Brasil

Bolsonaro, l’‘influencer’ del whatsapp que va arribar a president

Com ha pogut ser elegit nou president el marginat d’extrema dreta Jair Bolsonaro? Alguns factors hi han contribuït: una elit corrupta, el ressorgiment del pensament de dretes i notícies falses. Anatomia d’un èxit.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un diumenge d’octubre, una setmana abans de la segona volta electoral, el candidat a la presidència Jair Messias Bolsonaro es planta, ert, a la terrassa de sa casa. Bolsonaro, un capità de la reserva, porta una camiseta de màniga curta verda. Davant d’ell està el seu segon fill, que amb l’argot del quarter l’anomena “Zero Dos”. Sembla que estiguin sols.

Zero Dos apunta al seu pare amb la càmera del mòbil. En el segon pla de la fotografia, que es pot trobar per Internet, es veuen cordes per estendre la roba i una màniga groga enrotllada. Els ocells refilen. Bolsonaro es concentra i comença a parlar. L’eco ressona per tota la urbanització.

Bolsonaro parla dels sòls del Brasil, que són els més fèrtils de la Terra. El poble on ell viu, diu, és el millor poble del món. Després se centra en el seu adversari, un home anomenat Fernando Haddad, el partit del qual havia governat Brasil durant més de deu anys.

“M’escoltes, Haddad?”, crida Bolsonaro. “La nostra terra és nostra!”

Com sempre quan està emocionat, papissoteja una mica. Atrets pels brams, alguns veïns el graven amb els mòbils. En les imatges, Bolsonaro sembla un actor aficionat una mica rígid que assaja un discurs a l’aire lliure com Goebbels el 1943 al Palau d’Esports de Berlín.

“Es faran neteges com mai no s’han fet en la nostra història”, continua Bolsonaro. Solta un gall. “Si aquests bandits rojos no accepten les nostres lleis, els tancarem o els desterrarem del nostre país.”

Una rialla nerviosa centelleja pel seu rostre abans de dirigir-se a l’antic president, Luiz Inácio Lula da Silva, que des d’abril compleix condemna a la ciutat de Curitiba.

“Escoltes, Lula?”, crida Bolsonaro. “A Brasil no hi ha lloc per a borratxos corruptes. Prompte Haddad anirà a veure’t i com que us teniu tanta estima, podreu jugar al dòmino i als escacs en la vostra cel·la fins que us podriu.”

És estrany, fantasmal, però no és cap assaig de teatre. Les paraules que ressonen per la mansió de Bolsonaro a Rio de Janeiro també ho fan al mateix temps a São Paulo des d’una pantalla gegant, davant la qual hi ha milers de persones que l’interrompen cridant “Mite! Mite!”.

Neteges.

Bandits rojos.

Podrir-se a la presó.

El discurs de Bolsonaro no va tenir filtres. Tot s’hi exposava amb claredat, l’odi a qualsevol cosa relacionada amb l’esquerra, el menyspreu de la democràcia, els seus processos i institucions... Va ser una declaració de guerra i al Brasil ningú dels qui a finals d’octubre van donar el seu vot a aquest reaccionari d’ultradreta pot afirmar que no sabia amb qui es ficaven.

Els brasilers van voler aquest president tot i que molts no eren en absolut conscients de quines conseqüències tindria la seva decisió.

L’elecció de Bolsonaro ha sacsejat Brasil més que quasi cap altre esdeveniment des que va acabar la dictadura militar de meitat dels anys vuitanta. Aquests dies, en què el país palpeja la seva nova realitat, es discuteix sobre assumptes que durant molt de temps no eren possibles. Bolsonaro ha declarat que obrirà territoris protegits dels indígenes per a empreses mineres estrangeres. Vol armar el poble perquè els anomenats “bons ciutadans” es puguin defensar així contra els bandits. Juga amb la idea de qualificar grups socials com el moviment dels “sense terra” com a organitzacions terroristes, i fa poc el seu fill Zero Tres, que prompte seurà al Parlament com a diputat, va reclamar una llei que condemni el comunisme.

