En què pensa l’esquerra espanyola?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta setmana dediquem la portada al judici de l’1 d’octubre. El seu inici, imminent, tindrà lloc després que els presos i les preses polítics siguen traslladats a centres penitenciaris de Madrid. El litigi, com tot el procés que l’ha precedit, serà de màxima transcendència política i social, també a nivell internacional. Tal com deixa clar l’escrit de defensa de Jordi Cuixart, el judici ha de servir no per a defensar-se, sinó per a acusar l’Estat de totes les irregularitats que està cometent contra la democràcia, contra la convivència i contra la dignitat ciutadana en general. Irregularitats sagnants que recorden les que va cometre l’Estat francès a finals del segle XIX i inicis del XX amb l’afer Dreyfus, que va commocionar Europa. En aquell moment, el militar Alfred Dreyfus, d’origen jueu, va ser assenyalat i condemnat injustament per traïdoria en plena onada antisemita al continent —amb avalots inclosos contra els jueus provocats per ciutadans francesos. L’escriptor Émile Zola va tenir la valentia de publicar un al·legat al diari L’Aurore, titulat “J’accuse...!”, tal com es veu en la portada d’aquesta edició d’EL TEMPS. Era gener de 1898. Un article que li va costar l’exili. Dreyfus, per sort, va ser reparat anys més tard. El seu havia estat un litigi estratègic que va canviar l’Estat francès. Les defenses dels presos polítics esperen que aquesta causa tinga resultats similars, tal com ha reiterat l’advocat Gonzalo Boye.

La història ha de servir per no repetir els errors del passat. Però sembla que a molts la història no els interessa gens. O més aviat, s’inspiren en els capítols més foscos. Davant un judici impugnat per Europa, on els exiliats viuen en plena llibertat —l’últim exemple va ser el del conseller Lluís Puig, que va viatjar a Perpinyà sense cap conseqüència— i que se sap que serà anul·lat pel Tribunal Europeu de Drets Humans quan arribe —fet pel qual la justícia espanyola paralitza els recursos de la causa de manera constant—, bona part de l’esquerra espanyola s’entesta a assenyalar els catalans com els culpables de tot.

L’última prova ha estat a l’Assemblea d’Extremadura, on el PSOE, que governa aquesta comunitat, aprovava una proposta del PP perquè s’aplique novament l’article 155 sobre Catalunya. Incidint, a més, en el desig d’intervenir els mitjans públics catalans “per garantir que realment siga un servei públic neutral i al servei de tots els catalans”. Que el Govern d’una comunitat autònoma amb una de les taxes d’atur més dramàtiques de l’Estat, amb deficiències insultants en les infraestructures i amb tants altres greuges històrics se centre en els mitjans de comunicació catalans diu molt de com una part del PSOE està gestionant la precampanya electoral.

Mentrestant, Podem, el partit que més seny i més vocació de diàleg ha mostrat envers la qüestió catalana des de l’Estat, es desunfla entre baralles internes que no auguren res de bo. L’esquerra que venia a canviar l’escenari polític, a “assaltar el cel”, reactiva els individualismes i els defectes que sempre han caracteritzat i condemnat la vella esquerra espanyola. I que, entretant, fora de Catalunya, s’oblida de condemnar el judici de l’1 d’octubre o les detencions arbitràries dels alcaldes de Celrà i Verges o del fotoperiodista Carles Palacio, col·laborador d’aquesta casa. En què pensa l’esquerra espanyola? Sembla que només en ella mateixa. Però no en els seus votants, temorosos d’una alternativa política que fa feredat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps