre d’Exteriors, un home extravagant com pocs. Ho analitza Arnald Garcia, periodista establert al Regne Unit.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La llegenda i la política van sovint de la mà. Mai no se sap ben bé què és cert i què no ho és tant. Per exemple, s’ha explicat sovint que cap als anys vuitanta es va representar un Ricard III a l’escola més elitista del Regne Unit, Eton College. Sobre l’escenari, una cabellera rossa pulcrament desordenada hauria encarnat el geperut maquiavèl·lic de Shakespeare simulant que no se sabia el guió només per fer riure el públic. Aquell Ricard III es diu Alexander Boris de Pfeffel Johnson i té tots els números per convertir-se en el proper primer ministre britànic. Quan Johnson era alcalde de Londres un periodista de la BBC li va preguntar sobre l’anècdota del Ricard III a Eton. “Creus que vas aprendre alguna cosa per al futur quan simulaves que no et sabies el guió?”. La resposta: “Certament, crec que com a tàctica a la vida és útil provocar la lleugera impressió que estàs fingint deliberadament que no saps el que està passant perquè en realitat pot ser que no sàpigues el que està passant, però la gent no serà capaç de notar la diferència”. Andrew Gimson explica a The Adventures of Boris Johnson una altra versió de l’anècdota: el jove Boris ni es va molestar a aprendre’s el Shakespeare i, enmig d’un dels monòlegs, de cop corria darrere dels coixins de l’ala dreta de l’escenari, on havia enganxat part del seu guió. La llegenda i la política.

El naixement de Boris Johnson també té alguna cosa de llegendari perquè sembla talment una premonició: se surt del guió —de pares britànics, neix a Nova York— i acapara tota l’atenció —arriba al món just quan els Beatles són a la ciutat i, gràcies a uns cabells que esdevindran icònics, les llevadores novaiorqueses el bategen com “el Beatle ros”. I si els Beatles eren quatre, quatre van ser els fills: Boris, Rachel, Leo i Jo. La família Johnson no era especialment rica, però sí que tenia molt bones connexions, cosa que els va permetre enviar els fills a les millors escoles i universitats del Regne Unit. Abans, però, succeeix un fet que canviarà la família per dins. Charlotte Johnson Wahl, la mare, és diagnosticada de pàrkinson als quaranta anys. Wahl és una ànima sensible, una pintora superba caiguda en desgràcia diverses vegades per depressió. L’ingrés de quasi un any en un hospital psiquiàtric al sud de Londres va provocar que la relació dels germans esdevingués molt estreta, símptoma d’un pare més aviat absent. El pare, Stanley Johnson, és ara una cara coneguda als programes tipus I’m a Celebrity —un reality de “supervivència”—, però abans havia estat diputat conservador. Stanley té carisma i una personalitat forta, però les coses amb qui era la seva primera dona van començar a empitjorar. Potser ja havien començat malament, perquè Charlotte Johnson Wahl afirmaria després que “pensava que m’havia casat amb un poeta!”. I, irremeiablement, va arribar el divorci.

El nen que volia ser “rei del món” va ser enviat a l’escola dels reis del món, “la institució menys meritocràtica del Regne Unit, allà on no entres si no tens bons contactes”, diu Jon Tonge, professor de política britànica a la Universitat de LiverpoolEton College és l’escola on han estudiat un terç dels inquilins del 10 de Downing Street. Entre aquests últims, David Cameron, dos anys més petit que Boris Johnson, un estudiant molt més seriós que aquest últim, menys popular, però sobretot amb més ganes de passar desapercebut. Molt s’ha parlat, escrit i rodat —vegeu When Boris met Dave— d’una parella que està marcant l’agenda política al Regne Unit des de 2010, quan Cameron va esdevenir el primer ministre més jove des de 1810. David Cameron i Boris Johnson tornaran a coincidir al cèlebre Bullingdon Club, un grupuscle d’estudiants d’Oxford reservat per a homes de la més estricta elit. Fills de l’opulència, enamorats del soroll dels vidres que es trenquen, les trobades del club no eren precisament per estudiar. Quan un membre era acceptat, per exemple, li era comunicat a mitjanit amb un ritual curiós: vestits amb fracs impecables, se li destrossava l’habitació sencera amb bats de beisbol al crit de “Buller! Buller! Buller!”. Qui va ser ambaixador de Polònia al Regne Unit i membre del BullingdonRadosław Sikorski, recorda el ritual “vivament”. Boris Johnson se li va acostar entre la polseguera d’una habitació desballestada, li va encaixar la mà i li va dir: “Felicitats, noi. Has estat escollit”. Una nit va acabar amb Johnson i altres membres a la comissaria per batusses i aparadors trencats. La fama del club va ser tal que va inspirar una obra de teatre coneguda com Posh i va triomfar al West End de Londres i es va convertir després en el film The riot club.

