‘White mirror’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

M’agraden les ficcions apocalíptiques i distòpiques. M’empasse sèries de televisió -les bones i les regulars-, pel·lícules i llibres. És un hàbit fins a cert punt insà, que et fa adoptar una perspectiva sobre el futur potser massa renegrida. Tot depèn del grau de versemblança de la ficció en qüestió: el subgènere dels zombis i les epidèmies em resulta entretingut, però no inquietant. Fins i tot en una sèrie fallida com The walking dead el pes del drama descansa més en la maldat dels vius, acollonant de veritat, que en l’amenaça no massa creïble dels morts vivents. 

Per raons similars em va semblar colpidora la mirada sobre la supervivència després de l’apocalipsi de Cormac McCarty en La carretera, portada al cinema amb consistència per John Hillcoat. Una de les ficcions que més brutalment m’ha fet plantejar-me la paternitat en temps convulsos, en el que seria capaç de fer en veure’m en una situació semblant. No tan diferent, posem per cas, de la de les persones que en aquest segle XXI han d’abandonar escenaris de guerra o misèria amb la progènie. L’apocalipsi, ben mirat, ja habita entre nosaltres. En indrets com Síria o Iemen. Però ningú no podria assegurar que a la banda relativament estable del món es podrien produir escenaris com el que aborda Alfonso Cuarón en l’estupenda Children of men. La projecció plausible, més la perícia del director, és el que fa devastadora la pel·lícula.

Resulta també pertorbador pensar que les ja veteranes visions d’Orwell o Huxley en 1984 o Un món feliç són cada vegada més vigents i tecnològicament viables. Si després de veure tres o quatre episodis de Black mirror no us fan ganes de llançar per la finestra telèfons mòbils i uns altres dispositius i fer-vos eremites us felicite de tot cor per la vostra inconsciència, perquè sembla obvi que els guionistes de la sèrie es nodreixen de percepcions del present per dissenyar aquell aterridor futur. Sempre és així: una altra sèrie com Mr Robot, que despulla la vulnerabilitat dels governs, les corporacions i els mateixos ciutadans en aquest món interconnectat per la xarxa, s’abeura no tant de coses que podrien passar com de les que ja estan passant. Realitat i ficció s’imiten, es retroalimenten. Algunes trames de Mr Robot s'assemblen molt a una ficció suposadament realista com House of cards. I la connexió d'aquesta amb alguns fets polítics reals és innegable.

Durant dècades, la gran amenaça -absurdament descartada en l’imaginari- d’una hecatombe nuclear alimentava el gènere apocalíptic, amb ficcions com On the beach, una novel·la de Nevil Shute, de la qual no els puc donar referències, que es va convertir en una estupend film de Stanley Kramer de finals de la dècada del 1950 conegut ací com L’hora final. Dècades enrere, quan les conseqüències del creixement sense obturador, la contaminació i el consum desaforat de recursos naturals començaven a aflorar, emergí un altre subgènere que plantejava que no calia una gran guerra atòmica per rebentar el planeta i els seus habitants. 

Aquesta amenaça també és real. I si no ens tenalla i angoixa encara més és perquè, en el fons, pensem que la desfeta no la viuran els nostres fills i nets, que es trobarà la manera científica de prorrogar allò inevitable. Per què amargar-se per alguna cosa que no ens afectarà i no podem controlar? 

Tampoc no falten les distòpies corregides, una mena de 'white mirror', les ficcions en les quals l’ésser humà troba la clau de volta per capgirar la fatalitat. Pel·lícules, sobretot, que no citaré per no fer espòilers. Però fins i tot en aquestes ficcions, la redempció arriba després de pagar un preu altíssim, de passar pel camí de la penitència. 

M’agraden les ficcions apocalíptiques que plantegen un món depauperat per la tecnologia i l’autoritarisme o devastat per desastres provocats per la mà de l’home. M’agraden perquè vull que la literatura o el cinema m’interroguen, m’inquieten i pertorben. Em diverteixen perquè, en el fons, hi ha una part de mi, la del xiquet que mira la pantalla habitada de monstres amb una muntanyeta de roses entre les cames, que sap que quan s’apagaran els llums acabarà l’amenaça. 

I les bèsties marxaran a dormir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.