El privilegi de parlar castellà

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les lluites en defensa dels col·lectius minoritzats estan posant sobre la taula del debat públic el concepte de “privilegi”, utilitzant-lo per designar els avantatges dels quals es beneficien aquells que han nascut sense haver de carregar el pes d’una discriminació per motius de raça, gènere o orientació sexual. Com que aquesta prevalença, en molts dels casos, s’entén que no és obtinguda de forma conscient ni actuant des de la mala fe, sinó fruit d’un grapat de sobreentesos, d’estructures preexistents i del pòsit de moltes generacions, les organitzacions feministes i antiracistes, per posar algun exemple, procuren guanyar complicitats més enllà del grup al qual aspiren representar despertant consciències sobre l’existència de tals privilegis. Així, per un mecanisme de simple empatia, un home blanc i heterosexual hauria d’interioritzar les paraules de Homer Simpson quan diu “sóc un home blanc. Edat, de 18 a 49. Tothom em fa cas sense importar com de ximples són les meves paraules” i procurar actuar conscientment per pal·liar-ho. 

Més enllà del “privilegi” o del “privilegiat”, un altre concepte que té una gran capacitat d’irrupció i sacseig en l’esfera pública és el de la “víctima”. Parlar de víctimes és encara molt més potent que parlar de privilegis. En aquest sentit és interessantíssim llegir l’assaig de Daniele Giglioli que es titula Crítica de la víctima i que, sintetitzant-ho molt, ens adverteix de la utilització de forma generalitzada d’aquesta figura abstracta en la major part de les causes polítiques, obrint la porta a la intransigència i al fanatisme. Diu així, aquest professor italià: “La víctima és l’heroi del nostre temps. Ser víctima atorga prestigi, exigeix escolta, promet i fomenta reconeixement, activa un potent generador d’identitat, de dret, d’autoestima. Immunitza qualsevol crítica, garanteix la innocència més enllà de qualsevol dubte raonable. Com podria la víctima ser culpable o responsable de res?”. 

Deixeu-me que lligui una cosa amb l’altra. Sovint, quan es posen en dubte els privilegis, els sectors reaccionaris es blinden generant un relat segons el qual els privilegiats esdevenen víctimes. El masclisme o el racisme del segle XXI no es poden fonamentar en la defensa a camp obert de la superioritat de l’home blanc. Tothom s’escandalitzaria. L’argumentari al qual es recorre és el de la victimització: les víctimes de les denúncies falses de violència masclista, les víctimes de l’integrisme islamista, les víctimes dels robatoris i les violacions dutes a terme per immigrants... Fins i tot aquesta setmana vam poder veure com un homòfob increpava un noi a Barcelona escudant-se en la presència de nens al local. Els pobres nens esdevenien “víctimes” de veure un gai i amb això es justificava una amenaça d’agressió. La “víctima” esdevé un pretext per a l’opressió.

Ara que fa uns dies que s’ha reactivat la reflexió sobre la vitalitat de la llengua catalana arran d’un documental de TV3, podem aprofitar per pensar si existeixen un seguit de privilegis relacionats amb els usos lingüístics als Països Catalans. És evident, sense haver de fer una observació excessivament perspicaç, que entre els parlants dels dos principals idiomes garlats a casa nostra n’hi ha uns que pateixen una minorització mentre que uns altres gaudeixen d’uns privilegis. Els uns poden, amb el seu idioma, adreçar-se a tots els estaments públics, consumir tota mena de productes culturals i d’oci,  ser jutjats o acusar davant d’un tribunal, ser atesos en el seu llit de mort pel personal sanitari, trobar qualsevol producte envasat en un supermercat, seguir les indicacions del GPS del seu cotxe, veure diversos canals de dibuixos animats, mantenir una conversa amb qualsevol desconegut sabent que l’entendrà, anar al cinema a passar la tarda, etc. Els altres, depèn de la sort que tinguin.

Qualsevol esforç per pal·liar aquesta situació genera, també, reaccions de victimització: la imposició de la immersió lingüística als nens castellanoparlants, la discriminació dels funcionaris que no saben parlar català, la persecució dels comerços que no retolen en llengua autòctona. Tots ells víctimes d’unes opressions inexistents que són molt més fàcils de sostenir que l’aposta descarada per la supressió de la llengua catalana per considerar-la una parla inferior. Però així com a hores d’ara gairebé tothom ja sap que l’antirracisme no busca l’extermini dels blancs, ni el feminisme la submissió dels homes, tothom hauria de saber que ningú no pretén eradicar el castellà de la capa de la terra. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).