El 2007, amb Cameron com a líder dels tories i Boris Johnson a punt de fer el salt per l’alcaldia de Londres, va sortir a la llum una fotografia del club. La foto va provocar un terrabastall i ambdós, que estan sotmesos a les estrictes lleis d’omertà del Bullingdon, es van limitar a no donar gaires explicacions. El 2009, Cameron va admetre que estava “desesperadament avergonyit”. El 2013, en un documental de la BBC anomenat Boris Johnson: The Irresistible Rise, Johnson va catalogar la fotografia com una “vinyeta veritablement vergonyosa d’arrogància, fatxenderia i estupidesa gairebé sobrehumana”. Al mateix documental admetia que continua dirigint-se als membres de la foto al crit de “Buller! Buller! Buller!”.

Els dies del Bullingdon Club van quedar enrere i mentre David Cameron feu el salt als tories —en un ascens tan meteòric que ha donat lloc a tota mena d’especulacions—, Boris Johnson començaria a treballar com a periodista a The Times, on va atribuir una cita sobre un Eduard II a un destacat professor d’història que resultava ser el seu padrí. Però hi havia un problema: el seu padrí no ho havia dit i va ser acomiadat. El jove Boris va ser repescat pel director del Daily Telegraph, que el va enviar de corresponsal a Brussel·les. Amb una gran habilitat de desconstrucció de la realitat i amb una mirada fina i mordaç va poder comprovar de primera mà que aquell euroescepticisme que traspuaven els seus textos agradava. Les cròniques sobre Brussel·les mai no havien interessat tant als lectors del Telegraph. Una història, per exemple, explicava que la UE legislaria perquè tots els preservatius es fabriquessin amb una única talla; una altra que les regulacions d’Europa aturarien la venda de salsitxes. Cap de les dues coses no era certa, sinó senzillament interpretacions sobredimensionades de l’autor. Ell mateix explicaria poc després en un programa de ràdio de la BBC l’experiència com a corresponsal: “Tot el que vaig escriure des de Brussel·les va ser com llençar pedres per sobre de la paret del jardí i escoltar el terrabastall a l’hivernacle del costat, amb un efecte explosiu entre els conservadors. Realment vaig tenir una estranya sensació de poder”.

Aquell jove estudiant d’Oxford que dormia al costat d’un bust de Pèricles va tornar a l’Acròpolis per la porta gran: el propietari del  Telegraph va decidir fer-lo director d’una de les revistes del grup, The Spectator. El nou director va prometre que, director estant, no buscaria ser diputat pels tories. Però Boris, acostumat a sortir-se del guió, va treballar per ser-ne escollit. En un temps força curt ja havia aconseguit una cadira al Parlament i Johnson, que havia pogut palpar el poder dels mitjans a Brussel·les, estava disposat a utilitzar-los com a trampolí. Per a Laura Bear, professora d’Antropologia de la London School of Economics, hi ha un moment que marca l’origen del Boris celebrity: “Va ser molt xocant, perquè cap polític no havia estat en aquest programa abans i, per descomptat, ningú amb opinions tan dretanes”. Bear es refereix al moment en què Johnson apareix com a col·laborador al programa estrella de la BBC, Have I got news for you, una sàtira política descarnada on Boris es prestava com “la riota” en paraules de Bear. Aquella col·laboració va esdevenir habitual i Johnson era estimat i aclamat pel públic. El secret de l’èxit rau, segons Tim Bale, professor de política de la Universitat Queen Mary de Londres, en el fet que Boris Johnson representa una caricatura molt britànica: the lovable rogue —o murri adorable—, “un personatge fascinant i egoista en el qual no pots confiar, però en el fons saps que té potencial per  ser bo”.

La murrieria i l’ambició sempre assedegada de Boris Johnson, combinades amb l’enorme presència als mitjans, van elevar-lo com la nosa oficial de David Cameron, llavors líder dels conservadors. Aquest últim va idear una estratègia per treure-se’l de sobre: va enviar Johnson a lluitar per l’alcaldia de Londres, potser amb l’esperança que l’agitada vida privada —d’amors i amants se’n poden comptar centenars—, la incapacitat innata de callar i, sobretot, la improbabilitat de guanyar, ja que Londres era feu laborista, fessin treure el nas de Johnson de Downing Street. Contra tot pronòstic, Boris Johnson va imposar-se al laborista red Ken Livingstone, paradigma de l’antithatcherisme, fent ús del que els mitjans anglesos van batejar com l’habilitat Heineken: ser transversal, apel·lar a dreta i esquerra. Ser com la cervesa: que va de bitter a lager. James Kirkup, director del think tank SMF, hi feia referència fa pocs dies al debat polític de Channel 4: “Quan era alcalde era una figura moderada amb l’habilitat de persuadir sobretot una classe urbana, universitària, votants mig liberals, que pensaven: ‘Mira, saps què? És un tory, però ja està bé’”. Per al professor de Ciència política d’Oxford Sergi Pardos, Boris Johnson “sap jugar amb aquesta ambigüitat, amb aquesta excentricitat no nociva i això en el tu a tu a la gent li agrada molt”. Qüestionant les lleis de la física política, Pardos també assenyala que Johnson pertany a aquesta nova fornada de conservadors amb una visió socialment liberal: “No és el tory clàssic: està a favor de la immigració o del col·lectiu LGBTI, per exemple”.

