En la primera temporada de The Rehearsal, la sèrie marciana per a HBO de Nathan Fielder estrenada ací com Los ensayos, barreja de comèdia, fals documental i reality, el còmic canadenc posava els mitjans perquè diferents persones pogueren assajar i preparar-se per als moments culminants de la seua existència. En la segona, els assajos van enfocats a evitar accidents d'aviació producte en molts casos de la falta d'entesa entre pilot i copilot. Per fricció, veient els capítols sobre els conflictes que poden acabar en desastre, no podia deixar de pensar en la recent crisi de Compromís.
L'extensió cap a la política del 15M i l'onada electoral que allò va suposar al País Valencià van fer pensar durant un temps que les regles internes de convivència de l'esquerra, després d'un passat fosc i accidentat, estaven canviant. Amb tot, la pèrdua del poder autonòmic, la falta de lideratges forts i l'administració de les engrunes han retornat Compromís a la dura realitat. Després que, de manera prèvia, la part valenciana de Podem s'haguera autoimmolat pel procediment infal·lible del caïnisme més exacerbat.
Pel que fa a la coalició supervivent, la «ruptura madrilenya» de Més-Compromís i Iniciativa del Poble Valencià, per discrepàncies sobre com gestionar la relació amb el PSOE de Pedro Sánchez,obre un escenari incert. En el nivell superficial, la topada mostra que difícil és conjugar en un mateix espai els interessos del valencianisme amb els de l'esquerra amb identificació estatal. D'alguna manera, Més-Compromís respon amb la seua decisió a la demanda de les bases i de part de l'electorat de marcar diferències amb Sumar, la plataforma estatal de Yolanda Díaz. La negativa a fer comparèixer Pedro Sánchez en la comissió estatal de la dana semblava en realitat una excusa, però el malestar ve de més lluny. I el circ de tres pistes en el PSOE amb Ábalos, Koldo i Cerdán ha engreixat la —quasi— unanimitat en la formació hereva del Bloc Nacionalista Valencià. Però el fet que l'altra part contractant, Iniciativa, haja decidit romandre en el grup de Sumar genera un espai de conflicte de molt difícil gestió.
L'escenari de ruptura definitiva sembla molt dràstic, aparentment impossible, però els antecedents conviden a pensar en qualsevol cosa. En la dècada dels noranta, les divergències en la Izquierda Unida de Julio Anguita, pel que fa sobretot a la relació amb el PSOE de Felipe González, derivaren en una escissió, el Partido Democràtico de la Nueva Izquierda, que al País Valencià tingué el moviment reflex de la Nova Esquerra d'Albert Taberner. El grup parlamentari d'Esquerra Unida es va fracturar. Però Esquerra i País, el corrent valencianista, germen del futur partit Iniciativa del Poble Valencià, va decidir romandre en el grup i en la formació per raons d'estratègia. Molts dels actius d'aquella Nova Esquerra acabaren en les files socialistes.
La realitat, tanmateix, és tossuda: quan arriben les eleccions generals, els electors del País Valencià busquen les paperetes de les organitzacions estatals. Voten en clau bàsicament estatal.
Anys després, Esquerra i País eren el corrent que remava dins d'Esquerra Unida per pactar amb l'aleshores Bloc Nacionalista Valencià i altres forces per crear una primera plataforma amb el nom Compromís, l'any 2007. Un intent per optimitzar recursos electorals en l'àmbit autonòmic que una anterior plataforma sense els valencianistes, Entesa, no havia aconseguit materialitzar. Els resultats foren discrets, amb 7 escons i poc més del 8% dels vots, després d'una campanya estranya en tant que els acords no s'estenien a tot l'àmbit municipal. Per diversos motius, Esquerra Unida va tornar a fracturar-se després d'una crisi de dimensions colossals.
Per separat, l'any 2011, Compromís i Esquerra Unida van traure més diputats, 6 i 5, respectivament. És la legislatura en què Mónica Oltra comença a solidificar el seu lideratge. Aquesta dona encapçalarà el 2015 un nou intent que, ara sí, agafant els fruits de la projecció pública i l'agitació de l'15M, traurà uns grans resultats a les Corts, amb 19 diputats, compatibles —en aquell moment tot era possible— amb els 13 de Podem. L'èxit de Compromís es basava en el fet que no era únicament una plataforma valencianista, sinó que s'abeurava d'electorat que podia votar perfectament Podem. De fet, Iniciativa del Poble Valencià es defineix com una formació ecosocialista, amb figures que havien estat referents a Esquerra Unida i, fins i tot, al PCPV, com Joan Ribó. I hi havia el cas d'Oltra, que, tot i haver-se format políticament en el corrent valencianista d'Esquerra Unida, amb el temps va començar a marcar distàncies amb l'espai nacionalista. Sota el seu lideratge, a més, Compromís va fomentar de manera decidida les aliances estatals, no sense reticències dels sectors més valencianistes de Compromís.
