El satíric Papitu s’empesca durant el 1911 la facècia, repartida en tres cròniques, que l’estimat escriptor Pompeu Gener (Barcelona, 1848-1920) s’ha imaginat una mort gloriosa, “El somni de Peio Gener (Deliri dedicat al nostre bon amic, qui visqui molts anys)”, en qualitat de català universal: es presentava a França, com se sap, com a “savant catalan”. Al seu enterrament assisteixen les figures culturals catalanes i mundials del moment i representants de les grans nacions. De l’Associació de la Premsa parisenca, Henri Rochefort (París, 1831-Èx-los-Bens, 1913). Tot i tractar-se d’un enemic ideològic de l’homenatjat —Gener és republicà, maçó i positivista i Rochefort, tot el contrari, i, a més, antisemita— el Papitu el tria perquè és el periodista europeu més famós del moment, per als afrancesats catalans.
França no ha recordat prou, o valorat prou, es veu, la importància històrica de Rochefort i d’altres periodistes contrarevolucionaris com el primer antisemita del país, Edouard Drumont, i la influència que van exercir en el periodisme combatiu reaccionari, a la França que desembocarà en la de Vichy. L’historiador Michel Winock (París, 1937), especialista del nacionalisme antirepublicà, l’antisemitisme i els moviments d’extrema dreta, acaba d’adonar-se’n i finalment se n’ocupa amb l’estudi Décadence fin de siècle, que publica a Gallimard, llibre dedicat a demostrar que el pessimisme amara la vida intel·lectual i literària de finals del XIX, en uns moments que la democràcia laïcista i les transformacions industrials i econòmiques sacsegen la societat i les certeses tradicionals. Deu anys abans de l’afer Dreyfus, constata, França ja entra de ple en l’antisemitisme, de bracet de l’antimaçoneria.
Fins ara, Winock havia estudiat l’època que s’acaba el 1885 amb la mort de Victor Hugo i la que comença el 1898, amb l’esclat de l’afer Dreyfus, però finalment ha vist que, abans de l’antisemitisme accentuat pel cas, la dreta reaccionària i antirepublicana, atiada per una Església que acabava de perdre els seus privilegis socials i escolars i se sentia perseguida, ja pensava que la França eterna havia caigut en mans d’uns monstres apocalíptics que es deien jueus, maçons i protestants.
I ha valorat el pes del periodisme pamfletari del Drumond del periòdic La France Juive i sobretot del Rochefort del popularíssim L’Intransigeant. Tots dos, com se sap, van obrir les portes a l’insult i la calúmnia com a arma política i gènere periodístic alhora —a Rochefort li va costar condemnes, duels, presó i exili— i doncs a un camí que tindrà la seva culminació en Léon Daudet, Charles Maurras, Maurice Barrès, Drieu la Rochelle i Céline.
Va ser l’època daurada del pamflet, com recorda un estudi recent: L’âge d’or du pamphlet 1868-1898 (2015), de Cédric Passard. Assistim (“Le silence et la fureur. Le pamphlétaire et l’ordre parlamentaire à la fin du Second Empire: réflexions à partir du cas Henri Rochefort”, 2011, del mateix autor) a la convivència entre la literatura pamfletària i una part del periodisme d’opinió en què el pamflet tendeix així a convertir-se en un gènere politicoperiodístic amb els seus especialistes. El pamfletari, per la seva posició d’“herètic”, s’oposa al sistema, rebutja totes les legitimitats institucionals i escarneix el joc polític democràtic. I no dubta a passar-se de rosca, a desacreditar els seus adversaris per tots els mitjans, amb l’insult com a arma (Noms d’oiseaux. L’insulte en politique de la Restauration à nos jours, de Thomas Bouchet, 2010).
Josep Pla descobreix a París la importància de Rochefort, quan ja és mort. Sap que era un periodista formidable. Al costat dels polemistes Drumond i Maurras, els tres els veu superats només en vivacitat i empenta, però no en profunditat, per Léon Daudet.
Tots formen part del que Pla considera que és l’escriptura que potser diverteix més intensament la persona que la fa, la del pamflet, i és el caire divertit d’aquesta literatura, és a dir, la rigolade, l’únic aspecte que admirà i seguí, sense deixar-se, per sort, encomanar per la fel de tots i cadascun d’ells, gràcies al seu tarannà i gràcies també a les influències rebudes: dels seus mestres Robert Robert i Francesc Pujols; de la Penya de l’Ateneu i de la literatura catalana humorística i cordial dels Emili Vilanova i Santiago Rusiñol, a més de la premsa satírica, el Papitu inclòs.