Fins ara només han sigut paraules, però no es queden sense reaccions. La gent s’acovardeix en redaccions de periòdics o en universitats. Els indígenes es compren armes pesades. Les parelles de gais ja no s’agafen de la mà pel carrer perquè desenes dels “bons ciutadans” de Bolsonaro fan justícia pel seu compte arreu del país.

Aquesta és la nova realitat: ara estan els qui toquen el clàxon quan passen per davant de casa de Bolsonaro i els qui tenen por de les agressions d’aquesta gent i es pregunten si no es van adonar d’alguna cosa en els últims anys.

Bolsonaro sempre hi ha estat. I, tot i això, va sortir del no-res.

Ha sigut objecte de burla, com a backbencher que s’irritava fàcilment i amb mala fama, que en els 27 anys en el Parlament sobretot cridava l’atenció per insultar les dones, els negres o els gais i idealitzar com a herois els generals torturadors de la dictadura.

El fet que Bolsonaro es creés una segona existència en les xarxes socials i que a un nombre cada vegada més gran de persones “li agradessin” les seves paraules plenes d’odi va passar desapercebut. En aquests espais virtuals es respectava Bolsonaro com a un capità íntegre que parlava d’una manera desenfadada de tot el que anava malament al Brasil. Quan va criticar en les publicacions de vídeo l’abandonament dels costums o quan va denunciar la corrupció generalitzada o la violència desencadenada, sempre expressava un sentiment de vida.

De tota manera, fora, als carrers, hi havia senyals que Bolsonaro era la veu d’un nou moviment, però quasi ningú no els va interpretar correctament. En realitat, quasi ningú no el va prendre seriosament. I això tampoc no explica com al final en tan sols uns anys uns quants milers de seguidors es van poder convertir en 57 milions de votants.

Qui és aquest home, doncs?

 

El viatge al món de Bolsonaro comença en la quarta planta del Parlament regional de Rio de Janeiro. En l’entrada a un dels despatxos dels diputats hi ha penjat un pòster negre i blanc on es veu un paracaigudista volant pels núvols. En una vitrina de vidre hi ha vehicles de l’exèrcit de col·lecció en miniatura i un parell de botes militars de porcellana. El fill gran de Bolsonaro, Flávio, ocuparà aquesta sala fins que es traslladi a Brasília al gener com a senador.

Zero U, de 37 anys, un home galtut amb la ratlla elegant a un costat, es considera el més moderat dels fills de Bolsonaro. Després d’estudiar Dret, quan encara no es podia veure fins on el portaria la política, Zero U va obrir una petita botiga que venia xocolata de marques. Queda una vegada al mes amb els seus germans en un club per simular escenaris de combat.

Mentre Zero U aconsella el seu pare en assumptes de dret, Zero Dos s’encarrega sobretot del contingut de la pàgina web. Zero Tres, que parla un anglès acceptable, mantenia contacte amb l’antic assessor de Donald Trump, Steve Bannon, durant la campanya electoral.

“El que estem vivint”, diu Zero U, “és un moment històric.”

Posa els braços sobre la taula de fusta rodona enmig de l’oficina i mira un servidor d’ulls desconfiats. Un dels seus membres del personal grava la conversa.

“Males experiències”, diu.

Pel mateix motiu, diu, l’any passat va col·locar el seu mòbil en un trípode, va encendre la càmera i va fer parlar el seu pare durant uns dies. Al final va incloure totes les anècdotes en un llibre. La imatge que Zero U mostra del seu pare és la d’un home que s’ha fet camí des de les condicions més simples fins al cim amb constant perseverança i ferm amb els seus principis. “Mite o realitat” diu el títol, encara que no queda mai clar on acaba un i comença l’altre.

