Els crítics

Tria el teu 'Black Mirror'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què vols per esmorzar, Frosties o Sugar Puffs? Aquesta és la primera tria a què es van haver d’enfrontar els espectadors en l’episodi especial de Black Mirror. Una entrega que es presenta amb la novetat de ser interactiva: és a dir, de permetre a l’audiència fer diverses tries durant la història que, teòricament, n’afecten el desenvolupament. Aquest teòricament és clau en la idea que fonamenta l’episodi i la història que explica. És important si el protagonista tria Frosties o Sugar Puffs? No. Els espectadors que hagin experimentat amb les possibilitats de l’episodi ja es deuen haver adonat que és una elecció irrellevant. Però què passa amb la resta de decisions? En la majoria de ficcions que permeten a l’espectador prendre decisions, hi ha un camí correcte, un cúmul de tries encertades que duen el protagonista a la victòria. En canvi a Black Mirror (a partir d’ara possibles spoilers) tots els finals són tràgics, siguin quines siguin les decisions del jugador. No podem guanyar. L’episodi capgira així la mecànica habitual dels jocs, que recompensen els encerts i fan sentir l’espectador capaç quan la seva decisió té una conseqüència positiva en la història que controla.

En Charlie Brooker, creador de la sèrie, coneix molt bé aquestes mecàniques. Els videojocs eren el tema de la seva tesi universitària, i en els seus inicis es va dedicar a escriure sobre videojocs a la revista PC Zone. Fins i tot quan ja era conegut com a crític de televisió, va fer un programa anomenat Gameswipe dedicat només als videojocs (de fet, ell s’autorepresenta a l’episodi a través del personatge del crític). Aquest bagatge és clau per entendre Black Mirror i en concret aquest episodi. Hi ha incorporat la interactivitat, sí, però, i això és important, per posar-la al servei de les idees de la sèrie. Quin és el missatge de Black Mirror? Que no som lliures, que ens controla el sistema, que la banca sempre guanya i que amb la tecnologia som més vulnerables que mai a aquest control. En aquest sentit, posar l’espectador al comandament d’una història per després obligar-lo a perdre contra la seva voluntat és la metàfora perfecta d’aquesta idea. Comencem pensant que controlem el protagonista, i en cert moment fins i tot se’ns permet gaudir amb aquest control, per després fer-nos veure que els controlats som nosaltres. Què prefereixes, llençar el contingut de la tassa sobre l’ordinador o trencar-lo a cops? És a dir: és igual què escullis, que el final ja ha estat escrit.

Si no hi ha tria és perquè Charlie Brooker ho ha volgut així i perquè sovint a la vida real també és així. Sovint no tenim el control, sovint perdem sense que hi puguem fer res. Volem creure que triar uns cereals diferents o escoltar un grup de música concret ens farà començar el dia d’una manera diferent, però la realitat continua sent que no manes. Si no manes a la vida real, per què hauries de manar en una ficció? Per què alimentar la farsa de les ficcions interactives on l’acció pot conduir a la victòria, si a la realitat l’acció et porta al game over indefinit? La idea és profundament depriment, com sempre ho ha estat Black Mirror, i entronca amb els grans temes de la sèrie, plena de personatges atrapats o controlats pel sistema, obligats a prendre decisions que no volen, convertits en espectacles per les masses o per al plaer d’un sol individu (que en aquest cas és l’espectador). Ja hi haurà sèries que faran episodis interactius que s’ajustaran a les mecàniques tradicionals del joc, però això no és el que havia de fer Black Mirror, que ha estat coherent amb si mateixa. Examinada partint de la promesa d’una ficció interactiva és frustrant, però com a episodi de Black Mirror és sublim.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.