El buit que Pedro Sánchez deixarà en el PSOE quan no en siga el secretari general és homologable al buit que la renúncia de Mónica Oltra ha deixat en Compromís. L’hiperlideratge del primer, amb un control extrem del Partit Socialista, com no s’havia vist mai, evoca el paper de tòtem que representava ella, indiscutida i indiscutible al capdavant de la coalició. Ja fa tres anys de la seua absència de la primera línia política, tres anys d’una ferida oberta.
Els últims dos anys de la política valenciana, des que va començar una legislatura que tot just ara travessa l’equador, fan inevitable recordar l’Oltra d’una dècada enrere. El prime de Mónica Oltra, que dirien els joves. Aquella legislatura 2011-2015 en què despuntà definitivament com la veritable oposició al PP valencià fins al punt de situar Compromís, que maldava per superar el 5% dels vots, en una força capaç de fregar-ne el 20% i de multiplicar per dos el PSPV a la ciutat de València.
Alguns dels elements que propiciaren el big bang de Compromís estan confluint en la legislatura en curs. L’auge de l’extrema dreta, amb un PP als peus de Vox, és només un dels ingredients del còctel. La crisi de la dana ha deslegitimat els dos partits tradicionals, percebuts com a corresponsables d’una gestió que a les zones afectades qualifiquen de pèssima. La corrupció instal·lada a la sala de màquines del PSOE, que ja s’ha cobrat el cap de dos secretaris d’Organització, també juga a favor de Compromís, competidor directe dels socialistes en l’espectre del centreesquerra.
En canvi, tant les sensacions —etèries— com les dades que proporcionen les enquestes —empíriques — projecten un Compromís estàtic, que ni puja ni baixa. Un Compromís immòbil en una conjuntura òptima per als seus interessos. A les Corts, encara que les intervencions de Joan Baldoví són les més àcides que s’escolten contra Carlos Mazón, el grup parlamentari no acaba de tenir el protagonisme que s’esperava, mentre al Congrés, on ara tenen dos diputats en lloc d’un de sol, la pèrdua de visibilitat és notòria.
«La finestra d’oportunitat que se li obrigué a Compromís ja no està oberta de bat a bat, s’ha perdut massa temps»
A més, les estratègies dels dos principals socis de la coalició, Més Compromís —l’antic Bloc— i Iniciativa del Poble Valencià, tornen a xocar en aspectes clau. La continuïtat o no en el grup de Sumar ha estat l’últim episodi de les desavinences que bateguen al si de Compromís. Ni es consuma la constitució d’una federació de partits ni encara menys s’evoluciona cap al format de partit únic, sinó que es mantenen intactes unes normes de funcionament que es remunten a una dècada enrere i que en molts casos, de fet, no s’apliquen. Com és possible que una força política tan important en el panorama polític valencià continue nedant en la indefinició a l’hora de regir-se internament? El desig indissimulat de Més d’abandonar la disciplina de Sumar contrasta amb la convicció d’Iniciativa de mantenir-se ben fidel. Una topada que no és nova; ja es va produir amb motiu del pacte Compromís-Podem, l’any 2015, a conseqüència de la no conformació del grup valencià que aleshores s’havia promès, en 2016, i a l’hora de tancar l’acord amb Més Madrid, en 2019, per a bastir la candidatura Més País.
L’amenaça de Més d’emigrar al grup mixt per la negativa de Sumar de sol·licitar la compareixença de Sánchez en la comissió d’investigació de la dana que està a punt d’engegar a rodar en el Congrés, és una jugada valenta que arriba massa tard, a punt de complir-se vuit mesos del fatídic 29 d’octubre. Un temps en què Compromís ha centrat tots els seus esforços a demanar la dimissió de Mazón, com era d’esperar, però en què no s’ha mostrat tan bel·ligerant, ni de lluny, amb el president espanyol.
La finestra d’oportunitat que se li obrigué a Compromís a causa del malestar generat per la manca d’avís —de Mazón— i d’una resposta ràpida sobre el terreny —de Sánchez— ja no està oberta de bat a bat. S’ha perdut massa temps. Davant una tempesta gairebé tan perfecta com la del període 2011-2015, quan la indignació ciutadana feu caure en picat el bipartidisme, Compromís hi ha adoptat una postura clarament diferenciada. Des de l'endemà de la catàstrofe, es va poder comprovar un descontentament amb el PP i el PSOE que la coalició valencianista ha explotat només en el primer cas.
Que Compromís reclame al PSPV una moció de censura contra Mazón, que Baldoví li parle de tu a les sessions de control de les Corts fent veure que no el considera digne de l’apel·latiu Molt Honorable, que Joves PV desplegue per tot arreu una pancarta gegant amb el lema «Mazón dimissió» o que Vicent Marzà s’afanyara a contractar un espai a la pantalla publicitària de Times Square de Nova York aprofitant la visita del president valencià, entra dins del que podia esperar-se de Compromís en un moment com aquest. «Agitprop», segons el mateix Mazón.
De Compromís, però, també s’esperava més exigència de responsabilitats a Sánchez. En tres direccions molt concretes: en la resposta a l’emergència, en la gestió de les ajudes i a l’hora d’oferir explicacions. Només ara —massa tard— han decidit fer aquest pas. I amb un peatge car, el de la dissensió interna i la possible escissió de Sumar, d’unes conseqüències difícils de calibrar. Sobretot tenint en compte que Compromís no pot córrer el risc de quedar-se fora del Congrés, raó per la qual no és ni de bon tros descartable un altre acord preelectoral amb l’esquerra espanyola situada a l’esquerra del PSOE.
«Compromís estava en condicions d’atreure suports a esquerra i dreta, com va fer en el tram 2011-2015»
Al País Valencià fa mesos que l’enuig contra Mazón per la manera com s’aferra al càrrec després de 228 morts conviu amb l’enuig envers Sánchez per l’actuació vacil·lant a partir del 30 d’octubre, que molts atribueixen als càlculs electorals. Com pot ser que Compromís únicament s’haja centrat en el primer objectiu? Si una formació nacionalista no visualitza la incapacitat del Govern d’Espanya de donar una resposta efectiva a la pitjor tragèdia patida pels valencians, si no denuncia sense embuts l’allunyament físic de Sánchez en tot aquest temps, si no insisteix a dir que és el moment d’acarar una condonació del deute molt superior a la plantejada des de la Moncloa, de quina altra manera pretén ser percebuda com una eina útil?
Compromís era qui millor podia canalitzar el sentiment de desemparament dels valencians que va circular després de la dana. Compromís estava en condicions d’atreure suports a esquerra i dreta, com va fer en el tram 2011-2015. Compromís podia situar-se en el centre del tauler i posar contra les cordes el PSPV, i no sols criticar-lo, amb la boca petita, per la negativa a presentar la moció de censura. Com haurien actuat, si no, el PNB, Junts o Esquerra davant una situació anàloga?
El problema és a la base. El problema és l’absència d’una estructura organitzativa solvent, d’un discurs uniforme i d’un lideratge clar. Si ningú no contemplava en 2023 que Baldoví repetira com a candidat a la presidència de la Generalitat en 2027, per quin motiu no s’ha treballat ja en un lideratge alternatiu? Quin millor moment que aquesta legislatura tan atípica per implementar aquest relleu? El Consell PP-Vox a l’inici, la dana més salvatge després i un Mazón posseït per Vox, ara, li posaven en safata el discurs opositor.
Amb tantes coses com han passat sembla que fou en el paleolític, però no fa ni un any que una diputada valenta, de bona oratòria i sense complexos, posava contra les cordes una setmana rere una altra el vicepresident primer i ultraconseller de Cultura, Vicente Barrera. Aquella parlamentària, a qui anomenen Vero Ruiz, potser era el revulsiu que requeria Compromís. Una persona que podria haver assolit una projecció notable, com la que Oltra va aconseguir una dècada enrere. Una líder nova per a un temps nou.
Algú en sap res?