La pèrdua de poder polític després de les eleccions de 2023 i la desaparició obligada d'Oltra del mapa polític per l'acaçament a què continua sent sotmesa per part de l'extrema dreta en connivència amb els tribunals, ha fet entrar Compromís en una fase de desconcert. Més-Compromís va cloure el seu congrés nacional d'octubre de 2024 amb una forta divisió que tenia a veure, entre altres coses, amb la diferent manera d'entendre els pactes estatals i de visualitzar la presència a Madrid. Una divisió que contrasta amb l'acord quasi absolut perquè la diputada en el Congrés Àgueda Micó abandone el grup de Sumar i s'integre en el Grup Mixt. Aquest pegament intern té el preu caríssim de posar en seriós perill la relació amb l'altre soci majoritari de Compromís, Iniciativa, partit que ha qüestionat una decisió «unilateral» al mateix temps que ha recordat el perill més gran qu e suposa donar ales a les posicions de PP i VOX. La pretensió expressada per líders com Ribó de fer de la coalició un únic partit sembla ja una quimera.
Després, hi ha el context. Sobretot en l'àmbit valencianista, l'aspiració és ser una formació «d'estricta obediència valenciana», capaç de formar grup parlamentari al Congrés sense coalicions, amb la capacitat d'influència d'unes altres formacions perifèriques. La realitat, tanmateix, és tossuda: quan arriben les eleccions generals, els electors del País Valencià busquen les paperetes de les organitzacions estatals. Voten en clau bàsicament estatal. Parlem de desenes de milers de ciutadans i ciutadanes que, en arribar les autonòmiques, tornen a buscar la papereta de Compromís. Aquest comportament electoral no sembla que canviarà en el curt termini. I és un fet que, fins i tot, pot marcar la percepció social del que ha passat aquests dies en Compromís.
Entre altres coses perquè, fruit d'aquella cosmovisió estatal tan inserida en l'ADN valencià, hi ha una part important de l'electorat potencial de Compromís que es pren molt seriosament l'amenaça d'un govern estatal ocupat per PP i Vox. Paradoxalment, s'assumeix de manera tant o més dramàtica que el fet tangible, real, d'haver de patir aquesta xacra a casa. Aquesta tensió, atiada en part per mitjans madrilenys, està creixent i anirà en augment. El memorial de greuges es farà més gran. I es reproduiran el tipus de dinàmiques, el tu vas dir o vas deixar de dir, que fan molt complicada la convivència.
Personalment, no compartisc les acusacions d'oportunisme i d'altres de més greus que s'estan fent a Més-Compromís. El moviment respon a la lògica fartera del valencianisme sociològic amb Sumar, el PSOE i, en general, la irrellevància valenciana a Madrid. De tant en tant, cal agitar l'arbre i transformar en alguna cosa diferent la tradicional submissió dels valencians als interessos aliens. Però l'amenaça d'una ruptura en Compromís és massa seriosa. Per a tothom. Costa imaginar Iniciativa recomponent un cert espai a partir de les restes del naufragi si s'entesta en la relació amb Sumar perquè el que queda de Podem —una marca que sembla voler eixir de l'UCI— no voldrà ni parlar-ne. Tampoc no seria fàcil arribar a acords amb Esquerra Unida. I, tot i el múscul en l'àmbit municipal, se'm fa difícil pensar en un valencianisme amb prou arguments per ser rellevant electoralment en un país com el nostre, malauradament.
El moviment respon a la lògica fartera del valencianisme sociològic, la irrellevància valenciana a Madrid. De tant en tant, cal agitar l'arbre. Però l'amenaça d'una ruptura en Compromís és massa seriosa
S'imposa una nova solució de síntesi, centrípeta. Perquè en cas contrari no sols ens trobaríem al davant d'una «legislatura perduda» de Compromís, com suggeria amb punteria Víctor Maceda. Passa que si aquest assaig de ruptura deriva en una deflagració, la patacada les pròximes eleccions de l'esquerra, de tots els seus actius, incloent-hi un PSOE en problemes i amb un perfil baixíssim al País Valencià, podria ser històrica. En el moment més baix que haja conegut fins ara un president de la Generalitat. Després del despropòsit suprem de la gestió de la dana. Amb Vox marcant amb bota de ferro, dia a dia, la política valenciana.