Els londinencs van tenir l’ocasió de veure fins a quin punt l’alcalde Johnson podia anar més enllà de fer-los riure cada tarda. Un funcionari de l’Ajuntament va dir: “Boris Johnson està envoltat de gent que està buscant avançar més en les seves pròpies vides que en la seva visió, però no sembla importar-li”. El testimoni, recollit al llibre Just Boris: A Tale of Blond Ambition, sentencia: “De totes maneres, no tenim clar quina és la seva visió”. Amb tot, la gestió al capdavant del City Hall és ara vista amb bons ulls per la majoria dels ciutadans, però també són molts els qui destaquen la falta de noves propostes. De fet, els dos grans projectes, els Jocs Olímpics i les bicicletes de lloguer —conegudes com a Boris Bikes—, eren heretats del mandat anterior. A la fi del segon mandat, Johnson va reiterar arreu que la seva intenció no era tornar al Parlament, però Boris, acostumat a sortir-se del guió, va treballar per tornar-hi.

David Cameron i Boris Johnson tornaven a coincidir i, com si volgués evitar-lo, el primer ministre anunciava que no repetiria per un tercer mandat. Amb l’anunci, la porta de Downing Street s’entreobria i ràpidament van començar les especulacions. Preguntat pels periodistes, Johnson, va respondre sobre la possible successió: “És més probable que em reencarni en una oliva, que em tanqui en una nevera en desús o que sigui decapitat per un frisbi”. Contra tot pronòstic, el referèndum sobre la permanència del Regne Unit dins la Unió Europea va ser el frisbi que va decapitar David Cameron i va obrir de bat a bat la porta de Downing Street a Johnson. Els dos joves del Bullingdon, els nens de casa bona d’Eton, havien representat les dues ànimes del partit conservador —remainer i brexiteer— en una campanya feroç que va fracturar el Regne Unit, segons el professor Sergi Pardos, en quatre: conservadors remainers o brexiteers i laboristes remainers o brexiteers. Molt encara s’especula, i més ara, si la posició de Johnson en el referèndum va ser genuïna o la rivalitat amb Cameron va influir-hi. La periodista Sonia Purnell, autora de Just Boris: A Tale of Blond Ambition, explicava en una entrevista a Channel 4 que l’exalcalde de Londres té realment un remainer dins esperant ser alliberat: “Crec que les circumstàncies el van fer anar cap allà i ara s’hi ha trobat”. El relat de Purnell, com si fos un pèl inesperat, quadraria amb el fet que, just després del referèndum, amb la dimissió de Cameron consumada, Boris Johnson va semblar incapaç de dissenyar una estratègia per obtenir el suport dels companys conservadors. Theresa May l’avançaria per la dreta i esdevindria la segona dona que ocuparia el càrrec. May va col·locar Johnson al més lluny possible, de ministre d’Afers Exteriors. El biògraf Andrew Gimson explica que, a Alemanya, un portaveu dels socialdemòcrates va preguntar: “Què serà el següent, Dràcula com a ministre de Salut?”. Amb els ullals clavats molt a prop d’on sempre havia volgut ser, Boris Johnson va intentar evitar el que el líder dels liberals va vaticinar: “Es passarà més temps demanant perdó als països que ha ofès”. Per sort dels ofesos, no va tenir gaire temps i al cap de dos anys —juliol, 2018— dimitia del càrrec per desavinences amb May. El “somni del Brexit”, va escriure en la carta de renúncia, “s’està morint, sufocat per un dubte innecessari”.

Boris Johnson és avui el favorit a succeir Theresa May. Els cent seixanta mil militants del partit conservador hauran d’escollir ara entre ell o Jeremy Hunt, originalment un remainer, però que ara aposta per una renegociació del Brexit, després d’haver vist, diu, l’actitud de l’elit europea. Johnson, per la seva banda, té molt de menjar al plat: el líder dels laboristes, Jeremy Corbyn, li trepitja els talons, la seva vida privada continua figurant a totes les portades i alguns analistes polítics s’atreveixen a afirmar que BoJo ha perdut el mojo, l’encant. El nen que volia ser “rei del món” ha promès sortir de la UE el 31 d’octubre amb acord o sense perquè, com va dir fa pocs dies a la BBC, “si no, em penso que ens enfrontem a una catastròfica pèrdua de confiança en la política”. Si Boris Johnson acaba sent escollit líder del partit conservador, no podrà fer el que més li agrada: sortir-se del guió. El 31 d’octubre sabrem si tot aquest temps ha estat fingint no saber què passa o realment no n’ha tingut ni idea. Escac i mat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.