Zero U comença la narració descrivint un món dels anys seixanta que avui dia ja no existeix. Jair Bolsonaro es va criar en una petita ciutat anomenada Eldorado, entre turons recoberts de selva a l’interior de São Paulo. Les persones hi cultivaven cafè o bananes. El pare de Jair recorria els pobles en una mula com a dentista autodessignat. La seva mare va educar els seus cinc fills amb la Bíblia.

Els altres el cridaven “Palmito” perquè tenia les cames llargues i blanques com un cor de margalló. Era un món petit i controlable que va quedar en un complet caos quan el guerriller d’esquerres Carlos Lamarca hi va obrir el foc a un grup de policies. El Palmito de 15 anys es trobava en una escola del poble i estava impactat. Hi van entrar centenars de soldats. Com que ell coneixia la selva, va oferir ajuda al seu grup de recerca.

Van ser uns dies, diu Zero U, que haurien establert el nord en la brúixola del seu pare. Els comunistes van ser els qui ho van regirar tot. La dictadura va reinstaurar l’ordre. L’exèrcit va construir carrers a través dels quals Eldorado es va apropar més al món, i per a algú com ell les acadèmies de l’exèrcit semblaven l’única porta al món. Encara que Bolsonaro va estar molt de temps fora d’Eldorado, molts pensen que mai no l’ha deixat enrere. Tot el seu pensament gira entorn a retornar a la vida el “món polaroid” que ell recorda.

Allò de Lamarca va ser un dels fets a partir dels quals seguiria la resta. El segon va passar anys després, quan Bolsonaro ja feia temps que s’havia llevat l’uniforme de paracaigudista.

Estava al Parlament davant d’una càmera de televisió i va comentar un crim bestial que llavors preocupava Brasil. Un jove havia assassinat un altre jove. Després havia violat la parella d’aquest, abans de matar-la. Quan Bolsonaro va afirmar que s’havia d’aplicar el sever dret penal vigent per a adults als criminals menors d’edat, una diputada del Partit dels Treballadors el va interrompre. Amb aquests discursos agressius, va cridar Maria do Rosário, són els polítics com Bolsonaro els primers que animen alguns joves a fer aquest tipus de delictes.

Bolsonaro estava fora de si.

Va mirar a la càmera i va dir: “Gravi-ho! M’ha dit violador.” Llavors es va girar a Rosário i va grunyir: “mai en la vida et violaria! Perquè no vals la pena.”

Quan Rosário el va amenaçar amb una galtada, Bolsonaro la va apartar amb el braç. Aquelles imatges van fer famós Bolsonaro de la nit al matí arreu del país.

Zero U es reclina.

“Des d’aquell dia els mitjans de comunicació van tenir una imatge d’ell”, diu.

Llavors només era el misogin. Després, el racista. L’homòfob. El feixista. No s’hauria de donar tanta importància a les coses, pensa Zero U. Quan ell mateix una vegada en un debat televisiu es va deshidratar, la candidata d’un partit comunista el va voler ajudar darrere de les càmeres. La dona era metge, però el seu pare creia que el volia enverinar. “Cal restar tranquil, Zero U”, va cridar. “Deu flexions i a la marxa.”

Quant a l’afer amb Rosário, Zero U insisteix en el seu llibre que va ser legítima defensa. Ell creu que cal reinterpretar les antigues etiquetes. L’amenaçadora expulsió de Bolsonaro de l’exèrcit? Una insurrecció contra l’autoritat que simplement acontentava soldats amb una paga miserable. El fet que en 27 anys aconseguís que s’aprovessin tan sols dues propostes de llei? Per a ell era més important evitar els projectes de la resta. L’aïllament al Parlament? Volia mantenir distància dels “corruptes” dels altres partits.

Hi ha imatges d’aquella època que mostren Bolsonaro dalt de la tribuna d’una sala de plenaris buida. Era un satèl·lit que rodava sol per Brasília, sense aliats i sense poder. Ell no ha canviat. El que ha canviat és la visió d’ell.

