Tirant curt, la sorprenent tríada de cineastes mexicans formada per Alejandro González Iñárritu (Ciutat de Mèxic, 1963), Guillermo del Toro (Guadalajara, 1964) i Alfonso Cuarón (Ciutat de Mèxic, 1961) porta gairebé dues dècades agitant el món del cinema. Pel·lícules com Amores perros (Iñarritu, any 2000), Y tu mamá también (Cuarón, any 2001) o El laberinto del Fauno (del Toro, 2007), eren serioses advertències d’allò que havia de venir.
Amb alts i baixos, amb títols discutibles i concessions a la indústria —resoltes amb solvència— al costat d’obres de rang superior, els tres creadors mexicans, amics i consellers en els seus respectius projectes, havien construït una sòlida carrera en Hollywood. Un indicador fou que als Oscar de 2007 tots tres estaven nominats: l’esmentada El laberinto del fauno tenia sis nominacions, Cuarón competia per escriure i editar l’esplèndida Children of men i Iñárritu era convocat per la direcció de Babel, film que també havia produït.
La notorietat dels cineastes mexicans no ha parat de créixer des d’aleshores, però el que ha passat els últims exercicis és una colp de puny sobre la taula. L’any 2013, després d’una gestació molt complexa, Cuarón estrenava Gravity, un festival visual de primera magnitud sobre la supervivència d’una astronauta en condicions extremes interpretada per una imponent Sandra Bullock. Una epopeia espacial que li va valdre a Cuarón l’Oscar a la millor direcció i cinc guardons més de l’Acadèmia en apartats tècnics atorgats el 2014. Abans, havia recollit el Globus d’Or a la millor direcció
L’èxit va ser paral·lel a l’estrena de The revenant, de González Iñárritu, un western igualment poderós sensorialment parlant amb el qual igualava l’Oscar a la direcció del seu amic Cuarón, a més de fer collita per al seu actor principal, Leonardo DiCaprio. Igualment, va ser premiada l’esplèndida fotografia d’Emmanuel Lubezki, amic des de l’adolescència de Cuarón i que ja ha havia obtingut aquest reconeixement amb Gravity.
El clau s’anava a reblar encara més. Guillermo del Toro, el més obert dels tres al creuament de gèneres i a participar sense complexos de l’univers blockbuster, sorprenia agradosament amb The shape of water (estrenada ací com La forma del agua), una mena d’atrevida intersecció entre el cinema fantàstic de M. Night Shyamalan i els personatges positius de les velles pel·lícules de Frank Capra. Una faula sobre l’amor entre una estranya criatura aquàtica i una dona de fer feines (versió amable i romàntica dels intercanvis de fluids contra natura de La pell freda d’Albert Sánchez Piñol) amb la qual va obtenir el premi Oscar a la millor direcció i la grossa de millor pel·lícula. De nou, el guardó va anar precedit del Globus d’Or al director.
'Roma', a banda
Així les coses, el passat 2018 Cuarón estrenava Roma, una producció de la plataforma de streamingNetflix, amb un llançament que és un absolut signe dels temps. La nova pel·lícula del mexicà, per la seua acurada cal·ligrafia i posada en escena, sembla concebuda a l’antiga, per ser exhibida en pantalla gran. En aquest format, de fet, és on s’aprecien algunes de les seues millors qualitats. La distribució convencional, amb tot, va ser molt limitada —a l’Estat espanyol es va començar amb únicament cinc sales— la qual cosa va generar protestes per part dels exhibidors i negociacions amb Netflix per ampliar l’exhibició en format gran. La pel·lícula omplia els cinemes.
El ben cert és que el visionat massiu del film es va reservar per a la plataforma que el produïa, a partir del 14 de desembre. La revolució dins de la revolució, una decisió molt criticada perquè no permet conèixer el número real d’espectadors. Hi ha transformacions, tanmateix, que no semblen tenir camí de tornada. “El destí del cinema és ser vist en pantalles petites”, va concloure Cuarón en una entrevista concedida a El Periódico de Catalunya.
En tot cas, si Roma és un film que segurament passarà a la història del cinema no és per les característiques industrials. Després de guanyar el Lleó d’Or a Venècia, la pel·lícula va obtenir el Globus d’Or a la millor direcció i a la producció més destacada en llengua no anglesa. I el passat 22 de gener, aquesta pel·lícula rodada en castellà i mixteca —la llengua d’un dels pobles indígenes de Mèxic—, amb fotografia en blanc i negre i produïda fora del radi d’acció de les majors de Hollywood, regirava els fonaments de la indústria amb deu nominacions als Oscar, entre les quals hi ha la de millor pel·lícula (en anglès i en llengua estrangera), direcció, guió, actriu protagonista (Yalitza Aparicio), intèrpret secundària (Maria de Tavira), fotografia i un grapat d’apartats tècnics.
