Tercera temporada, posem per cas, de la fascinant Mr. Robot. Una parella de fans de mitjana edat, enganxats a la sèrie des dels inicis, afronten el visionat dels capítols que no han pogut veure en el moment de l’estrena perquè últimament, les nits que no cauen rendits després d’una llarga jornada laboral i d’atendre la progènie, es dediquen intensament a la tercera temporada d’Outlander, una altra de les produccions que tenen disponibles en la seua plataforma de pagament. Amb la faena feta, tornen a la sèrie creada pel debutant Sam Smail per a USA Network, una història sobre hackers amb efluvis d’El club de la lluita de David Fincher. Però la retrobada amb Mr. Robot és una mica freda.
No saben res de com anirà la cosa, perquè han evitat curosament informar-se’n a través de les xarxes per no topar-se amb els temuts spoilers, però la història sembla haver arribat a un atzucac. El ritme de visionat és lent, apedaçat. El vuitè capítol, però, esclata davant dels seus ulls com un foc d’artifici. Després d’uns quants capítols trepidants però una mica erràtics, Mr. Robot altera el ritme. L’acció s’alenteix. I la parella assisteix a un capítol en una clau molt més introspectiva però vital per entendre l’evolució del protagonista, Elliot Alderson (Rami Malek). Una meravella narrativa que els reconcilia amb la sèrie. El tram final de la temporada l’aborden en sessions molt més llargues. Fins a arribar a un final que sembla que tanca la sèrie. Els nostres robotòfils senten pena i, paradoxalment, alleujament. Sembla que tanquen una relació satisfactòria, com la que havien tingut amb els executius i executives de Mad men o els mafiosos de Boardwalk Empire, però han guanyat temps per poder fer front a la pila de sèries que se’ls acumulen: Vikings, la primera temporada de Fargo que no van veure en el seu moment, la molt elogiada per la crítica Transparent o alguna de les sancions del moment, cas de Dark. Per no parlar de les notables sèries històriques que comença a llançar Movistar, com ara Conquistadores adventum o La Peste. L’oferta és aclaparadora.
La cloenda de Mr. Robot, tanmateix, conté un misteriós epíleg que fa pensar què n’hi haurà una nova temporada. Ho confirmen en internet, comenten la jugada i piulen alguna cosa en Twitter. I quan miren el rellotge s’adonen que el despertar, poques hores més tard, serà feixuc. S’albira per a ambdós una jornada laboral dificultosa i regada de cafeïna.
Quan la plataforma Netflix va declarar la guerra al son, fa uns mesos, no feia broma. Més llarga o més curta, una pel·lícula de cinema traslladada a la pantalla petita es pot despatxar en una sessió. Però per veure la temporada completa d’una sèrie has de tenir de cinc a dotze hores per davant. Per a molts, tenir les produccions a l’abast, senceres, en streaming o en vídeo sota demanda (VOD), és una temptació massa gran. Més encara quan l’oferta és tan variada, suculenta i satisfactòria. Quan hi ha tant de talent i esforç invertit en unes produccions que ofereixen el risc i l’atreviment que escasseja en la pantalla gran.
Una pulsió devoradora que té la seua traducció més extrema en sessions maratonianes de sèries, l’anomenat binge-watching, un terme que, com explicava el comentarista televisiu d’EL TEMPS Toni de la Torre en el seu imprescindible Historia de las series (2016), “suggereix una certa compulsió o pèrdua de control per part de l’espectador (la paraula sorgeix del binge-eating, menjar de manera descontrolada)”. Una pràctica “estretament relacionada amb la disponibilitat de les sèries i amb les estratègies de gemmació”, diu en referència als jocs de recompenses de les xarxes específiques de la televisió, cas de Miso, TunerFish o GetGlue, que premien els usuaris que més sèries han vist. Altrament, sistemes com el VOD fomenten “la competència entre usuaris per veure tots els episodis possibles”, la qual cosa és bona per a les cadenes perquè “augmenta el consum i solidifica la importància del servei en les seves vides”.
