No és una fita tan destacada com el centenari del poeta Vicent Andrés Estellés —una commemoració que la Generalitat Valenciana ha obviat de manera kafkiana... coincidint, per cert, amb el centenari de la mort de lʼescriptor txec— però aquest 2024 fa un dècada de lʼesmicolament del mapa polític espanyol. Les eleccions europees dʼaquell any, amb lʼemergència de Podem i lʼextensió del fenomen Ciutadans, van permetre albirar la dissolució del bipatidisme clàssic i com de complicat seria, a partir dʼaleshores, articular majories estables.
El primer damnificat del nou escenari fou Mariano Rajoy, que va dissoldre el Congrés el 2 dʼoctubre de 2015 i no fou reinvestit president fins el 29 dʼoctubre de 2016. Més dʼun any dʼinterinitat, en funcions, amb els pressupostos prorrogats i una pressió extrema sobre el PSOE perquè sʼabstinguera —com va succeir— per tal de desencallar la situació.
Més tard, el juny de 2018, va arribar la moció de censura en contra seua i lʼentrada dʼun Partit Socialista que ha convertit les jugades mestres de billar en el seu modus vivendi. Des dʼaquella moció exitosa fins lʼaprovació de la Llei dʼamnistia, passant per un parell dʼinvestidures i la validació de la reforma laboral, cada visita a lʼhemicicle constitueix un autèntic suplici per a Pedro Sánchez.
Efectivament, la inestabilitat ja fa deu anys que dura, i darrerament sʼha estès a les autonomies. Les aliances del PP amb Vox han saltat pels aires i el nou president català, Salvador Illa, governa amb 42 dels 135 diputats de què consta el Parlament. El suport dʼEsquerra, a canvi de compromisos que el PSC de ben segur no contemplava, ha estat decisiu per a evitar una repetició electoral que molts donaven per feta.
Ben aviat comprovarem el marge de maniobra real dʼIlla, que amenaça de ser tan reduït com el de Sánchez. Al País Valencià i les Illes Balears, els populars Carlos Mazón i Marga Prohens són conscients que qualsevol mesura important ha de superar el tràmit parlamentari, cosa que els recomana de no legislar massa, no siga cas que això denote la seua feblesa. La conjuntura és inèdita, perquè els governants valencians i balears sempre gaudien dʼestabilitat. Fins i tot el socialista Joan Lerma, de 1987 a 1991, va comptar amb la col·laboració tàcita del CDS.
Fa una dècada que els executius dʼací i dʼallà governen al ralentí. Prevalen mantenir-se al poder que fer-hi coses. La dita catalana de qui dia passa, any empeny, cobra tot el sentit. Per això no parem de veure foc dʼencenalls: els cinc dies de reflexió de Sánchez seguits dʼuna proposta de regeneració democràtica tan ampul·losa com etèria, el recurs dʼinconstitucionalitat contra la Llei dʼamnistia registrats per les autonomies governades pels populars i pel conservador disfressat de progressista Emiliano García-Page o la proposta dʼun fons dʼanivellament que pal·lie lʼinfrafinançament plantejada per Mazón.
Una proposta de mínims, completament assumible pel seu partit, que defuig el moll de lʼos del problema: la necessària reforma dʼun model caducat des de 2014. Aquest debat, el medul·lar, no sembla importar ara a un PP hegemònic als territoris i que hi té interessos contraposats. Siga com siga, sembla que per fi ha arribat el moment clau, ni que siga —quin déjà vu— a remolc de Catalunya. Com quan la LOHAPA, com amb lʼonada de reformes estatutàries que Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall van encetar en 2005... Com tantes altres vegades que sʼha acabat servint cafè per a tots.
