Deu anys sense Robèrt Lafont

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per a alguns, fa una dècada que el dia de Sant Joan és doblement especial. A més de la festivitat nostrada, celebrada arreu del territori occitanocatalà, Sant Joan també és l’aniversari de la mort del gran Robèrt Lafont

Robèrt Lafont? Qui era aquest, segur que molts us demanareu gola endins o ben fluixet, mig avergonyits per si el fet de no saber-ho pogués comportar cert escàndol públic. No patíssiu pas: malauradament, pràcticament ningú s’esquinçarà les vestidures si no ho sabeu. Encara l’altre dia, sense anar més lluny, un conegut prohom de la llengua catalana, m’ho demanava honestament. Desgraciadament, que el nostre país desconegui la figura d’en Robèrt Lafont és tan lògic com simptomàtic del que passa a casa nostra. Sembla que de poc va servir que la Generalitat li atorgués la Creu de Sant Jordi el 1987, que el segon tripartit n’hi fes un homenatge arran de la seva mort, que, fins i tot, es creés el Premi Robèrt Lafont, per reconèixer les figures de l’occitanisme d’avui, o que enguany el govern català hagi aprovat l’any Lafont per commemorar els deu anys de la seva desaparició. Malgrat tot, Robèrt Lafont continua essent un absolut desconegut per la majoria de mortals dels Països Catalans. 

Parlar d’en Robèrt és parlar de l’intel·lectual, del poeta, del lingüista, del polític i del polifacètic il·lustre occità, figura cabdal no només de l’occitanisme de la segona meitat del segle XX, sinó dels Països Catalans i del conjunt dels pobles d’Europa. Lafont ha estat el pensador occitanista i d’esquerres, pacifista i europeista, per antonomàsia. L’acadèmic i el militant, el poeta i el sociolingüista, tot en un. Al llarg de la seva vida, va saber lligar indestriablement el combat no-violent nacional amb el combat no-violent social i sindical. L’avalen episodis històrics de dimensió europea com el dels carbonièrs de la Sala, el Gardarem lo Larzac o el moviment Volèm viure al País. Va intentar, fins i tot, muntar una candidatura a la Presidència de la República francesa amb un programa desacomplexadament d’esquerres, europeu i descentralitzador. 

Com a autor literari en occità, a Lafont cal reonèixer-li una vocació nata per renovar temàtica i estil, en ruptura total amb l’arcaisme i la tradició jocfloralista occitana precedent. Les seves obres de teatre, per exemple, són la concreció perfecta de com la cultura hauria d’actuar, des de l’estètica més deliciosa, com a eina de conscienciació social, lingüística i nacional. 

Com a assagista, ens deixa una obra extensa i variada –desenes d’obres i un miler d'articles!–, que combina llengües –podia escriure originalment tant en occità, com en francès, en català o en italià–, i que representa, des de l’occitanisme més profund, una aportació al pensament occidental que sobrepassa qüestions merament locals. Les seves capacitats i inquietuds intel·lectuals el van convertir en un veritable humanista, un home del renaixement en ple segle XX. Per això, les seves obres tant poden ser sobre història de la literatura, com sobre història de les societats, com de lingüística i de sociolingüística, o bé treballs teòrics sobre els desequilibris socioeconòmics i polítics d’Occitània, de França en general, de la Mediterrània i d’Europa

En aquest sentit, una de les aportacions fonamentals que l’occitanisme polític deu a Robèrt Lafont és haver assumit, d’ençà dels anys 70, que Occitània –i la resta de nacions de França per extensió– pateix allò que el professor mexicà Pablo González Casanova va batejar amb el nom de “colonialisme intern” i que Lafont va adoptar, teoritzar i difondre pla bé al llibre Sur la France per parlar del cas occità. Per a Lafont, doncs, Occitània –i la resta de nacions sense Estat de França, d’Espanya, d’Itàlia, etc.– eren territoris colonitzats, exactament igual que les colònies franceses de les Antilles o l’Algèria de la primera meitat del segle XX. Sempre m’he demanat per què, si Lafont, pensador pregonament d’esquerres, ho tenia tan clar, a casa nostra encara hi ha qui dubta de la condició de colònia del poble català. 

La figura de Lafont, tanmateix, hauria de permetre també de tornar a posar sobre la taula un altre debat: el debat sobre el model de construcció europea. Lafont és un dels pioners del discurs, darrerament massa oblidat, sobre l’Europa dels pobles: aquella Europa basada en la cooperació, en la democràcia, en la pau i en la diversitat cultural, en contraposició a l’Europa dels estats centralistes. Durant cert temps, alguns dirigents independentistes han apostat per oblidar deliberadament aquest debat, a fi i efecte, deien, de no generar anticossos sobre el procés català en els estats europeus. Comptat i debatut, s’ha demostrat que aquesta estratègia ha estat del tot errònia: ni s’ha aconseguit la independència, ni s’ha avançat cap a una Europa menys estatista.  

Finalment, un tercer debat que l’any Lafont ens hauria de permetre d’abordar és, parlant d’Europa, el de les relacions occitanocatalanes i la necessitat urgent de construir un futur comú entre les regions occitanes i catalanes, amb estructures de govern i institucions compartides i útils per als interessos dels ciutadans de banda i banda, que en són molts. Occitans i catalans compartim una de les megaregions mundials amb més potencial econòmic, cultural, turístic i comercial, però, per manca de voluntat política i cooperació, ho deixem escapar. L’Euroregió Pirineus–Mediterrània –idea original d’en Robèrt, tot sigui dit de passada–, continua essent del tot inoperant i ben lluny de les expectatives que hom tenia quan es va fundar l’any 2004. De fet, ara que comença una nova legislatura tant al País Valencià com a les Illes, caldria convèncer els valencians d’incorporar-se com més aviat millor en aquesta aventura euroregional. De la mateixa manera, caldria que l’Euroregió fos una institució amb una incidència real tant en el territori com en l’imaginari col·lectiu: que canviés la vida quotidiana de la gent de manera palpable, per exemple, amb coses com la freqüència i els horaris de trens euroregionals, el comerç i la distribució interns, o polítiques ambientals i turístiques coordinades.  Hi ha algú que treballi, realment, en aquest sentit? Tant costaria, per exemple, que les televisions públiques del territori euroregional incorporessin el mapa meteorològic d’aquest espai geogràfic?

L’any 1991 Lafont publicava Temps tres. En un dels fragments, el de Nimes hi deia: “Igual com hi ha una regió del món dita Orient Mitjà, esqueixada ara per la guerra i que espera justícia, n’hi ha una altra que podríem anomenar Euromediterrània, on occitans i catalans tenen un avenir per inventar, amb armes només cíviques”. Robèrt, com t’enyorem!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.