Aquesta és la història d’un llibre que és alhora una bona notícia i un mal símptoma. Un recull de relats que està genial que es publique però que, alhora, en un altre context, podria no haver-se publicat. I no passaria res. Perquè, en un país amb una indústria cultural normal, l’autor estaria explicant les mateixes històries en un altre format, el de les imatges. El problema és que ni el país ni la seua indústria —o ecosistema, si no us agrada el terme economicista— responen a paràmetres normals. Especialment la pota audiovisual, ignorada i menystinguda. En contra del corrent global i del sentit comú.
El llibre és La mala vida (Sembra Llibres, 2026), segona incursió literària d’Adrià Espí (Xàtiva, 1992) després de La bona vida (Edicions 96, 2019). I és una bona notícia perquè els autors joves de narrativa —o del que siga— no abunden. I menys encara amb un discurs tan personal. La mala vida reflecteix un univers propi, concentrat en un no-lloc com Tort, amb històries de perfils molt diversos, del costumisme bandarra a l’humor negre i l’absurd, relats lligats per una capacitat de dialogar i generar imatges molt notable. Un volum encoratjador, molt llegidor, que he tingut el plaer de comentar a través de l'epíleg.
Adrià escriu històries des de sempre, des que era una criatura. Cap sorpresa perquè el seu pare és el narrador i poeta Antoni Espí i la seua mare, Gemma Marrahí, és també una persona amb sensibilitat cultural. De gat i gata, gatets. La literatura no és aliena a la formació del nostre jove escriptor ni a les seues inquietuds creatives. El llibre funciona com artefacte literari. Però li passa com als bons textos teatrals, que el cos et demana veure’ls representats. I l’univers d’Adrià és rabiosament audiovisual.
Un premi Ondas sense continuïtat
Després de formar-se a Barcelona, Adrià Espí va crear i escriure amb uns altres companys una mini-sèrie, El mort viu (2019), dirigida per ell mateix, que va ser emesa per Betevé i es va convertir en tota una sorpresa. Malgrat uns recursos escassos va guanyar un premi Ondas gràcies a la direcció d’Adrià —el treball amb els actors, sensacional— el concepte, l’humor negre divertidíssim, el surrealisme i el costumisme destraler, entre altres virtuts.
Llavors, va arribar la pandèmia, que va ser un mal que va patir tot l’audiovisual, arreu del planeta. Adrià torna al País Valencià i, quan vol fer valdre el que havia estat una experiència d’èxit, es troba una indústria audiovisual poc consistent —perdoneu l’eufemisme— i una radiotelevisió valenciana que hauria de fer de motor però a penes fa ficció, més enllà d’alguna experiència aïllada i estilísticament controlada, ensopida, dins els marges de la hipercorrecció política.
Un altre país s’hauria llançat a degolla per esprémer el talent jove, però l’univers creatiu d’Adrià no hi tenia cabuda. Sortosament, ha pogut sobreviure com a guionista, en produccions solvents com el llargmetratge documental sobre Vicent Andrés Estellés Seràs per sempre. També ha estat en sèries com Informe i Mítics, premi Lola Gaos a la millor sèrie documental. En el seu currículum, altrament, experiències a 3Cat amb personatges referencials com Andreu Buenafuente o Albert Pla.
Passa que les pel·lícules i sèries que Adrià té escrites, la ficció, el que hauria de ser el pal de paller de tot, han quedat en un calaix. Les seues i les de molts altres homes i dones joves i amb talent. Tan sols han surat algunes pel·lícules, brots verds que no estan tenint la continuïtat que mereixerien, fruit d’una certa etapa amb consciència en l’Institut Valencià de Cultura (IVC), amb l’anterior administració. À Punt, per la seua banda, va fer un concurs per trobar noves propostes i renovar la ficció, però els canvis en la cadena feren que els guions escollits anaren a un calaix. O es buscaren la vida per uns altres camins.
Amb el canvi de govern, no cal dir-ho —o sí, per no caure en la temptació de pensar que és igual qui estiga al front dels comandaments—, les coses han anat a pitjor. La màxima aspiració dels nous dirigents és poder posar l’etiqueta valenciana a produccions que es limiten a agafar els diners de les subvencions i emprar el País Valencià de plató, amb pel·lícules i històries que podrien fer-se en qualsevol altre indret.
En realitat, una política molt coherent amb la màxima aspiració de les elits locals, la de ser receptacle i alimentar, més que siga indirectament, la gran i única aposta turística. Per alguna raó inexplicable, no s’acaba d’entendre ací allò que tenen claríssim en uns altres indrets, d’Andalusia a Dinamarca, de Letònia al País Basc, d’Islàndia a Galícia, territoris amb i sense estat: la necessitat de formar part d’una de les grans indústries de present, la de creació de continguts, especialment de ficció, tot i aprofitant-los per projectar la teua llengua i cultura al món.
Una oportunitat econòmica i cultural atiada per polítiques estatals i autonòmiques per fomentar l’audiovisual en unes altres llengües —la qual cosa està en la base del bon moment de cinematografies com la catalana, la basca o la gallega— i per la necessitat de les plataformes per complir amb aquests requeriments. Amb el benefici col·lateral que intèrprets i tècnics dels audiovisuals perifèrics comencen a formar part del paisatge estatal.
El talent valencià per a la ficció existeix, però acaba menjant-se els mocs o fent les maletes. La mala vida és una anomalia literària, la d’unes històries escrites mentre el seu autor espera «pacientment l’arribada del miracle cinematogràfic», es reconeix en el currículum que podem llegir al llibre.
Ens queda el consol que, passe el que passe, les històries d’Adrià han quedat fixades, perviuran gràcies a una jove editorial. Tant de bo, algun dia, l’univers del jove Espí tinga de nou traducció audiovisual, on cobraria un altre sentit i dimensió el que llegim. Personalment, no vull resignar-me a què no siga així. Perquè quan perdem l’esperança, sense adonar-nos-en, comencem a morir.