 

L’home que es troba a l’inici d’aquest període de transició viu a 7.000 quilòmetres més al nord, a Virgínia, EUA. En un carrer buit que porta fins a una zona forestal. Cases de fusta, amb banderes dels EUA davant. Quan Olavo de Carvalho obri la porta per sortir al cobert, amb els texans, la camisa de quadres de colors i les ulleres, que no li senten gaire bé, sembla un jubilat inofensiu, una mica excèntric.

Però la impressió canvia. De Carvalho, de 71 anys, és un filòsof de masses radical. És el mastermind de Bolsonaro.

Amb passes difícils, De Carvalho arrossega els peus per davant de les files de prestatgeries amb llibres amuntonats, obres sobre religió, astrologia i esotèrica, obres completes d’Aristòtil i Schopenhauer plenes de pols, de les quals ja ha escrit. D’algunes prestatgeries pengen fusells i en una paret, la pell enorme d’un os que De Carvalho va matar amb un tir. Per l’aire flota fum de pipa gelat. És un dels últims dies abans de la segona volta electoral.

“Prompte arribaré al meu objectiu”, diu.

Igual que Bolsonaro, De Carvalho també va ser un satèl·lit molt de temps. Mai no va fer estudis ni va anar a la universitat. Els seus llibres no reben l’atenció de la ciència. Es va fer famós en els anys vuitanta com a columnista d’un periòdic mordaç que s’esllomava en els grups de resistència d’esquerres, en les comunes dels quals havia passat la joventut.

Avui dia té més de mig milió d’usuaris subscrits al seu canal de YouTube. 400.000 persones van comprar la seva antologia El mínim que u ha de saber per no ser idiota. Milers d’estudiants han seguit els seus seminaris en línia. Veneren De Carvalho com un guru que ha inventat els nous drets del Brasil. Altres creuen que sols teoritza conspiracions i sofreix una paranoia incurable. Quan fa poc va arribar als cinemes una pel·lícula sobre la seva vida, en molts llocs va arribar a haver-hi aldarulls cruents.

De Carvalho seu davant del seu escriptori. Obri el portàtil i l’esborrany d’una columna per al seu bloc. Fa uns dies va publicar que el rival de Bolsonaro, Haddad, va cridar a l’incest en un llibre. Hi va haver rèpliques furioses. Ara De Carvalho vol fer més. Parpelleja astutament per sobre les ulleres.

“Demostraré que és així”, diu.

I tant que és absurd, però de fonts i detalls així De Carvalho treu que les teories que ell trama impressionen molt poc.

En el fons sempre és el mateix: una esquerra que suposadament ha posat en pràctica la idea d’Antonio Gramsci d’una “revolució cultural”. Comunistes que a poc a poc ascendien a posicions clau de la societat, en els mitjans de comunicació, partits, universitats o esglésies. Que des d’allí ocupaven el pensament, la visió de la història, i al final aconseguien tenir el poder en les seves mans.

“Realment”, diu De Carvalho, “els brasilers som un poble conservador, però els nostres valors van desaparèixer del món lentament. Ningú no s’atrevia a defendre’ls públicament. Qui era de dretes era considerat immediatament un amic de la dictadura.”

De Carvalho remou cel i terra per trencar amb aquest tabú. Denuncia en entrades del bloc, vídeos i tweets alguns membres del Partit dels Treballadors com a caps de la droga que van fer conxorxa amb la guerrilla colombiana. Els anomena pedòfils o cínics que educaven analfabets funcionals en les seves universitats i tapaven les boques dels votants necis amb els seus programes socials.

“Per què tenim 63.000 assassinats a l’any?”, pregunta. “Perquè actualment les armes estan en les mans equivocades. El poble no es pot defensar. Els comunistes l’han desarmat per controlar-los millor.”

Les causes de la crisi econòmica i la corrupció generalitzada? Els comunistes.

L’atac amb ganivet a Bolsonaro durant un acte de la campanya electoral? “L’atac covard d’un comunista”.

