Per un acord a Alacant per la llengua

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El passat 3 d'abril vaig assistir a la Seu Universitària a la presentació del Projecte de Llei d'Igualtat Lingüística d'Acció Cultural del País Valencià. Aquesta proposta per a una nova legislació en matèria de normalització lingüística (ells empren ara la terminologia "igualtat lingüística") pretén donar passes endavant en el marc autonòmic respecte a l'actualment en vigor Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, que si bé ha permès desenvolupar cert marc de protecció cap al nostre idioma, també és cert que la llengua continua tenint una presència molt dèbil en molts àmbits de la vida social i econòmica del País Valencià, especialment en el privat. 

A la ciutat d'Alacant, la Llei d'Ús i Ensenyament, que a més va ser aprovada ací en Ple de les Corts celebrat en el palau de la Diputació Provincial, no ha comptat amb el suport que cabia esperar per part de les institucions públiques. La victòria de Luis Díaz Alperi i el Partit Popular en l'any 1995 va laminar la presència pública de la nostra llengua en l'administració local, tot i que no es va poder impedir que a través dels mitjans de comunicació (Canal Nou especialment en els anys noranta) i les línies d'ensenyament en valencià en les escoles s'haja promogut certa recuperació de l'idioma en la generació menor de 35 anys i, especialment, una millora quant a la comprensió oral de bona part de la població. 

En l'any 2005 vaig conèixer el paper que podia jugar el Síndic de Greuges i la pressió que podem exercir la ciutadania a través d'aquesta entitat per forçar les nostres institucions a una cosa tan obvia com és complir amb la legislació vigent, també pel que fa a la cooficialitat lingüística. Preocupat com estava -i encara estic- per la invisibilitat de la llengua a la meua ciutat, vaig fer un repàs per l'ús que en feia l'Ajuntament d'Alacant d'aquella època. Hi havia plaques de carrer, panells indicatius i explicatius, retolació d'edificis públics, etc., però en la majoria d'aquests el castellà era l'idioma únic. I en molt pocs la nostra llengua o bé tenia un espai més reduït i menys visible o bé no es disposava exactament de la mateixa informació en un idioma i en un altre. 

Fent ús d'aquesta militància lingüística contracorrent que ens identifica a molts valencians i valencianes, especialment a les comarques més meridionals, vaig recopilar bona cosa de documents gràfics i vaig elaborar diferents informes sobre cadascuna de les problemàtiques que encarava el valencià ací, de maner sectorial i diferenciant entre les administracions competents per tal de poder sostenir una bona argumentació davant el Síndic. La primera victòria vingué quan no la Sindicatura de Greuges em va donar la raó, sinó quan l'actitud de l'aleshores govern del Partit Popular a Alacant va canviar arrel de les resolucions del Defensor del Poble i en l'any 2009 la Junta de Govern va promoure una ordenança de denominació retolació que incorporava l'obligatorietat que les plaques indicatives foren al cinquanta per cent, la meitat en castellà i la mitat en la nostra llengua. Una xicoteta victòria, que pocs coneixen, i que en un lloc com aquest cal recordar i assenyalar per ser conscients que sí que es pot.

A partir d'ahí, altres xicotets avanços. Petits triomfs personals que ho són ara de la ciutat i que la gent viu amb total normalitat i quotidianitat. Com per exemple que les parades de la Línia 2 del TRAM estiguen retolades en les dues llengües. Qüestió que vaig batallar amb la Conselleria d'Infraestructures, quan inaugurades la 1 (Alacant-Benidorm), la 3 (Alacant-El Campello) i la 4 (Alacant-Platja de Sant Joan) només es va usar el castellà. O com aconseguir després de reunir més d'un centenar de queixes a la Sindicatura que l'Estació de "Luceros" incorporara a les seues entrades principals la paraula "Estels", que ha evitat que la Plaça tinga de facto una única denominació castellana. O que la Plaça del 25 de Maig explique també amb una placa en la nostra llengua el bombardeig feixista que va patir el Mercat central aquell dia de 1938. 

Tot i això cal reconèixer que el valencià continua viu però en una situació d'extrema feblesa. Les persones que elegixen viure plenament en la nostra llengua a Alacant tenen serioses dificultats per a poder gaudir d'aquest dret reflectit en l'Estatut. Estic convençut que ací hi ha espai per a l’enteniment i el diàleg sobre la promoció i dignificació social de l’idioma entre les diferents forces polítiques, a pesar del soroll que hem tingut aquest mandat sobre la qüestió de la Plaça del Llibre. Bona iniciativa que en tot cas no podia ser de cap de les maneres un fet aïllat i que necessita i necessitarà d’una reflexió i debat que ens porte a garantir quina és la millor manera de dotar a la nostra llengua de l’espai que mereix en els esdeveniments als quals dona suport l’Ajuntament. Independentment de qui pot governar al nostre municipi, perquè ha de ser una qüestió de ciutat. Aquest ha de ser l’èxit, i no apuntar-se un tant efímer. 

Perquè hem d'entendre que gent que parla i parlarà en la nostra llengua hi ha a totes dues bandes de la bancada municipal. Ho hem d’entendre tots i totes. Per això des de Podem proposarem un Acord Municipal per la Promoció del Valencià. Un acord que busque aquest “sentit de ciutat” que volem recuperar per a Alacant. Un d'aquells grans acords als que haurem d’arribar els pròxims quatre anys. I aquest pacte s’hauria de concretar, almenys, en dues mesures bàsiques com: 

· L’aprovació d’un Reglament Municipal d'Ús del Valencià. Com el té Elx, com el té València (impulsat per Rita Barberá), i com tenen tantes altres localitats valencianes. Un reglament que ajude al personal polític i tècnic a fer servir les dues llengües en igualtat, que arreplegue tota la legislació ja vigent i la pose a l'abast de la política local.

· Un pacte per a la recuperació de la nostra toponímia tradicional. Un estudi encarregat al personal tècnic de Cultura del nostre Ajuntament, en col·laboració amb l’organisme que té les competències en aquesta qüestió i que oficialitze les denominacions històriques d’aquesta ciutat, que són memòria viva d’Alacant i que evite que continuen desapareixent en l’oblit o substituïdes per d'altres ideades als despatxos de constructores comercials. 

La llengua és un Patrimoni de totes i tots. És la nostra principal senya d’identitat. És cultura. És l'himne de les nostres festes: de les Fogueres de Sant Joan, dels Carnestoltes, de Moros i Cristians i de les festes de partides rurals i tradicionals. L'idioma pot ser i ha de ser un element d’unió. Fem-ho possible. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier López
Xavier López

Candidat de Podem a l'alcaldia d'Alacant