Europa

Antonio Tajani: el pupil de Berlusconi

Recuperem aquest article de ‘Der Spiegel’ sobre Antonio Tajani, pupil de Silvio Berlusconi i president del Parlament Europeu. Alguns eurodiputats catalans el consideren un ‘hooligan’. Aquest perfil del mitjà alemany hi coincideix en la descripció.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Antonio Tajani sap com es poden guanyar punts fins i tot entre els adversaris polítics. Aquest italià conservador és el convidat del grup parlamentari d’esquerra Die Linke al Parlament Europeu. Volia millorar una mica els vots a favor per ser-ne president, encara que a la majoria dels diputats no se’ls passava pel cap donar suport a Tajani, ni somiar-ho. Per convèncer-los, Tajani va treure de sobte un full que aguantava en l’aire amb orgull. “Amb això”, deia, “he renunciat a mig milió d’euros.”

Els diputats aixecaren els ulls. Quan va deixar el càrrec de vicepresident de la Comissió Europea fa quasi tres anys i va tornar al Parlament Europeu, li haurien correspost quasi 500.000 euros d’indemnització transitòria. Tajani aclarí que mai no hauria pensat acceptar-la. “Llavors els treballadors estaven en situació de necessitat, afirmà, així que vaig pensar que no estava bé rebre una indemnització”.

La renúncia d’antany li havia de valdre. Però l’actual president del Parlament europeu, cal dir, és el protegit polític de l’ex-primer ministre italià Silvio Berlusconi. Tajani forma part d’aquell grup conspirador que el 1994 va fundar el partit de centredreta Forza Italia. És a dir, aquell moviment el dirigent del qual, Berlusconi, entenia la política particularment com una indústria de l’espectacle, molt abans que Donald Trump. Allí on Tajani fa publicitat d’ell mateix es troba amb un enemic difícil de combatre: el seu propi passat.

Schulz, el seu antecessor, abans de res es va fer conegut per molts quan Silvio Berlusconi el va comparar el 2003 amb un vigilant de camps de concentració. Ara ha de seguir-lo precisament el subordinat de Berlusconi. “Tajani té tots els estigmes possibles”, assegura el vicepresident del grup parlamentari dels socialdemòcrates, Udo Bullmann. “Per a tots els qui no són intransigents, aquest home és una provocació”, deia Udo Bullmann, vicepresident de la institució.

Tajani, de 63 anys, plançó d’una família noble i antic oficial de la Força Aèria italiana, seu a la seva oficina de la desena planta de l’edifici del Parlament i nega amb un gest. Aquest home no amaga el fet que ha treballat estretament amb Berlusconi. “Mai no he desmentit Forza Italia”, diu, i somriu amistosament per sota de la seva cabellera platejada. “Mai no he canviat i, a pesar d’això, el 2014 vaig rebre més vots que Martin Schulz en l’elecció a la vicepresidència del Parlament”.

En la seva joventut era un fort defensor de la monarquia, fins avui dia lluita per una imatge de família tradicional. Abans de l’elecció europea del 2014 Tajani havia firmat un manifest sobre la fundació ultraconservadora Novae Terrae, que es pronuncia en contra de l’avortament i del matrimoni homosexual. Ja com a diputat europeu novell havia molestat la Comissió amb l’exigència que la Comissió mateixa havia de prendre mesures contra casos d’inseminació artificial en parelles homosexuals. L’Església està en contra d’aquestes “pseudofamílies”, escriu com a justificació.

Tajani no ha fugit mai de la penombra de Berlusconi, a pesar de l’entrebanc d’embolics com les festes sexuals amb prostitutes, els conflictes d’interessos amb el seu imperi mediàtic i els fraus fiscals. Encara fa un any Tajani es pronunciava, en una entrevista amb el diari Corriere della Sera, a favor de Berlusconi com a dirigent del partit conservador d’Itàlia: “No veig ningú que sigui més acceptat ni tingui més carisma que ell.”

Tajani era periodista al diari Il Giornale, on Berlusconi posseïa accions. Prompte es va canviar al costat de Berlusconi i el 1994 es va convertir en el portaveu de premsa del nou primer ministre. El seu treball requeria erigir un tallafoc gros entre el seu cap i les investigacions contra el seu grup d’empreses Fininvest. “El govern treballa bé i unit”, tranquil·litzava els periodistes, quan l’inspector d’Hisenda estava ja al damunt de les oficines de l’imperi de Berlusconi.

El mateix Tajani va ser colpejat anys després pel poder judicial. Fa deu anys es van dur a terme investigacions sobre corrupció a gran escala contra empresaris i responsables del govern de la regió del Laci. Els investigadors, a més, van trobar documents en què es proposaven suborns als membres del consell de ministres regional però també a partits com la jurisdicció de Forza Italia. El coordinador del partit d’aleshores al Laci era Tajani.

En els negocis clandestins podrien haver-se tractat tant contractes per a la construcció de vies ferroviàries i carreteres com la privatització d’una companyia de transport regional. La revista d’actualitat L’Espresso informava el 2007 sobre la sospita de l’investigador: Tajani, a més, podria haver conegut els beneficiaris d’aquests suborns. Mai no es podrà comprovar. A nom de Tajani ja no hi ha cap acusació i avui dia reacciona extremadament incòmode quan li mencionen aquest assumpte.

Dels seus sis anys al cim de la Comissió no resta gaire en el record, a excepció de la decisió explícita de Tajani de no fer res: per impedir, després de la crisi econòmica, costs addicionals per als consorcis automobilístics, el 2012 va anunciar una moratòria per a noves directives.

No és estrany que, a pesar d’alguns indicis, no fes res en contra quan Volkswagen i altres consorcis automobilístics manejaven les dades sobre el gas dels vehicles de dièsel amb dispositius manipuladors. Tajani va ajornar aquest any la implantació de tests realistes sobre el gas d’escapament, encara que un director general de la Comissió Europea avisava en una carta urgent que això era “completament inacceptable” i anava “en contra dels objectius del legislador”. En el seu interrogatori al comitè d’investigació sobre dièsel al setembre de l’any passat el resultat va ser poc inesperat: Tajani va actuar sàviament —i al final se’n va sortir airós.

Tot just abans de l’elecció, en els dies previs, hi havia converses nervioses amb el president del grup parlamentari de Tajani, Manfred Weber, que intentava assegurar la seva majoria al seu controvertit candidat. Entre altres coses, el “grup parlamentari dels conservadors i reformistes europeus” ha d’ajudar Tajani. Per al grup no comptaven tan sols els partidaris del Brexit del partit britànic Tory i els antics polítics de l’AfD com Bernd Lucke i Hans-Olaf Henkel, sinó també parlamentaris del partit polonès nacionalconservador PiS. “En cas que la nostra candidata fracassi, molts poden pensar que votarem a Tajani”, afirmava Henkel.

Però sols això no és suficient, per la qual cosa al final tot podia dependre dels vots de l’enemiga d’Europa Marine Le Pen. “No estic parlant amb el Front National”, deia a seques. Barbara Spinelli, una diputada independent de Roma, no tenia cap dubte que el seu compatriota confiava en els vots de les dretes. “Tajani és un oportunista”, assegura. “Quan per a ell es tracta de poder, és flexible”.

Tajani va agafar el poder a l’eurocambra gràcies presumptament als vots del Partit Popular Europeu, al dels liberals i bona part dels reformistes, entre els quals hi ha euroescèptics. La votació va ser secreta. D’aquesta manera, les tres institucions europees més opulentes són governades per populars. Cal recordar que Donald Tusk és president del Consell i Jean-Claude Juncker de la Comissió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.