Ell va tardar, diu De Carvalho, fins que va comprendre que en els anys seixanta els dictadors haurien protegit el país d’una revolució roja. Veu aquests generals com a tecnòcrates prudents que van evolucionar el país, no com a torturadors ni colpistes. Segons ell, si avui dia sobretot es parla de les seves víctimes és perquè alguns comunistes volen passar a la història com a herois de la resistència.

“Qui parla realment sobre les víctimes de la guerrilla?”

Són pensaments que a poc a poc es van anar infiltrant en les ments. Quan el 2013 milions de brasilers van sortir als carrers de les grans ciutats es va poder veure públicament i per primera vegada que havia tocat una fibra sensible. Als protestants, els unia una ràbia cap a l’elit política que s’havia omplert les butxaques mentre hi havia un estat d’emergència als hospitals o les escoles. Semblava que al Brasil s’estigués desencadenant un moviment com l’Occupy Wall Street. Però el color de la rebel·lió no era roig, el fons no era anticapitalista. Es veien cartells per tot arreu on es podia llegir: Olavo té raó!

En un barri de classe mitjana de Rio de Janeiro uns joves van encadenar a una farola un noi negre vagabund. L’onada va vindre des de la dreta i Bolsonaro hi va saltar. Quan es va mesclar entre el poble en les marxes de protesta de sobte es va trobar dins de la tendència popular. En vista d’un món que era cada vegada més insegur un nombre creixent de brasilers anhelava un lloc com Eldorado.

Mai no he quedat en persona amb Bolsonaro, diu De Carvalho. Només haurien parlat per telèfon alguna vegada. Quan Bolsonaro va dir les seves primeres paraules com a president electe per Youtube, davant d’ell, sobre la taula, hi havia una Bíblia i l’“Idiota” de De Carvalho. Ell és l’esquelet ideològic que no tenia.

En aquest punt cal dir quatre coses: gent com Bolsonaro o De Carvalho promouen una campanya contra un enemic que no hi ha. Es pot acusar de moltes coses al Partit dels Treballadors, però els seus polítics no són comunistes que van planejar un colp d’estat.

Sota el govern de Lula da Silva, Brasil va viure el boom econòmic més gran de la seva història recent. Milions de persones van sortir de la pobresa i van ascendir a una nova classe mitjana propensa al consum. Gràcies a un sistema de quotes es van obrir les universitats a joves discriminats i lleis noves van reforçar la independència dels investigadors de corrupció. Cap president no va ser tan volgut com Lula al final del seu càrrec.

L’ambient va bolcar quan la crisi econòmica també va arribar al Brasil i a la successora de Lula, Dilma Rousseff, se li’n va anar el control. Molta gent que havia perdut el seu treball de sobte es trobava amb crèdits que ja no podien liquidar. La criminalitat es va descontrolar. A més, per primera vegada els brasilers van saber amb detall com els seus polítics havien desviat enormes quantitats de diners de les empreses públiques a comptes secrets.

Aquests escàndols van crebantar la confiança en un sistema polític que semblava que ja no tenia cap alternativa decent. El Partit dels Treballadors realment mai no va superar els seus embolics, igual que els crims de la dictadura.

Al contrari que a Argentina o Xile, els generals de Brasil es van salvar amb una amnistia total. A cap d’ells se li van retre comptes mai. Dilma Rousseff, que va ser torturada amb electroxocs en una de les presons, va fundar una “Comissió de la Veritat”, però el seu informe final va caure en l’oblit. Aquest és un dels motius pels quals tot d’una moltes coses es van poder tornar a dir. Pels quals un home com Bolsonaro avui dia pot tornar a parlar de “neteges”.

En la sala de plens, el dia de la votació que provocaria la destitució de Rousseff, Bolsonaro va cridar que dedicaria el seu vot a un dels coneguts coronels torturadors; “el terror de Dilma”, el va anomenar. Poc després un company diputat de l’esquerra el va escopir a la cara. Per internet, però, hi va haver bastant aplaudiment.