La posició de partida no pressuposa res. Amb una desena de nominacions també figura La favorita, del grec Yorgos Lanthimos. I Roma haurà de mesurar el favor entre els acadèmics amb excel·lents títols com Cold war, de Pawel Pawlikowski, Green book, de Peter Farrelly, la direcció de Spike Lee o la interpretació de Glenn Close, entre més.
Passe el que passe el 24 de febrer al Dolby Theatre de Hollywood, tanmateix, Roma és ja, segurament, la fita més destacable, artísticament parlant, d’aquesta brillant generació de cineastes mexicans. En contraposició a l’efectisme de Babel o The revenant, o la relativa feblesa argumental de The shape of water, una pel·lícula bonica i valuosa, malgrat tot, Cuarón extrau de la realitat un exercici majúscul de cinema creïble, radicalment unit als avatars de l’existència, els embats més cruels o els afers més quotidians. Amb un seguit d’encerts en el plantejament i l’execució que fan d’aquesta pel·lícula la més redona del director. Tal vegada, la més ben produïda pels talentosos realitzadors mexicans. Un procés cap a l’excel·lència farcit de dificultats, depressions i moments de dubte.
Grans esperances
Cuarón, nascut en una família benestant però marcada per l’abandonament del pare a deu anys —una història que es conta a Roma—, era un xiquet que jugava a rodar pel·lícules de guerra mentre els seus cosins simulaven ser soldats. Una afició que no va passar desapercebuda: la seua mare li va regalar un càmera Super 8 però gairebé no va poder gastar-la perquè, després de l’espantada del progenitor, no hi havia diners per a les cassets.
El destí, en tot cas, ja estava segellat: el jove Cuarón va començar els estudis en l’escola de cinema de l’Autònoma de Mèxic. Ell i el seu amic Emmanuel Lubezki, obsessionats per la factura sonora i visual del cinema, no s’hi adaptaren, menyspreaven l’acabat matusser de moltes de les produccions mexicanes contemporànies amb un punt d’arrogància, reconeixia Cuarón en una entrevista.
Amb només 20 anys naix el seu fill Jonás. El futur director ha de guanyar-se les garrofes com a operador, ajudant de direcció o editor. Va fer de tot. I en va aprendre l’ofici. Fins que li arribà la primera oportunitat, juntament amb el seu inseparable Lubezki, de la participació en la sèrie La hora marcada, una versió a la mexicana de La dimensió desconeguda. En aquesta producció dirigeix mitja dotzena d’episodis i coneix Guillermo del Toro.
Amb aquest bagatge, roda el seu primer llargmetratge, Solo con tu pareja, un projecte fallit que el deixa arruïnat. Entre seguir com a etern secundari en la indústria mexicana o jugar al tot o res, decideix emigrar a Hollywood. Es converteix, segons la seua pròpia definició, en un “espalda mojada de luxe”.
De nou, torna a ser un manobre fílmic que ha d’administrar cada dòlar que guanya. Fins que li arriba la primera gran oportunitat en la sèrie Fallen Angels, reclamat per Sidney Pollack. Els primers dies de rodatge el tenalla el pànic i el rodatge s’endarrereix. Fins que els dos protagonistes, Alan Rickman i Laura Dern, el convoquen a una reunió que Cuarón pensa que és la seua sentència. En comptes d’això, escolta tres paraules màgiques: “Creiem en tu”. El guardó a la millor direcció dels CableACE al seu episodi, “Murder, obliquely”, li serveix de plataforma definitiva. Comencen a fer-li encàrrecs en què no acaba de creure, com Grans esperances (1998), una convencional adaptació del clàssic de Charles Dickens. L’accepta pels diners i per l’oportunitat de poder treballar amb Robert de Niro.
La pel·lícula, malgrat la dignitat estètica impresa pel mexicà, és un fracàs en la taquilla. A continuació, cau un projecte que havia de protagonitzar Viggo Mortensen. I el caire dels guions que li arriben aprofundeix la seua depressió. L’aventura americana sembla haver acabat. Cuarón torna als orígens, a Mèxic, però el segon intent, Y tu mamá también (2001), resulta molt més reeixit: l’atractiva història d’una dona espanyola madura (interpretada per Maribel Verdú) que inicia sexualment dos adolescents mexicans (Gael García Bernal i Diego Luna) és la bomba. Catapulta internacionalment els seus dos joves intèrprets i li serveix a Cuarón per a reivindicar-se. En aquesta pel·lícula, per cert, té un petit paper la seua antiga minyona, Liboria Rodríguez, a qui va dedicada i sobre la qual es construeix Roma.
