La gran il·lusió

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La gran il·lusió és de les millors coses que he vist a TV3 en molt de temps. Aquesta sèrie divulgativa ressegueix la història del cinema català amb rigor i ritme, amb una narrativa seductora i una habilitat per entretenir amb les històries punyents. Recupereu-la per Internet i enganxeu-vos a cada capítol si no ho heu fet encara. La sèrie em té meravellada per la seva quantitat de recursos i testimonis i per l’abismal feina de documentació que desplega. Programa rere programa, et descobreix un inusitat forat negre de la història que fa que exclamis: com pot ser que no ho sabés, això? El que jo percebo com a forat negre segurament no és tal per a un especialista, però diria que sí que ho és per al gran públic. La constatació que sempre anem amb una sabata i una espardenya si parlem de memòria col·lectiva.

En l’últim capítol que he vist, el del “Cinema en estat de guerra”, vaig tenir almenys un parell de vegades aquesta impressió de destapar un forat negre: l’una, quan em van presentar la figura de l’actriu Maria Mercader (una actriu catalana, germana de Ramon Mercader —sí, l’assassí de Trotski— que faria carrera a Itàlia i s’acabaria casant amb Vittorio de Sica); i l’altra, amb l’avi Santpere (el pare de Mary Santpere, còmic i empresari teatral, que va ser un dels protagonistes de L’Espoir, el film sobre la guerra civil d’André Malraux). En aquest mateix capítol vaig tenir una altra impressió que va resultar més una esgarrifança: il·lustraven l’avenç del feixisme per tot Europa amb les imatges grotesques de mítings i desfilades dels dictadors Mussolini, Hitler, Franco i Stalin. La teatralitat hiperbòlica de Mussolini ja no em va dibuixar aquell somrís trist, de commiseració, de pensar “quin ninot més ridícul”, sinó que em va fer pensar en els gestos de paio que no hi és tot que solem veure en Trump. I amb les altres imatges, poc o molt, va passar el mateix; vaig notar que la distància s’havia retallat, que ja no me les mirava igual. Que abans, en els feliços o ingenus anys 80 i 90 i un trosset del nou mil·lenni —els anys, potser, ara ho veiem, de la gran il·lusió— aquelles imatges llunyanes ens feien preguntar-nos, amb certa superioritat moral: com va ser possible l’avenç d’aquella bogeria col·lectiva? I ara la pregunta s’ha capgirat. Ara ens preguntem: com és possible que tornin els tics feixistes, revestits d’altres pells però feixistes al capdavall, i que es faci com si aquí no passés res, com si fos un peatge necessari, peccata minuta, com si mai hagués passat res? 

L’interrogant antic de com és possible que Europa s’hagués venut l’enteniment d’aquella manera troba una resposta crua amb la realitat que vivim: a l’Estat espanyol, a Europa, al món. D’exemples n’hi ha manta i no cal anar lluny. Ara ja no val allò de “Viva el Sáhara libre” però “España es una y no cincuenta y una”.

Ha començat un judici ignominiós contra uns dirigents polítics per als quals s’inventa una violència inexistent, uns delictes de ciència ficció. Uns càrrecs atiats per un partit d’ultradreta que ja governa i decideix en una comunitat autònoma. La distopia és aquí, en present, i ja no fa gràcia.

Com és que un Estat que no ha jutjat el franquisme necessiti inflar-se jutjant un referèndum que no va quedar en res més que una declaració parlamentària? I un parell de dies abans de començar aquest judici la resta de partits del mateix espectre polític —és possible distingir entre la ultradreta, ara, ja?— es manifesten plegats a Madrid com un sol cor. I després seguim, si voleu, per Polònia, Itàlia, Hongria, el populisme del Brexit, les atzagaiades de Trump, el nou inquilí de Brasil i anar fent. S’està covant l’ou de la serp i ens hauríem de preguntar com és que passa. Aquí, alguns apunts de l’exercici al qual assistim: la incompareixença del rival, de l’esquerra o del centre, el blanqueig de la ultradreta i l’extremisme, fent com si no existís, pactant-hi per interès electoralista, per oportunisme, obrint focs pel propi gaudi sense calibrar, després, com apagar-los.

Fa poc vaig veure, una mica tard, ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú (1964). Em va semblar que el meu context històric, el moment on visc em prenien la vènia d’entendre la pel·lícula en la seva complexitat i mala bava, i em prenien l’opció de riure-la. Per què? Perquè ara mateix la hipòtesi d’un guillat activant un botó i la destrucció mundial és més que una hipòtesi. I torna la idea de la gran il·lusió: el miratge d’haver estat vivint en un sistema que garantia les llibertats, que no trepanava els drets dels ciutadans. La gran il·lusió que amaga una certesa crua: després d’aquest judici a l’Estat —un judici a l’Estat—, facin el que facin els partits polítics (la sentència ja la sabem), res no tornarà a ser igual. Per a ningú.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna Ballbona
Anna Ballbona

Escriptora i periodista