Mirant enrere, molta gent al Brasil reconeix en aquesta escena l’inici simbòlic d’una campanya electoral. Bolsonaro era considerat l’home que defendria ben fort i sense por les reivindicacions del moviment de dretes a Brasília.

Quan va viatjar arreu del país, cada vegada més sovint l’esperaven als aeroports grups dels seus seguidors que el portaven a les mans com un salvador. Per dirigir-se als nous votants Bolsonaro va buscar la proximitat d’un pastor que parlava a milions d’evangèlics com un polític. Durant un viatge que va fer a Israel aquell home el va batejar a Jordània. En les misses a les quals acudeix ara amb la seva tercera dona crida des d’un escenari als creients que està en una missió de Déu.

Quan va presentar com a futur ministre el professor d’economia Paulo Guedes, un neoliberal que vol privatitzar les empreses públiques corruptes, va fer que la borsa estigués eufòrica.

No importava que els discursos d’aquests grups es contradiguin en qüestions principals. Era més important el que els unia: l’odi a tot allò d’esquerres, la voluntat d’arribar al poder. Per a aquest últim pas van necessitar persones com Dayane Pimentel.

 

Fins fa poc Pimentel era una mestra desconeguda d’una escola pública. Després es va convertir en un punt d’unió en el cosmos virtual de Bolsonaro. Prompte seurà per ell en el Parlament.

“De bojos”, diu Pimentel quan el primer dia després de les eleccions deambula per la platja de davant de la casa de Bolsonaro. L’havia convidat a seguir el recompte de vots amb ell. Després d’una nit curta encara estava una mica animada. “Vam plorar molt”, diu. “Sa casa és tan modesta.”

Pimentel, de 32 anys, és una dona gràcil amb pestanyes postisses llargues. És de Bahia, un dels estats més pobres, on va créixer com a filla d’un camioner que no va votar mai res que no fos el Partit dels Treballadors. Primer el seu home li va donar la idea de llegir els textos del filòsof Olavo de Carvalho, “obri els ulls”, diu ella. A partir d’aquí va ser molt fàcil saltar a Bolsonaro, a qui segueix a Facebook, Instagram i Youtube.

El 2016 es va quedar embarassada. Llavors es va preguntar en quin tipus de món hauria de créixer el seu fill. Quan va saber la resposta va gravar un vídeo d’ella mateixa.

S’hi veu Pimentel en el seient del darrere d’un cotxe, amb un bebè amb un pijama d’una peça de color taronja a la seva falda. Durant un minut i mig parla sobre per què votaria Bolsonaro. Com a mestra, diu Pimentel, sap que només amb militarització es podrien salvar les escoles públiques ja destrossades. Els nens necessitaven disciplina, explica. Necessitaven Bolsonaro.

Poc després que hagués enviat el vídeo a amics va visitar la pàgina de Facebook de Bolsonaro. Dues setmanes més tard estava asseguda a Brasília a la seva oficina. Bolsonaro li va preguntar si volia establir la seva base a Bahia. Com a dona podria debilitar alguns prejudicis contra ell.

“Vaig sentir que es trobaven dues ànimes”, diu Pimentel.

Va deixar el seu antic treball i va buscar contacte amb gent afí per Facebook. Va parlar a mestres, estudiants, metges i aturats. Va viatjar per tot l’estat per nomenar líders locals en més de cent llocs. Va unir aquelles persones en un grup de WhatsApp i els va encarregar crear nous grups en els seus entorns, que després en formarien altres.

En poques setmanes va nàixer una xarxa que continua creixent sola. Tot el que Pimentel va haver de fer va ser estar pendent dels seus tres telèfons i passar a aquesta xarxa els continguts que l’equip de Bolsonaro li enviava.

