La novel·la segons Kundera

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Milan Kundera —es pronuncia Kúndera— va enrabiar-se com una abella el 2005 i va decidir escriure un gran llibre de protesta. Es diu Le rideau, el teló. Un atac contra la impostura i la mediocritat de la literatura, una censura al conformisme bavós dels mitjans de comunicació, a la instrumentalització política de la cultura, de l’educació. I especialment al que és el pitjor de tot, a les males pràctiques i al mal gust en el món dels llibres. Per parlar de la novel·la Kundera es revolta contra l’arraconament de la literatura a la nostra societat d’avui. N’analitza els motius. Potser per això tothom se li va tirar al damunt, especialment a París, on no volen sentir a dir que “la història de l’art és caduca” mentre que la “xerrameca de l’art és eterna”. De fet, Kundera sempre ha reiterat el mateix, als Testament traïts o a L’art de la novel·la. És a dir, que la novel·la és “la gran forma de la prosa en què l’autor, a través d’egos experimentals (personatges), examina fins al límit alguns dels grans temes de l’existència”. Kundera pensa que la novel·la és alguna cosa més, que és molt més, que un gènere i constitueix una ètica, un compromís intel·lectual de primer ordre, una manera de mirar el món i d’analitzar-lo més enllà de qualsevol interès circumstancial, un mètode extraordinari per comprendre tot el que ens envolta ja que “el coneixement és l’única moral de la novel·la”.

Kundera, a partir d’aquí, censura el relativisme estètic i les revoltes que, des del romanticisme ençà, han provat de subvertir l’ordre establert en la creació artística per una genealogia molt determinada. La genealogia que comença amb Rabelais i passa per Cervantes, Fielding, Sterne, Flaubert fins a Kafka. Per això és tan important analitzar una obra, jutjar-la estèticament, des del punt de vista històric, amb una consciència clara de la dinàmica del temps i, alhora, rebutjant l’evolucionisme, la projecció en la història de les arts del criteri científic que creu cegament en la superació del passat. “Aplicada a l’art —afirma— la noció d’història no té res a veure amb el progrés; no implica un perfeccionament, una millora, un avançament (...) L’ambició del novel·lista no és fer-ho millor que els seus predecessors, sinó la de veure el que els altres no han vist, de dir el que no han dit. La poètica de Flaubert no desmereix la de Balzac, de la mateixa manera que el descobriment del pol nord no erradica el descobriment d’Amèrica”. La qualitat de la novel·la, la bellesa de la novel·la es troba en la densitat de vida que ens atorga quan la llegim. Per això Kundera s’atreveix a enumerar quines novel·les són realment les importants i n’explica el perquè. Discrepa del concepte de literatura nacional, atrapada en una determinada llengua, i vindica un àmbit internacional on hi ha una única literatura de gran qualitat fonamentada, precisament, en el gènere de la novel·la i centrada en la unitat històrica dels escriptors més enllà de les fronteres culturals i dels límits del temps. Ningú va entendre millor Rabelais que Bakhtin, que era rus. O a Dostoievski ningú millor que Gide, o a Ibsen ningú millor que un irlandès com Shaw o a Joyce un austríac com Herman Broch. “Vull dir amb tot això que, per jutjar una novel·la, podem prescindir del coneixement de la llengua original? I tant que sí. És exactament el que vull dir! Gide no sabia rus, G. B. Shaw no sabia noruec, Sartre no va llegir Dos Passos en llengua original”. I afegeix: “Només una part dels hereus de Rimbaud van comprendre una cosa inaudita: avui l’única modernitat digna d’aquest nom és la modernitat antimoderna”.  

 Descobrir l’ànima de les coses, allò de vertader que hi ha al món, aquesta és la finalitat de la novel·la, i aquest és el prestigi social que hauria de tenir, perquè té una genuïna utilitat pública. La novel·la és força crítica, alliberadora, autenticitat que brilla en la boira. No és veritat que la relació entre filosofia i literatura només funcioni en un únic sentit, com si els novel·listes necessitessin manllevar les idees dels filòsofs, com si la reflexió que aporta la novel·la no fos un element fonamental de la història del pensament. “La reflexió novel·lesca (...) és intencionadament afilosòfica, fins i tot antifilosòfica, és a dir, és vivament independent de qualsevol sistema d’idees preconcebudes; no jutja, no proclama veritats; fa preguntes, queda parada, sondeja...”. La novel·la no és la solució de res perquè si volgués ser una solució seria un altre frau.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves