Pels presos, pels exiliats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Davant el final imminent del judici al referèndum de l’1 d’octubre, la majoria dels experts consultats per aquest setmanari pronostiquen una sentència condemnatòria. Ho diuen des del pesar i des de la consciència, i des de la seguretat que els qui seuen al banc dels acusats del Suprem no han comès cap delicte de què se’ls acusa. No són els únics que sostenen aquesta tesi: també ho va determinar així un tribunal alemany i distints experts d’arreu del món. L’últim exemple en aquest sentit ha estat el del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària del Consell de Drets Humans de l’ONU, molt dur amb la situació que estan patint els presos polítics catalans. Tan dur que fins i tot l’Estat espanyol, fidel a la seua autarquia judicial, s’ha defensat amb molts menyspreus i cap autocrítica.

L’actitud de l’Estat —del Govern, dels tribunals i de la monarquia— no fa pronosticar res de bo. Han passat setze setmanes des de l’inici del judici. En falten encara dues. I davant l’evidència que els acusats són innocents —els mateixos vídeos proposats per les acusacions en la prova documental ho deixen clar—, les actituds no canvien en absolut. Les acusacions de rebel·lió, sedició i malversació es mantenen. I el Govern espanyol, de qui depenen directament o indirecta la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, no vol moure un dit en aquest sentit. Fins i tot promou actituds vergonyoses com la del president del Parlament Europeu, el popular Antonio Tajani, que va impedir el pas dels eurodiputats electes Carles Puigdemont i Toni Comín a l’Eurocambra. Tajani, que ha forçat un canvi de protocol per als eurodiputats de l’Estat espanyol perquè hagen de passar per Madrid per recollir credencials, ha tornat a posar el conflicte català al centre d’Europa.

Què cal fer, davant de tot això? Si la sentència acaba sent condemnatòria, hi ha totes les esperances que el Tribunal Europeu de Drets Humans acabe resolent a favor dels presos polítics i exiliats. El del tribunal d’Estrasburg, però, seria un recorregut temporalment llarg que condemnaria els presos i les preses polítiques a llargs anys de presó fins que la qüestió se solucione. Davant d’aquest escenari que fa feredat i que s’està patint des de fa més d’un any i mig, potser ha arribat el moment de plantejar-se altres vies per prioritzar que els presos queden en llibertat i que els exiliats tornen. La resolució del conflicte és clau, i és ben difícil si no es prioritza la llibertat dels represaliats.

És per això que aquesta setmana analitzem algunes de les possibilitats que hi ha perquè els presos i els exiliats puguen tornar a casa. Com podran comprovar, cada opció presenta avantatges i inconvenients. Però no hi ha inconvenient més gran que el tancament a explorar solucions que depenen de l’acord polític. El cert és que el PSOE, amb el seu bon resultat del 28 d’abril que li permetrà continuar a la Moncloa, és a temps de contribuir a la trobada d’una solució. Hi ha eines perquè la negociació prospere. Al cap i a la fi, si la majoria dels ciutadans espanyols han apostat pels socialistes és, entre altres coses, perquè contemplen alguna eixida al conflicte amb Catalunya que no siga només repressió i 155. Les últimes enquestes, a més, determinen que la majoria dels ciutadans de l’Estat aposten per un pacte PSOE-Podem a la Moncloa. El partit més votat a l’Estat —i un dels més votats a Catalunya— compta amb el vistiplau ciutadà per trobar solucions lògiques al conflicte. Pel benestar humà de presos i exiliats i de les famílies, potser caldria creure i apostar més per aquesta opció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps