Front Nacional de Catalunya

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una de les notícies de les darreres eleccions municipals ha sigut l’entrada al ple de Ripoll d’una formació anomenada Front Nacional de Catalunya, que res té a veure amb la històrica organització que va existir entre 1940 i 1990. El Front de Ripoll va ser aïllat per la resta de formacions polítiques municipals (Alternativa per Ripoll-CUP, ERC, Junts per Ripoll i PSC), que es van comprometre a no pactar ni amb ell ni amb la candidatura Som Catalans, pels respectius programes racistes: “es presenten com un projecte catalanista i independentista, amb un discurs clarament racista. Al darrere d’això s’amaga una ideologia xenòfoba amb la intenció de generar odi i fractura social entre la població, classificant les persones en diferents categories en funció del seu origen”.

Tanmateix, el Front ha entrat a l’Ajuntament i el discurs de la seva regidora Sílvia Orriols en la constitució del ple ha estat celebrat per algunes opinions independentistes com ara Santiago Espot, Enric Vila, Jaume Renyer o Ramon Sargatal. Es tracta d’un parlament molt dramatitzat, en to patètic i afectat, dedicat gairebé íntegrament a espolsar-se les acusacions de xenofòbia. Juntament amb el manifest del Front i amb algun escrit a les xarxes socials són les úniques fonts de què disposem per fer-nos una idea del seu pensament polític. Certament, la xenofòbia traspua en afirmacions com ara la denúncia d’una “progressiva i planificada estrangerització de la nostra vila i la nostra pàtria” o en les insinuacions respecte a les persones migrades (no compleixen les normes, reben més ajudes). En aquest context una frase del manifest com “els serveis i ajuts socials han de ser prioritàriament per a la nostra gent gran i els nostres joves” es pot interpretar ben bé com l’eslògan preferit de Josep Anglada: “primer, els de casa”.

Una formació que assenyala les persones migrades com a font de conflicte social, ignorant qüestions reals com la pobresa o la discriminació, ja es pot presentar com a laica, popular, patriòtica o independentista, que això no la farà menys xenòfoba.

La confusió que pot generar és encara més gran pel fet que recupera les sigles de l’FNC d’una manera il·legítima i oportunista. El Front històric es va fundar l’hivern de 1939-1940 a París, entre militants separatistes exiliats, encapçalats principalment per Daniel Cardona i per Joan Cornudella. Volien activar de seguida la resistència al franquisme i connectar amb els aliats, i per aquesta raó van treballar per la resistència francesa i l’espionatge britànic.

L’FNC mai va ser una formació xenòfoba. Així ho explica Fermí Rubiralta en la biografia de Cornudella: “bandejarà sempre sacralitzacions de tota mena i defensarà, en canvi, la idea d’una Catalunya no immutable, sinó conformada com una societat vivent, una ‘contingència històrica’ com li agradava repetir, per a la qual la independència no era una sortida sentimental sinó la conseqüència lògica d’una reflexió que el portava al convenciment que era aquesta l’única possibilitat real per a un desenvolupament complet en tant que nació diferenciada”. Cornudella tenia un pensament laic, republicà, antifeixista i progressista i una voluntat de lligar el separatisme amb les reivindicacions socials, i per alguna raó va tenir contacte i bona relació amb militants cenetistes durant la República i la guerra.

Parteixo del pensament de Cornudella perquè va ser el líder de l’FNC fins a la Transició, si bé va acabar al PSC. Però si llegim qualsevol altra font de militants del Front, com per exemple les detallades memòries d’Àlvar Valls (Al cap dels anys. Militància, presó, exili. 1970-1998), veurem que les idees de les quals bevien no eren en absolut xenòfobes o reaccionàries sinó ben al contrari.

Certament no eren marxistes i aquesta va ser una de les raons per les quals se n’escindiren els militants que van crear el PSAN. Però l’FNC sí que es declarava socialista des de mitjans dels seixanta i ja uns anys abans va atendre la qüestió de la immigració. Si bé ho va fer amb un lèxic i un enfocament diferent al que avui faríem servir, concorda en allò fonamental amb una visió oberta de la identitat catalana i amb la voluntat de construir un sol poble.

En canvi, Sílvia Orriols deia ara fa uns mesos: “Mai no m’he considerat ni d’esquerres ni de dretes, no tinc opinió respecte a tendències econòmiques ni socials. Ni hi entenc de classes socials, ni hi tinc cap interès… Simplement sóc nacionalista, que, com indica el mot, és una ideologia basada en la defensa i estima d’una Nació”.

No es defensa ni s’estima una nació aprofundint els prejudicis cap a un sector de la societat catalana, en lloc de mirar endavant, obrir la catalanitat i construir reptes conjunts com la República independent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).