El cabdill més estimat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els cabdills acostumen a ser menystinguts, odiats, és el més normal que passi; però ai quan són volguts, aleshores s’estableix un vincle formidable, excepcional, el poble sencer reviscola, palpita, plora i riu amb ells. S’hi encarna i no hi ha amor més poderós ni sincer. Quan un heroi de la gentalla és perseguit, empresonat, com pateixen tots, com s’exalten els humils, els menuts, com s’identifiquen amb el personatge, com creixen i són algú els que mai no són ningú, tant és que sigui el bandoler Pinet, o en Serrallonga, o l’avi Macià o els presos polítics i exiliats. O el rei En Pere, dit el Gran, autèntic terratrèmol de la seva època, probablement l’home polític més important de tota la nostra història medieval, l’autèntic geni militar de la campanya de València, l’home que projecta el modest país que ha heretat fins a esdevenir una temible potència mediterrània. El rei és tan valent, tan cortès que és considerat el millor cavaller de la seva època, el millor guerrer que ha vist el món, el governant més savi i dinàmic, més imprevisible, tan admirable que fins i tot Dante Alighieri, qui li era enemic, el retrata favorablement en el llibre més ambiciós i bell escrit fins aleshores, la Divina Comèdia. El troba penant al viatge al purgatori i me’l dibuixa, així, ben convençut: “d’ogne valor portò cinta la corda”, o el que és el mateix, que “duia cenyit el cordó de totes les virtuts”. Giovanni Boccaccio el fa aparèixer al Decameró, és un dels principals protagonistes del Curial e Güelfa i William Shakespeare el recorda a Molt soroll per no res. És un altre Alexandre, diuen els seus ferms partidaris, el campió que ha derrotat el drac al cim del Canigó, s’inventen d’altres, més fantasiosos. És brillant i prodigiós com un heroi de novel·la. I és que la seva vida és una exactament això, una novel·la, una aventura irrepetible que deixa tothom bocabadat. Amb la història no en fem prou. Només el podem capir a través de la literatura.

Cal créixer o morir, el rei ho sap prou bé. Cada vegada que un país arrupit esdevé el centre de la política internacional produeix l’efecte d’un fuet o d’una estrebada. Pere el Gran, com a cavaller errant, culminarà la seva trajectòria iniciàtica amb l’ascensió de la muntanya, és l’escala simbòlica del seu poder i del poder dels seus regnes. És el fill del destí. I la llegenda de la qual és protagonista s’ha d’entendre no com un somni sinó com un exercici premeditat de propaganda política. La reporta el vell frare franciscà Salimbene d’Adam, reclòs al monestir de Montefalcone. El religiós parla d’una alta i inquietant muntanya “en els confins de Provença i Hispània” anomenada mont Canigó “encara que nosaltres podríem anomenar-la Mont Tenebrós”. La muntanya és un impossible, un contramodel de les grans ciutats de Barcelona i València que, a més a més, evoca un ideal estimat: l’horitzó dels Pirineus, el país interior, el ric tresor agrari i ramader, el món dels orígens d’on prové el Casal reial de Barcelona. “Mai cap home no hi ha habitat —continua el frare— ni cap fill d’home no ha gosat pujar-hi perquè l’alçada és extraordinària com extraordinàries són la dificultat de l’itinerari i l’esforç.” Al cim de la muntanya hi ha un estany i hi viu un drac. Com si fos sant Jordi, el rei derrotarà el monstre perquè és valent i esforçat. 

En el territori suggerent de l’al·legoria política cal que n’interpretem correctament el sentit per no perdre’ns. Sobretot perquè Pere el Gran mai no va pujar al Canigó i, naturalment, mai no hi va trobar cap monstre. L’empresa impossible és una altra, l’obtenció de la bladera i rica Sicília, el domini ple de la Mediterrània, i el drac no és cap altre que l’enemic mortal, Felip l’Ardit, el poderós rei de França, superat en el parany del torneig de Bordeus i derrotat en la batalla de Coll de Panissars pel gran rei nostre. La victòria damunt l’exèrcit francès, aleshores el més poderós de la terra, fascinarà els catalans atemorits i, encara avui, la podem veure representada en un simple lloc de pas. Jo l’he trobat en la decoració de l’entrada d’una casa de veïns dels anys seixanta, en un baix relleu de ceràmica policromada, concretament al carrer del Consell de Cent, número 204, a Barcelona. S’hi veu el monarca francès que ha estat derrotat i ferit de mort. I el cabdill dels catalans, a cavall, fa una cruel matança amb els enemics i els expulsa més enllà de Salses. Els escuts heràldics brillen quan els toca el sol, quan fa bon temps. Ningú va ser més estimat que aquell rei En Pere. La setmana que ve en sabrem més d’aquest afecte.   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves