Bauçà i l’aparició de la Verge

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El meu primer any d’universitat va quedar marcat per l’Obra poètica (1959-1983) de Miquel Bauçà. Després va venir la sorpresa de la lectura de Carrer Marsala (1985), emparentat d’alguna estranya manera amb Thomas Bernhard i amb el desconcertant diari de J. V. Foix. Aleshores, amb diversos amics, tots vivíem l’amargor i l’humor com en aquells llibres de Bauçà, però no podria dir si hi coincidíem simplement. O si gràcies a aquelles pàgines vèiem la vida d’aquella manera atroç i enèrgica, feta de lògiques aclaparadores, de pugilats verbals, de proeses expressives, exultants en l’afirmació contra el món, en la dissidència universal dels nouvinguts al món adult. En aquell temps l’elogi de moda era dir que alguna cosa o algú era lúcid. I vam convenir que Carrer Marsala era el més lúcid. A més, davant l’ensuperbiment d’altres escriptors, Miquel Bauçà exhibia la seva signatura a l’última pàgina del llibre i, a sota, l’apartat de correus 9.471 de Barcelona, presumiblement per si algú li volia escriure. Després de repassar l’última línia del llibre, però, no hi quedava lloc per al dubte, Bauçà vivia un voluntari aïllament, un premeditat retir. Si Les temptacions de sant Antoni de Gustave Flaubert acabaven amb Antoni senyant-se i retornant a les pregàries, Bauçà, per la seva banda, també es replegava sobre ell mateix al final del llibre: “Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la!”

El San-Antonio de Bauçà, però, fou un altre, el francès, ni el sant ni tampoc el de Flaubert. Em refereixo a Frédéric Dard, San-Antonio, el gran escriptor popular, el de les novel·les policials, un escriptor menyspreat pels intel·lectuals tot i els elogis de Bernard Pivot. Bauçà era de lectures magres, de formació reduïda, més pendent de la veu interior que de les grans construccions mentals elaborades per noms prestigiosos. “La cultura és un aspecte secundari en els humans”, va escriure a Els estats de connivència. A Catalunya, com en tots els països escassament il·lustrats, la cultura erudita té prestigi i el culte dels llibres, de l’escolàstica intel·lectual és immens. Bauçà s’hi rebel·lava. El gran món cultural el deixava fred o parat. Li agradava recordar, exaltadament, que els burros havien ensenyat el gènere humà a podar les vinyes. El burro esdevenia així el responsable de l’element civilitzador indiscutible, el de la cultura del vi. Els savis són els que no ho semblen, tot sovint. Quan llegia o descobria coses d’aquesta mena se sentia molt content. Com ara jo que veig en l’Alcover-Moll que el cognom Bauçà volia dir precisament això, ‘ase’, ‘ximple’. Quin ximple. El seu món és un món de profundíssima observació de la vida, no de lectures més o menys pertinents o sofisticades o pomposes. Sí, sens dubte que també es va interessar, en algun moment, per Samuel Beckett o per algun altre autor similar, contestatari de la lògica abusiva. Però, de fet, hi ha un element incontrovertible que em va confiar un amic seu: li costava moltíssim de concentrar-se en la lectura. Per això s’estimava més escriure. Observar incisivament la realitat i aplicar-hi la seva lògica particularíssima. També era, si calia ser-ho, un gran conversador. Altres vegades quedava atrapat dins del mutisme més eixut i buit, com un buc. Amb qui li agradava molt parlar, emperò, amb la llibreta a la mà, fou amb els camperols mallorquins de la zona de Felanitx. Hi apuntava tot d’expressions que el captivaven per algun motiu especial, o paraules que semblaven genuïnament catalanes, fascinants, hereves d’una tradició de la qual se sentia fill, honorat, orgullós. Bauçà és un dels nostres darrers escriptors importants, propietari d’una obra inesperada i enlluernadora, feta amb un idioma esplèndid, amb una expressió sempre eficaç i genuïna. En tot Mallorca, en tot l’àmbit lingüístic català seria molt difícil de trobar llibres amb un registre més viu, més propi. Al capdavall el seu gran llibre de referència fou només el diccionari. I després, naturalment, l’observació de la vida, l’altre aprenentatge constant.

I, no, no va ser el Salinger català com alguns han insinuat ni tampoc un escriptor maleït. El prejudici sempre va buscant-nos però cal rebutjar-lo, cal mirar més enllà del que esperem. Cal atrevir-se, i de cop. Que ens ho havia dit prou: “Com més ulls mirin la plana / més segur és el perill / que la Verge s’hi aparegui”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves