La Catalunya buida i buidada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’escriptor Sergio del Molino va fer cèlebre l’expressió “la España vacía”, títol del seu llibre  per referir-se a comunitats com Castella-la Manxa, Castella i Lleó o Extremadura, que han patit el despoblament cap a les urbs, i han deixat grans territoris rurals amb una densitat de població ínfima. Una Espanya buida que s’ha comparat amb Lapònia i que ha fet aparèixer un moviment de protesta que, canviant el vacía per vaciada, ha denunciat la manca de futur i les desigualtats que ha provocat aquest èxode rural cap a les ciutats. Des de Catalunya ens ho hem mirat de lluny, perquè sembla que oficialment —i mentre no canviï res a l’Estat— i com a unitat formem part d’una “comunidad autónoma” densament poblada. El problema és quan ens autocentrem en Catalunya —i així hauria de ser si volem ser un país normal, si això vol dir res avui en dia.

Aquest estiu he estat a la Seu d’Urgell, capital de l’Alt Urgell, una de les principals ciutats de l’Alt Pirineu i l’Aran, una vegueria que viu als llimbs de l’oficialitat. La Seu d’Urgell, entre la Cerdanya i Andorra, ha anat perdent població des del 2011. Fa deu anys tenia 13.063 habitants i avui n’hi ha 12.041. Només cal fer una volta per la ciutat per descobrir comerços tancats, pisos per llogar o vendre, parcel·les buides... Amb la Cooperativa Cadí com a principal i única indústria local i Andorra com a font d’ingressos i treball —oficial i no oficial—, la Seu i la seva comarca són un bon exemple de la Catalunya buida o buidada.

Tot i que a principis de segle, en temps del diputat Joan Garriga Massó, es va parlar de l’arribada del tren —un mitjà de comunicació que sí que va arribar a la veïna Puigcerdà— i sembla que els ciutadans ja pensaven en horaris de trens i restaurants d’estació, el tren no és que passés de llarg, és que no va arribar mai. En parlava Crític fa poques setmanes. La manca de connexió ferroviària amb la Seu aprofundeix el buidament de les comarques, fet que comparteix amb les capitals del Pallars, l’Aran i la Ribagorça, a més de les veïnes Solsona i Berga. Una desconnexió que en un moment determinat el cotxe va semblar que salvaria, però que a la llarga, com han comprovat els damnificats per la desaparició dels antics ferrocarrils de via estreta —enguany se’n celebra la desaparició a Olot o Sant Feliu—, s’ha demostrat que és un mal negoci. 

Alhora, la comarca de l’Alt Urgell concentra diversos municipis on els jubilats representen més del 50% de la població. Com explicava Elisabet Escriche a l’ARA fa pocs mesos, a Catalunya hi ha 200 pobles —com Alàs i Cerc, Oliana, Fígols i Alinyà o Estamariu— on els joves han marxat a estudiar fora i ja no hi han tornat i, de mica en mica, només s’hi ha anat quedant la gent gran. Les llargues distàncies que s’han de recórrer des d’alguns pobles per arribar als serveis públics com la sanitat, l’escola o l’administració fan que molts desisteixin d’intentar viure-hi o, per contra, només atreguin aquells que poden construir-se una vida al marge, com els neorurals. Com assegurava el catedràtic Josep Oliver en aquest reportatge de l’ARA, molts pobles de les comarques de Lleida tenen com a principal ingrés el sistema de pensions, un fet que també reverteix en els dèficits a la Seguretat Social i que a la llarga pot fer que tot plegat sigui insostenible. 

A més, l’Alt Urgell té al seu territori diversos municipis abandonats o despoblats, que potser a l’estiu es tornen a omplir d’antics habitants que hi mantenen casa o llaços sentimentals i conserven viva la festa major. Aquest estiu, per exemple, hem fet cap a la Guàrdia d’Ares, on tot l’any només hi viu una persona. Un jubilat, òbviament. No sempre va ser així, però. La mateixa existència d’un bon grapat de cases al poble, fins i tot algunes de fortes i senyorials, i una antiga escola ens parla d’un temps en què aquesta Catalunya era plena i, si més no, hi havia un sistema agrícola que feia guanyar-se la vida a la gent. Un sistema, però, que justament a partir del boom dels seixanta va començar a fer aigües fins a endur-s’ho tot. 

Una comarca com l’Alt Urgell no pot esperar que el turisme —que ha esdevingut el mannà de la Cerdanya— o la dependència d’una Andorra en trànsit cap a una integració europea més gran la salvin. L’Alt Urgell, com la resta de la Catalunya buida o buidada no pot ser el pati del darrere, un decorat de luxe, el solar disponible de la Catalunya més que densa, replena. Ha de ser capaç de ser prou atractiva, dinàmica i pròspera per retenir, almenys, la població actual, on no hi manca, en canvi, la immigració especialment atreta per les feines de cures, del camp i la construcció, i donar-los una esperança. La Catalunya buida la tenim a dues hores de cotxe i sovint hi passem de llarg. En revertir aquesta tendència perillosa i desequilibrant també ens hi juguem el futur tots plegats.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.