Europa havia activat l'alerta. L'extrema dreta de Reagrupament Nacional, el partit hereu dels col·laboracionistes amb l'ocupant nazi, comptava amb totes les paperetes per aconseguir la direcció de l'executiu francès. La segona potència de la Unió Europea s'encaminava a una cohabitació entre el president de França, el liberal Emmanuel Macron, i el candidat que designara la ultradreta de Marine Le Pen, marcada pels seus vincles amb el règim autocràtic de Vladímir Putin. La Unió Europea semblava afrontar un nou repte de supervivència després de la Gran Recessió, l'eixida del Regne Unit i la pandèmia sanitària del coronavirus.
El virus reaccionari tocava a la porta governamental gal·la i les forces democràtiques de l'Estat francès van teixir una aliança per defensar la República dels seus enemics. El moviment de Macron i el nou Front Popular d'Esquerres, nascut en temps rècord i amb un programa de mínims que havia aixoplugat el conjunt de les forces progressistes, van establir un cordó per aïllar l'extrema dreta que va funcionar en la segona volta de les eleccions legislatives. Le Pen va quedar en tercer lloc per darrere del partit del president liberal i de l'entesa d'esquerres, que va imposar-se contra tot pronòstic als comicis. França i Europa contenien l'alè i respiraven. L'extrema dreta no havia passat.
L'eufòria dels carrers i de les places de la França metropolitana va transformar-se ràpidament en desesperança, en una sensació de bloqueig que va allargar-se mentre París vivia la festa dels Jocs Olímpics. Macron exhibia els seus recels a donar el vistiplau a un candidat provinent de les files del Front Popular d'Esquerres. Temia que s'hi poguera qüestionar polítiques com ara la reforma del sistema de pensions, és a dir, que es propugnara una reversió de l'endarreriment de l'edat de la jubilació — una mesura, el fet de prolongar el temps de treball, que perjudica la salut, com va demostrar fa unes setmanes un estudi publicat per FEDEA—.
No s'ha d'amagar que a la principal formació que conformava el Front Popular d'Esquerres, la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, li ha faltat cintura política i que les esquerres han pecat d'una certa falta de consens en la seua estratègia per confeccionar un executiu de signe clarament progressista. Ara bé, aquestes diferències són una qüestió absolutament irrellevant amb l'actitud empresa per Macron, qui ha exhibit, de nou, un presidencialisme que l'han fet perdre suports populars i avivar el foc electoral de l'extrema dreta.
El president francès, de fet, s'ha oblidat de la voluntat de les urnes i ha seleccionat un conservador, l'excomissari europeu Michel Barnier, com a primer ministre. El seu nomenament és, si més no, una decisió molt controvertida, ja que Barnier és membre del partit dretà Els Republicans, els quals van obtenir uns resultats bastant discrets a les passades votacions franceses. El moll de l'os de la polèmica, però, és que Macron ha desenvolupat aquesta jugada amb la complicitat tàcita de l'extrema dreta, a qui ha entregat la clau de volta de la governabilitat francesa.
«La prioritat és evitar el perill imminent d'una majoria absoluta de Reagrupament Nacional. Cal una concentració clarament democràtica i republicana de cara a la segona volta», va expressmar Macron sobre l'amenaça que suposava la ultradreta. En poques setmanes, amb l'objectiu d'impedir un executiu progressista i reformista, les seues conviccions democràtiques s'han guardat en un calaix i ha fet manetes amb l'extrema dreta. Tot un míssil de flotació als principis republicans —com ha recordat l'expresident francès, el socialista François Hollande— i un mal precedent per a una Europa contagiada àmpliament de la febra reaccionària.