Malgrat l’impacte del film, el director mexicà continua necessitant diners. A diferència de la convicció amb què el seu amic Guillermo ha fet propi el cinema d’entreteniment, el qual ha sabut dotar de segell, Cuarón accepta dirigir Harry Potter i el pres d’Azkaban (2004) per fer caixa.
El director que coneixem, amb tot, ensenya de nou les armes en una distopia ambientada a Gran Bretanya, Children of men (Hijos de los hombres, 2006), un vigorós i interessant film que conté un al·lucinant pla seqüència d’acció. Una escena llarga, d’una enlluernadora capacitat coreogràfica, síntesi de la seua essència fílmica. Malgrat tenir tres nominacions a l’Oscar, el film no funciona en taquilla, queda com una pel·lícula de culte no massa coneguda. Cuarón triga un grapat d’anys a estrenar el següent llargmetratge, escrit a quatre mans amb el seu fill Jonás i ambientat en l’espai. L’encimbellament definitiu. O quasi definitiu.
Amb l’impacte de Gravity el director podia haver dirigit el projecte que volguera, amb el pressupost que volguera. Amb els actors que li vinguera de gust. Però també es podia permetre atorgar-se un llarg període de gestació per escometre el seu projecte més personal. La que és, sense dubte, la seua obra mestra.
Retorn distanciat a la infantesa
Els directors de cinema que han visitat experiències de la infantesa són legió. Roma és, de fet, una pel·lícula basada en les vivències familiars, als inicis de la dècada de 1970, a la Colonia Roma de Ciutat de Mèxic. El terme familiars, en aquest cas, inclou també els records de Liboria Rodríguez, “Libo”, la seua minyona, a qui Cuarón considera una segona mare i a qui va demanar permís per contar la seua història enllaçada amb les experiències personals. Aquest és el primer gran encert: Cuarón és Paco, un dels fills de la família, amb una participació en la història tangencial, presencial, com la de la resta dels seus germans. La protagonista de la pel·lícula és Cleo, l’alter ego de Liboria, una assistenta indígena que sols descansa quan dorm, interpretada per una actriu no professional, Yalitza Aparicio, trobada després d’una llarga recerca de vuit mesos per part de l’equip de càsting. Aparicio no podia donar crèdit a la nominació a l’Oscar —els seus crits i plors en conèixer la notícia s’han fet virals—; però, malgrat algunes crítiques a la “passivitat” de la seua interpretació, l’actriu extrau versemblança i intensitat a cada mirada, a cada gest. Les seues línies de diàleg són breus, però significatives: en una bellíssima escena, un dels xiquets de la família està ajagut després de jugar amb el seu germà. “Què tens? Per què no parles?”. “No puc parlar perquè estic mort”, contesta el nen. Llavors, Cleo es tomba cap contra cap, amb els ulls tancats. “Què fas? Digues!”, li etziba la criatura. “No puc, estic morta”. “Ah...”. Passen uns segons. Cleo diu: “M’agrada estar morta”, diu, mentre la càmera els abandona a poc a poc.
Resseguint Cleo, assistim al classisme i el racisme de la societat mexicana, la relació perversa de la burgesia amb les persones al seu servei, a la descomposició de la família, a la violència estructural del Mèxic de les matances d’estudiants. Hi ha un subtext subtil però valuós al llarg de la pel·lícula, construïda amb la curosa fotografia en blanc i negre de Cuarón —Lubezki va renunciar per motius personals— i llargues escenes panoràmiques, plans seqüència i tràvelings —“la vida no té primers plànols”, resumia Cuarón—, que ens endinsem en la història, a poc a poc, fins que les diferents trames esclaten i convergeixen. I que té el seu clímax en una escena que encongeix el cor, rodada amb una perícia tècnica i un instint emocional propi dels grans mestres. Fet i fet, en esbudellar Roma, la crítica ha parlat de Visconti, de Renoir, de Truffaut, de Lean o de Sica. I tot és cert.
Diuen que Liboria i la mare de Cuarón ploraren en veure la pel·lícula. “Així van ser les coses”, conclogueren les protagonistes. El millor resum.