350 anys contra el català a l’escola

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Llegíem la setmana passada que els nous pressupostos del Govern andalús incorporaran una partida de 100.000 € per combatre la immersió lingüística en català. En el pacte que han subscrit PP, Cs i Vox  s’explica que es destinaran a les associacions comunitàries andaluses en diferents territoris “con el objetivo de que permitan específicamente la financiación mediante las mismas de programas y actividades que permitan sentar las bases necesarias para paliar los problemas que originan en los descendientes de los miembros de estas comunidades los procesos de inmersión lingüística, y que pudieran incidir en un abandono paulatino de sus raíces culturales y lingüísticas”. Es queixen de suposats problemes lingüístics del castellà fora d’Andalusia i ho fan amb un redactat ben lleig, construint una frase malgirbada, llargaruda i artificiosa. Però això és un altre tema. El que ens ocupa és aquest nou pas de rosca en l’assetjament del català a l’escola.

Quan analitzem les Enquestes d’Usos Lingüístics que cada cinc anys fa la Generalitat de Catalunya ens adonem de la fragilitat de la nostra llengua en aquesta part dels Països Catalans en la qual, en principi, gaudeix de més bona salut. I pensem de seguida en com de vital resulta el paper de l’escola i dels mitjans de comunicació públics per tal que la minorització no avanci.

Tanmateix, l’imperialisme lingüístic (francès, espanyol o de qualsevol Estat-nació que hagi volgut imposar una llengua) necessita sempre fer recular les altres llengües i deixar-les sense espais. I això és el que es manifesta en cadascun dels atacs a l’escola catalana. Portem més de 350 anys patint aquests atacs i així ho ha recollit Pere Mayans en el seu llibre Cròniques negres del català a l’escola (Edicions del 1979). Un volum que té la virtut d’integrar en l’estudi el conjunt dels Països Catalans, incloent-hi l’Alguer, i que per tant permet establir connexions i comparacions amb la forma com van actuar els Estats francès, espanyol i italià.

El repàs comença amb la França de Lluís XIV i el propòsit d’imposar el francès a l’escola, principalment a través dels jesuïtes. Al sud el procés és paral·lel i fa un salt endavant amb Carles III i més endavant amb la Ley Moyano de 1857, que modernitzava alhora que imposava el castellà. Es recullen diferents càstigs que rebien els alumnes a qui se’ls escapaven paraules en català. També els informes de sorpresos i deprimits inspectors que veien com el català persistia malgrat els seus esforços. A les llums i ombres del període republicà les va seguir l’intent del franquisme de posar fi definitivament al català a l’escola. Així fins arribar al període de normalització una vegada mort el dictador.

L’època actual podríem considerar que comença el 1993, quan el diari ABC perpetra la ja tristament famosa coberta del dia 12 de setembre: “Igual que Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”. Determinats sectors del nacionalisme espanyol van considerar que era el moment de tornar a la càrrega. Que la Transició potser els havia agafat amb el peu canviat perquè el discurs espanyolista havia quedat arnat pel franquisme, i que per aquesta raó havien hagut de cedir. Però ara ja podien recuperar l’espai que consideraven legítimament seu per dret de conquesta. L’arribada del PP al Govern de l’Estat va anar en aquesta línia, si bé la necessitat de pactar amb CiU va implicar que apaivagués aquest impuls re-imperial fins que al 2000 ja va tenir la majoria absoluta. I en el llibre trobareu la genealogia de tots els tòpics que encara avui repeteixen els partits i mitjans espanyolistes: la imposició del català, les comparacions amb el nazisme (frívola banalització), les “pobres” famílies que han de marxar dels territoris de parla catalana perquè els fills puguin aprendre el castellà o fins i tot la que potser va ser la primera vegada que es va usar el mot “adoctrinament” referit a l’escola catalana, en un article al Diario 16 de l’any 1999.

Aquesta ofensiva va arribar al seu grau més alt amb el Govern de Bauzà a les Illes. La resposta va ser també la més contundent en la història del moviment per la llengua: les tres setmanes de lluita dels mestres, la marea verda que va aturar la contrareforma i que li costaria el Govern al PP.

Mayans també ho acompanya d’alguns exemples de com aquesta ofensiva repercuteix en els mateixos sectors socials pronormalització, que s’han de situar a la defensiva lloant la bona salut del castellà als Països Catalans o que han desistit de guanyar espais pel català en l’àmbit universitari, per posar un exemple clamorós.

En definitiva, un bon llibre per agafar perspectiva i dir-los als enemics del català que, si no han pogut expulsar-lo de l’escola en 350 anys, ara no pensem rendir-nos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).