Fa uns anys corria un lema entre l'esquerra «revolucionària» que deia allò de «cap agressió sense resposta». Doncs bé, el veïnat catalanoparlant (sobretot al País Valencià i les Illes Balears) és víctima amb relativa freqüència d’agressions verbals i físiques (el clàssic «no te entiendo, háblame en español») pel mer fet d’expressar-se en la llengua pròpia d’aquesta terra. Els exemples els podeu trobar en les hemeroteques recents i solen donar-se en establiments d’hostaleria amb cambrers majoritàriament sud-americans.
La comoditat, les ganes de no tindre bronca, la por o el cansament fan que la immensa majoria de conveïns nostres canvien al castellà quan són comminats a fer-ho. Sóc conscient que ser un valencià conscient cansa. Passa, però, que les agressions mai són producte d’un problema de comprensió lingüística real sinó de la mentalitat/burrera imperialista espanyola. I això no ho podem tolerar; cal plantar-se amb dignitat i dir no amb tota la contundència que calga. Fruit de la meua determinació d’exercir de «valencià normal», he tingut desenes de discussions, bronques i altercats perquè el cambrer de torn no m’ha entès si demane «un tallat».
He procurat fer la traducció, tindre paciència i explicar de forma didàctica que la llengua pròpia d’ací és la catalana (popularment, «valencià»), que és oficial i que no tenen cap dret a tractar-me com un estranger en ma casa (i més tractant-se d’algú que ha vingut a la meua terra a buscar un futur millor). Si m’han esgrimit l’altre gran clàssic de l’argumentari pancastellà («estamos en España»), els he il·lustrat amb el preciós article 3.2 de la Constitució (la cooficialitat de les altres llengües espanyoles (!) distintes del castellà) i sobretot el 3.3 (la riquesa de llengües d’Espanya serà objecte d’especial respecte i protecció, quasi res!).
Malauradament, els meus arguments racionals i legals no solen funcionar, perquè repetisc, no és un problema de falta de comprensió: és pura burrera i ideologia supremacista castellanoespanyola. Així que acabe al·ludint a que a un turista anglès, francès o alemany al qual de veritat no entengueren no el (mal)tractarien així, els deixe per impossibles i s’ha acabat el cafetí: no torne mai més a eixe establiment.
I és que el que açò escriu té el costum ancestral de parlar en català el 100% del seu temps en casa nostra, tal com feien els nostres avantpassats. Penseu que fins la postguerra civil i la dura repressió de la dictadura franquista (el fatídic any 1940 seria el punt d’inflexió nefast), la ciutat de València era monolingüe en valencià. L’insigne novel·lista Blasco Ibáñez, fill d’immigrants aragonesos, aprengué valencià en el carrer perquè era l’única llengua que s’escoltava. Concha Piquer, la «xiqueta (prodigi) del carrer de Morvedre», se n’anà sent una adolescent de 16 anys de gira a Nova York l’any 1922 amb el mestre Penella i no sabia parlar castellà. Parlant en valencià la totalitat del nostre temps només fem allò que feien els valencians que ens han precedit i que fa qualsevol societat normal: parlar en la seua llengua pròpia (com a Lisboa parlen portuguès, a Madrid castellà i a París francès).
En qualsevol cas d’agressió lingüística, cal respondre. Si no ho fem, estem contribuint a fer invisible la llengua pròpia, a amagar-la, a llançar el missatge que la llengua d’ací no és útil i en definitiva, a accelerar l’harakiri, el nostre suïcidi com a poble. La dinàmica acció-reacció-acció moltes vegades funciona: aquest estiu, l’amic Àlex Gisbert ha patit l’agressió supremacista de torn en la pizzeria Del Poble (empresa valenciana, amb el nom en valencià i retolació de la carta en valencià!) del barri de Russafa (curiosament, antigament, dels qui no sabien parlar castellà i el barrejaven amb el valencià nadiu, deien que parlaven castellà de Russafa). Cap agressió sense resposta: full de reclamacions i denúncia en premsa. Al cap de dos dies, disculpa pública de l’empresa i lloable propòsit d’esmena.
Per respecte als meus avantpassats i voluntat de futur del meu país i la meua cultura, seguiré sense canviar de llengua en la meua terra. Com deia Salvador Espriu, tenim la raó contra bords i lladres. No defalliu, defenseu el que és nostre. I si us responen de males maneres, sempre podeu reaccionar com l’enyorada tia Pepica, quan fa uns anys un cambrer no l’entenia en valencià. Cansada d’aguantar la mala educació de qui se suposa està per a servir al públic, li va amollar:
-Que no m’entens? Xe ves a criar porcs!
A la qual cosa el cambrer replicà, indignat:
-Oiga, a criar cerdos se irá usted, señora.
-Ah, doncs sí que m’has entès!
