Els crítics

‘House of cards’ en declivi

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El temps ha acabat donant la raó als que dèiem des del principi que la House of cards bona, la immillorable, és l’original britànica, que va ser la que va tenir les idees brillants (i arriscades) que després el remake estatunidenc ha fet passar per modernes. La idea del polític sense escrúpols i del trencament de la quarta paret ja eren a la joia de la BBC, que era molt més elegant, amb aquell estil britànic inimitable, i que va saber acabar a temps, amb només tres temporades, per ser recordada com una delicatessen. L’estil teatral de la House of cards original fa, malauradament, que el públic d’avui tingui reticències a l’hora de donar-li una oportunitat, i precisament és aquest canvi, el de dotar  la sèrie d’un estil decididament cinematogràfic, la gran aportació de la versió de David Fincher, que va saber imprimir el seu segell personal al remake de Netflix. També eren cinematogràfics els actors protagonistes, Kevin Spacey i Robin Wright, i, amb aquest embolcall, la nova House of cards ha estat percebuda com a més atractiva per molts espectadors que la vella sèrie britànica. Tanmateix, el temps ha acabat donant la raó, com deia, als que continuàvem preferint l’original. A mesura que el remake  sobrepassava les trames de la sèrie original, va començar a perdre el rumb, i el que va començar com una sèrie política centrada en la fascinació pel maquiavel·lisme d’un personatge sense escrúpols ha acabat sent un fulletó sense gaire gràcia disfressat de sèrie sofisticada. Com si Dallas estigués ambientada a la Casa Blanca.

 


 House of cards
Creador: Beau Willimon (basant-se en la sèrie original)
Repartiment: Robin Wright, Michael Kelly, Derek Cecil
Temporades: 6
Canal: Netflix


No és que això hagi passat d’un dia per l’altre. La House of cards estatunidenca no ha estat mai una sèrie elegant ni subtil, com mencionava a l’inici, sinó que més aviat ha tendit a tirar pel broc gros. La imatge de Francis Underwood pixant a la tomba del seu pare com a paradigma del que a la sèrie anglesa no passaria mai em sembla força eloqüent per explicar l’estil un remake que s’expressa en termes gruixuts, i aconsegueix sovint l’efecte d’impacte a l’espectador que busca. Especialment comparada amb sèries polítiques més blanques com El ala oeste de la Casa Blanca, que és el principal referent als Estats Units. Tanmateix, aquesta manera de fer es va anar exagerat a mesura que passaven les temporades i s’ha anat fent més evident. Hi havia l’esperança, quan Kevin Spacey va ser acomiadat, que a través del nou lideratge de Robin Wright la ficció trobés una manera de reconduir el declivi, però ha estat tot el contrari. 

De la mateixa manera que la Claire Underwood no podia tallar el lligam amb el seu marit, House of cards ha estat incapaç de trencar amb la dinàmica en què ja havia entrat, que s’ha accentuat més, i l’última temporada és un epíleg trist d’una sèrie que ha arribat a un esgotament creatiu. Els temes relativament feministes de la presidència d’ella, que sovint ha assenyalat que pel fet de ser dona no se la tracta de la mateixa manera que al seu marit, són l’únic element que ha servit per introduït saba nova en una història exhaurida que tenia més interès per les lectures més enllà de la ficció que per la ficció mateixa. I és que ha estat impossible no veure en l’assassinat de Frank Underwood un càstig simbòlic per Kevin Spacey. De la mateixa manera, l’ombra allargada de l’actor ha estat la mateixa ombra del personatge, que ha aconseguit que tot girés igualment al seu voltant malgrat ja no ser el protagonista. En Doug volia preservar el llegat d’en Frank, malgrat tot, i no ho ha aconseguit. Els guionistes tampoc.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.