Bolsonaro va ser qui es va adonar molt abans que els altres de la possibilitat d’utilitzar WhatsApp com a arma decisiva per a les eleccions. Tenia milers d’ajudants com Pimentel. Un missatge de WhatsApp és íntim, familiar. A més, que el remitent sigui conegut li dona una certa credibilitat. Es poden veure imatges o escoltar notes de veu sense haver de comprar un paquet d’Internet car (sovint les empreses telefòniques brasileres ofereixen dades gratis per a WhatsApp). I cal afegir que la comunicació està encriptada. D’aquesta manera no es poden buscar les fonts dels autors de noticies falses.

120 milions de persones utilitzen WhatsApp a Brasil. L’únic lloc del món que el supera és l’Índia.

Pimentel va viure com un èxtasi les setmanes abans de les eleccions. Temporalment, diu, viatjava en més de mil grups. Quan li deien on aniria Bolsonaro ella informava a la seva comunitat. Quan els periòdics feien articles crítics ella apel·lava al linxament digital contra els autors. També va reenviar l’acusació d’incest de De Carvalho. Una foto que suposadament mostrava la jove Rousseff ballant amb Fidel Castro. La còpia d’un biberó anomenat “mamadeira erótica” amb la tetina d’un penis que presumptament Haddad, com a alcalde de São Paulo, feia repartir en guarderies infantils públiques. Tot mentides.

De les 50 imatges que més van circular durant la campanya electoral només 4 no eren manipulades. Les altres 46, segons investigacions d’una agència de comprovació de fets prestigiosa, eren notícies falses, ficció, que l’únic que pretenia era destruir l’oponent.

Pimentel va rebre suport de nombres de telèfon estrangers capturats il·legalment que enviaven missatges en massa amb spam sobre la campanya electoral. Era un bombardeig superficial i va poder aconseguir el seu objectiu. El 60 per cent dels votants de Bolsonaro diu que per a ells WhatsApp va ser la principal font d’informació en la campanya electoral.

No va haver de fer res més. Les coses funcionaven. L’autor de l’atac que li havia clavat un ganivet en la panxa al setembre li va servir de coartada per cancel·lar diversos debats televisius. Oficialment s’estava curant, però probablement sospitava que en un duel de debats l’únic que aconseguiria seria perdre. Era més segur no abandonar el propi jardí.

Sona a ciència ficció, però el 28 d’octubre del 2018 Jair Messias Bosonaro va ser l’influencer de Youtube número u del món, teletransportat des de WhatsApp fins a un despatx de president. I ara?

Mentre molts encara s’eixugaven els ulls Bolsonaro va començar a formar el seu gabinet. Olavo de Carvalho li va imposar dos fonamentalistes. El ministre d’Afers Estrangers serà un home que veu Donald Trump com a “salvador de la civilització occidental”. Del ressort d’educació, se’n farà càrrec un filòsof colombià nacionalitzat que prové de l’escola de comandants de l’exèrcit i que fa poc va dir que els alumnes havien de gravar els seus mestres si contaven bestieses immorals.

Aquests dos homes portaran a la pràctica el que recriminen als seus oponents: obrir a persones les portes a posicions clau que no exigeixen pensament crític, sinó obediència ideològica.

Una caça de bruixes, que criminalitza grans parts de la societat, amenaça Brasil. Si les presons es queden massa plenes, diu Zero U, podem simplement amuntonar els presoners. El seu compte de WhatsApp torna a funcionar després d’haver sigut desconnectat provisionalment durant la campanya electoral per comportament sospitós d’spam.

Quan Dayane Pimentel prengui possessió del seu treball al Parlament s’hi trobarà amb desenes de polítics que són tan inexperts com ella. En el fons Bolsonaro també és un d’ells. Molts dels qui el visiten aquests dies estan commoguts per tot el que no sap. Regateja contínuament, conten ells en secret, i diu que primer ha de parlar amb el seu expert en economia Guedes o amb un dels cinc generals que formaran part del seu gabinet.

Aquesta és la gran qüestió que inquieta el país ara. En aquest nou Brasil, qui té l’autoritat: els generals o un capità de la reserva?

 

 

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.