«Valensiano, lengua de pobres; y sólo la deben hablar: los de pueblo, en Fallas y en algunas ocasiones». Això diu una cançó satírica del grup Carraixet que ve a resumir la reflexió de Joan Fuster en aquell famós parlament a Castelló de la Plana en l’aplec organitzat per ACPV («qué tiempos aquellos») el 25 d’Abril de 1982: «El valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada. O pitjor: perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric». Passat quasi mig segle, la dreta valenciana (llevat d’honroses excepcions, com Ferran Villalonga i vull pensar que molts altres que tenen por d’eixir de l’armari filològico-racional) segueix igual d’antivalenciana i hostil en el tema de l’idioma propi. La dèria contra la llengua dels valencians que ha passat a formar part de l’ideari de la dreta indígena des de temps de la UCD es dona per dues raons, normalment complementàries: per convicció i per conveniència.
Hi ha qui mentalment encara s’ha quedat en temps de la Renaixença de finals del XIX, on tota la vida pública i/o culta es feia en castellà (la llengua superior) i el valencià quedava relegat a l’àmbit familiar, als llibrets de falla (amb anarquia ortogràfica, of course: nosaltres no mereixíem una RAE) i a les poesies dels Jocs Florals una nit de gala a l’any. És com actua, per exemple, l’alcaldessa de València, la torrentina María José Català (con perdón). Parla sempre en castellà per convicció (la llengua de prestigi) i reserva el valencià únicament per a la Crida i la traca fallera. Autoodi de primer de Sociolingüística. Que té molt clar que el valencià és la llengua inferior quedà demostrat quan una vegada va demanar perdó a la seua parròquia per parlar en valencià en un acte intern del PP. Com que és valencianoparlant de llengua materna, explicà que tenia eixe defecte (el que no aclarí és si es tractava d’un defecte congènit o sobrevingut). Devota com és, deu assimilar el defecte lingüístic valencià a una mena de «pecat original» pel fet de nàixer en territori nadiu catalanoparlant. Que el déu únic catòlic no li ho tinga en compte...
La dreta econòmica i política valenciana, la que té vuit cognoms catalans però parla als fills en castellà, té eixe xip en el cervell. No conceben que el valencià, llengua tants anys menyspreada pels poderosos com a pròpia de llauros i gent de poble, puga servir (i afortunadament servisca en centenars de centres educatius) per a ensenyar, per exemple, Física i Química. O que un mitjà de comunicació s’expresse en valencià. O un conferenciant exposant un tema seriós. O la presentació d’un acte solemne. O la retolació d’un supermercat. O una pel·lícula de James Bond.
Ells volgueren (i treballen cada dia des de les institucions per a aconseguir-ho) que el valencià s’usara, en el millor dels casos, com en els temps jocfloralescos, per a la festa, la xala i la brofegada. Com quan el tio Collons (tota una declaració d’intencions) del Virgo de Visanteta (sainet del suecà Bernat i Baldoví, de 1845) diu allò de: «Aquieta’t un poc, Tomasa, i tapa’t eixes mamelles...». Estiga tranquil el déu únic catòlic, que si de denigrar el valencià es tracta, aquesta gent d’ordre i de missa està disposada a fer penitència després d’escoltar la brofegada de torn. Altres, en canvi, no arriben ni a això i l’única vegada que gasten saliva en tot un any per parlar en valencià és la nit de la Cremà, ofrenant entusiàsticament glòries a Espanya com mana l’Himno regional (l’oficialitat del qual ens encolomà, veges tu, un PSOE amb majoria absoluta; gràcies pel regal enverinat!).
Ells volgueren (i treballen cada dia des de les institucions per a aconseguir-ho) que el valencià s’usara, en el millor dels casos, com en els temps jocfloralescos, per a la festa
Junt amb la qüestió de la convicció, està el tema de la conveniència. Una part gens desdenyable de la població ha assumit amb major o menor intensitat la consciència nacional valenciana, s’estima la llengua i la vol recuperada i plenament normalitzada en tots els àmbits. Com que la major part d’eixa població està escorada a l’esquerra i forma part de les classes populars, a la dreta (que no té cap programa o proposta a oferir en positiu al conjunt de la societat) li ve de cine per a fer-li oposició, i llavors es dedica a entrebancar la recuperació lingüística (incloent en el pack la irracionalitat secessionista i l’oposició a la Universitat i a la Filologia). Us sona allò del País Valencià serà d’esquerres o no serà? És que si per la dreta local fora, acabaríem esdevenint com a molt la Comunidad, ja sense «valenciana», parlant només en castellà i posant-nos ajoaceite en les xulletes.
Despertant els nostres cors, València riu. Perfecte. I Mediterrània és una festa, cert. Però a banda, se’ns fa imprescindible aprendre les lleis de Newton o estudiar la taula periòdica en valencià, igual com fer visible i necessària la nostra llengua en tots els àmbits públics i privats. Parlar en valencià no és cap defecte: és un orgull i la millor mostra d’amor a la nostra cultura i a la nostra terra. I per sort, a diferència dels temps jocfloralescos, en el segle XXI en som molts els qui treballem dia a dia per a dignificar i recuperar el nostre valencià, el català de tots, i no defallirem en l’empresa, per complicada que siga.
