Als cercles de pensament marcadament neoliberal, en aquells que solen diluir la frontera amb la mercaderia avariada del llibertarisme econòmic, hi ha l'acusació infundada de definir els sistemes de pensions públiques com a una mena d'esquemes ponzi, és a dir, unes inversions fraudulentes en forma de piràmide. Aquesta fórmula per desacreditar la cobertura pública de jubilació no és més que l'enèsim capítol —francament, prou extremista i, afortunadament, sense massa volada— del serial d'atacs que ha rebut el sistema de pensions públiquesdes de fa dècades a l'Estat espanyol — una altra cosa són les propostes que s'han fet per millorar i dotar d'encara més solvència el sistema.
Insistentment, sense treva, s'ha pregonat la fallida del model des de tribunes allunyades de la imparcialitat i de l'honestedat pels vincles amb sectors econòmics interessats en l'erosió de les jubilacions públiques. Les previsions de col·lapse han fallat sovint a pesar que han comptat, en moltes ocasions, d'una gran cobertura i projecció pública. Mentrestant, però, se n'ha escrit poc d'aquells estudis que fa uns anys mostraven la poca rendibilitat de les pensions privades a l'Estat espanyol. Uns informes, per cert, gens sospitosos de biaix ideològic.
Alguns dels experts que han intervingut al debat sobre el futur del sistema de les pensions públiques han etzibat una recepta que semblava ser infal·lible: endarrerir l'edat en la qual un treballador abandona la feina i escriu les darreres històries de la seua biografia desproveït d'obligacions laborals. Ajornar l'accés al retir s'havia convertit en una mena de bàlsam màgic que estava a les carpetes de tots els governs occidentals. De vegades, no importava la ideologia del partit que governava. Era una mesura de consens.
Fedea, un centre de pensament proper a postulats econòmics ortodoxos, ha elaborat un informe que assenyala com l'endarreriment de la jubilació augmenta el risc de morir entre els 60 i els 69 anys. «Els resultats mostren que endarrerir un any l'eixida del mercat laboral augmenta significativament el risc de morir entre els 60 i els 69 anys. El risc es concentra, especialment, en els sectors i les ocupacions físicament més exigents i subjectes a un nivell d'estrès emocional i mental més gran», determina aquesta investigació acadèmica.
L'informe, tanmateix, va més enllà. Deixa una sentència lapidària per als defensors de l'endarreriment de l'edat de jubilació: «L'impacte advers sobre l'esperança de vida supera els guanys fiscals». Aquesta afirmació és un míssil de flotació per a qualsevol política pública que tinga una repercussió negativa sobre la salut de les persones i incideix en aquella lliçó que va llegar-nos la Gran Recessió del 2008 sobre l'impacte de les mesures d'austeritat econòmica. No debades, els investigadors David Stuckler i Sanjay Basu ja van deixar-ho ben clar en la seua obra Por qué la austeridad mata. El coste humano de las política de recorte (Taurus, 2013).
D'aquestes recerques acadèmiques — tant de la impulsada per Fedea com ara per l'efectuada per ambdues veus especialistes en el seu camp—, s'hauria d'extraure una conclusió òbvia: hi ha accions governamentals que haurien de comptar amb un informe vinculant d'afecció sanitària. És de lògica: no s'ha de poder emprendre legislacions que erosionen la salut dels ciutadans.
