Els límits de l’aiguat Vox

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A pocs dies de les eleccions, l’exagerada borsa d’indecisos i l’amenaça del vot ocult van provocar que alguns auguraren un huracà electoral en forma de resultat espectacular de Vox, millor fins i tot que en les enquestes. Sent honestos, un article que ara sembla tan exagerat, l’alerta encesa pel periodista Antonio Maestre preveient que els de Santiago Abascal podrien convertir-se en la formació hegemònica de la dreta, no semblava cap desgavell en el moment de llegir-lo. 

A més, la demostració de força del míting de Vox a València, a pesar dels anabolitzants i les estratègies per fer semblar el que no era, van sembrar el pànic entre el progressisme. La jornada de reflexió, quan un servidor tractava de desconnectar en un paratge natural, unes persones alarmades per la demostració de força de Vox em van interpel·lar pels possibles resultats de la ultradreta. Els vaig recordar que el PP va arribar a omplir Mestalla en l’era piconadora Aznar-Zaplana. Interiorment, em corcava el dubte. En acabant, però, els resultats de la ultradreta foren inferiors fins i tot al que apuntaven les enquestes. L'huracà es va quedar en un aiguat. Intens, això sí. Vox no podia ocultar el seu desencís pels resultats al País Valencià.

On ha estat la clau d’això? Revisant la meua porra per a generals i autonòmiques, la principal errada la vaig cometre calculant malament els resultats de Ciutadans i Vox. La meua percepció (equivocada) era que el gir a la dreta de Ciutadans li descomptava vot centrista i li regalava espai a Vox. En conseqüència, intuïa que els d’Albert Rivera estarien per sota i Vox per sobre del que han tret finalment. Les coses, com sempre, són una mica més complicades.

El gir a la dreta de Ciutadans es concentrava bàsicament en la qüestió nacional i identitària i era més de forma que de fons, perquè aquesta formació ja va nàixer com a antídot contra l'independentisme a Catalunya. El seu histrionisme actual en la defensa de la identitat i la nació espanyola és assimilable al de Vox. Però la resta del discurs d’extrema dreta és inassumible per a sectors gens menyspreables de la societat: la caspa taurina, la defensa de la possessió d’armes, l’ultracatolicisme (amb derivades com l'oposició aferrissada a l’avortament) o el seu component antifeminista, homòfob i xenòfob són indigeribles per a molta gent, no sols a la banda esquerra. Per a algú partidari de la línia dura amb Catalunya però d’idees liberals, o relativament liberals, Ciutadans era un vot refugi. El PP, que havia fet un viratge encara més pronunciat, no tenia manera de conservar vot centrista. I l’extrema dreta ja tenia el seu propi referent al marge de la «derechita cobarde». La tempesta perfecta per a Pablo Casado.

La demostració la tenim en els resultats de Vox a Múrcia, un 18,64%, molt per sobre de la mitjana estatal. Es tracta d’una comunitat amb un espanyolisme granític, ultracatòlica i amb problemàtiques relacionades amb la immigració. Una mena d’El Ejido a gran escala. Un laboratori ideal per a Vox. Com també ho és el Baix Segura, on aquesta formació ha obtingut el 16,26% dels vots, amb una configuració sociològica semblant a la de la veïna Múrcia. És cert que una altra comarca com el Camp de Túria també ha estat molt generosa amb Vox, però en aquest cas sembla que ha tingut a veure un elitisme econòmic (Abascal no defensa precisament amb les seues propostes els interessos de la classe treballadora) que els votants d'uns altres indrets no veuen. O no volen veure. Els casos citats adés de Múrcia i Baix Segura, com ara el d’Almeria, em semblen molt reveladors en tot cas d'una suma de factors.

L’expansió de Vox, ara mateix, té uns límits electorals que tenen a veure amb la part del seu discurs que no és l’espanyolisme monolític tardofranquista, molt estés entre la societat espanyola. En la mesura que la presència a les institucions vaja remarcant el vessant més cavernícola i ranci i el PP faça les correccions pertinents, rectifique l’errada d’haver covat i alimentat a la serp durant mesos, quan les badades en els parlaments i mitjans de comunicació s’acumulen, Vox s’estabilitzarà o començarà un procés de contracció. No són matemàtiques: qualsevol moviment de diàleg tèbiament atrevit a Catalunya o alguna crisi de convivència relacionada amb la immigració podrien alimentar de nou a la bèstia.  

La posició del PP, en tot cas, no és fàcil: s’ha convertit en el pernil dolç del sandvitx. O si voleu, en el formatge fos. La dretanització tenia molts riscos, com s'havia vist, perquè la marca nova i sense prejudicis ha tingut predicament, i l’espai de centre-dreta ha estat absorbit. Però si continuen donant crèdit a Vox i fent més gran el monstre (recordeu les cobertes dels diaris conservadors coincidint amb l’acte de Colom: presentant Abascal, Casado i Rivera com un tot), els populars entraran en deflagració.

L'esquerra té problemes, sí. Molts. I s'acosten unes eleccions municipals i europees molt significatives. Però no retireu la mirada de la pantalla dreta: la lluita serà a colp de puny. Tan apassionant com perillosa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.