Sumeu-hi per explicar els canvis d’hàbit produïts la introducció dels smartphones i altres dispositius que, com explica Toni de la Torre, “portaren a la creació d’un nou tipus d’espectador, pertanyent a la generació dels anomenats nadius digitals, que tindria una manera diferent d’entendre i experimentar els continguts televisius”.
Com es gesta el fenomen
Abans d’aprofundir en els nous hàbits caldria explicar una mica com es va gestar el fenomen. La zona zero de l’esclat se situa al final de la dècada de 1990 i principi de la següent, amb sèries com The Sopranos (1999-2007) creada per David Chase i venuda per la cadena com a “cinema fet en la televisió”, i, sobretot, The Wire (2002-2008), impulsada per David Simon, apostes de risc de l’operador per cable HBO que trencaven els esquemes de la producció televisiva. La primera va ser un èxit de crítica i públic. La segona, una sèrie amb escassa audiència però amb un suport crític sense precedents que aconseguí prolongar la producció al marge dels seus resultats econòmics. Es tractava, en tot cas, de produccions d’altíssima qualitat, que tractaven temes molt suats en el cinema o la televisió —la màfia i la dura existència als baixos fons—, però amb enfocaments alternatius, fugint de la dialèctica entre bons i dolents. Això i un disseny de producció cinematogràfic: en The Wire, tot i que la posada en escena semble austera, cada moviment de càmera, cada pla i cada tràveling, estava matemàticament estudiat en funció de les necessitats de la narració.
Sèries que no haurien estat possibles sense la llibertat creativa de què disposaren Chase i Simon. I obres que, en tot cas, no partien del no-res ni obvien la televisió feta fins aleshores. Com explicava en una entrevista a Jot DownMiguel Salvat, responsable de la futura producció original del canal HBO a Espanya, se’n poden rastrejar precedents en la televisió en obert com L’ala oest de la Casa Blanca (1999-2006). Fins i tot de temps bastant anteriors, com ara Hill Street Blues (exhibida a Espanya com Canción triste de Hill Street), “on, no sé si per primera vegada, se sabia trenar diferents trames de diversos personatges d’una sèrie molt coral”. Salvat afegia, en el terreny de la comèdia, una sèrie que va començar de manera desastrosa però que esdevingué una referència mítica, M*A*S*H (1972-1983), una producció humorística ambientada —quasi res porta el diari— en un hospital de campanya de la guerra de Corea.
En tot cas, si hi ha una sèrie que ha fet de nexe entre èpoques és Twin Peaks, la raresa generada pel director David Lynch, pioner de la invasió del terreny televisiu pel món cinematogràfic. Amb un historial sense precedents: les dues primeres temporades foren emeses entre 1990 i 1991, en el canal en obert ABC. La tercera, una experiència televisiva literalment indescriptible, s’acaba d’emetre aquest 2017. La sèrie més arriscada i deliciosament rara i potser brillant del curs que acabem de consumir.
Ben mirat, de bones produccions televisives n’hi ha hagut en diferents èpoques, però els grans canvis, consolidats en aquesta dècada, tenen a veure amb la captació d’un espectador més exigent, amb un disseny de producció cinematogràfic, amb el trencament dels esquemes narratius clàssics o amb una combinació de diferents factors. Un grapat de sèries de l’any 2010 són representatives en aquest sentit: Treme, de nou amb David Simon, i la citada Boardwalk Empire, ambdues de HBO, no foren èxits d’audiència, però aconseguiren resultats artístics excel·lents. Les espectaculars Game of Thrones (HBO) i The Walking Dead (AMC), mentrestant, “assoliren xifres d’audiència rècord per a una televisió per cable que qüestionaren que era un espai de sèries minoritàries”, aclareix Toni de la Torre. Ambdues saltaren a les televisions generalistes d’arreu del món sostingudes per una eficàcia visual i un tractament del sexe i la violència sense massa precedents en la petita pantalla. Afegiu a això que, aleshores, apareixen produccions també d’AMC com Mad men —segurament una de les millors sèries de televisió de la història— o l’emblemàtica Breaking bad. O que s’havien fet sèries bèl·liques amb disseny de producció cinematogràfic com Band of brothers o The Pacific. Sèries de qualitat —unes menys que altres, des del punt de vista artístic— per a tots els paladars. Contemplades, en molts casos, en pantalles de gran format i sistemes d’àudio que reprodueixen parcialment la sensació cinematogràfica buscada per les cadenes.
L’exemple correria com la pólvora. Entrarien en el joc nous actors com Netflix o Amazon. El fenomen es globalitzaria, amb aportacions a Europa de les televisions públiques de Dinamarca (Borgen) o Alemanya (Fills del Tercer Reich) o de les privades a Espanya (Crematorio, Canal Plus) o Itàlia (Gomorra, Sky Itàlia). Per no esmentar la sempre impecable aportació dels canals públics i privats britànics. La resta, fins a arribar a la inabordable oferta del moment present, ja és una història coneguda.
Mil maneres de veure televisió
La típica estampa de la família seguda després de sopar a l’entorn del mateix programa televisiu que un canal ofereix a una hora determinada encara perviu. Les generacions més grans, almenys, encara consumeixen televisió a la manera tradicional, però els més joves ja no volen pactar continguts amb els grans. I viceversa. Fins i tot les parelles poden consumir sèries diferents o a diferent ritme. La mitjana d’hores diàries davant el televisor va caient any rere any. I moltes coses han canviat, de la mà de les sèries i de les noves possibilitats tecnològiques. A més d’atendre l’exigència dels espectadors de poder administrar els temps i els continguts, internet ha tingut més conseqüències, com ara la simultaneïtat planetària dels llançaments de les sèries amb més seguiment. L’espectador europeu ja no està disposat a veure la seua sèrie preferida unes setmanes després de l’estrena als Estats Units, amb el perill que comportava de viralització dels continguts i de spoilers a les xarxes socials. Altrament, els sistemes de mesurar d’audiències s’han hagut d’adaptar: quin sentit té ja marcar l’audiència en un dia determinat? L’any 2016, la plataforma Nielsen va començar a mesurar l’audiència d’un programa fins a 35 dies després de la seua emissió.
A banda d’això, l’experiència televisiva és ara multipantalla: després de les sèries, i en alguns casos simultàniament, molta gent les comenta a les xarxes socials. O acaba al llit, amb la tauleta o l’smartphone, el capítol encetat a la televisió. O en un trajecte en tren. Pot ser que d’aquesta manera li fem una faena al veí o la veïna del costat, si també és seguidor de la sèrie i nosaltres anem “més avançats”, com es diu ara. Els diferents temps de visionat també tenen conseqüències: ara mateix, la bogeria viscuda a les xarxes pel final de Lost o l’episodi de “La boda roja” de Game of Thrones ja no són possibles, perquè l’experiència dels fans no és compartida simultàniament. Per contra, l’emotiu final de Merlí a TV3, la passada setmana, emès a la manera convencional, sí que tingué, a escala, aquell impacte col·lectiu i compartit, sobretot en Twitter.
No és estrany que sorgisquen com bolets nostàlgics del consum de les sèries a la manera tradicional, capítol a capítol, comentant la jugada l’endemà amb els companys de treball. Esperant amb ansietat perquè arribe el següent capítol. O el desenllaç. Sense sotmetre el cos a retallades de son gens saludables. Tampoc no cal fer-li moltes més voltes. Com diria Don Draper, l’inescrutable executiu publicitari de Mad men: “El canvi no és bo ni dolent, és simplement canvi”.