Davant de l’ajuntament de Saint-Ouen, al nord de París, fa algunes setmanes que el vent fa onejar els petits bambús. El paviment és fet amb pedra de granit clara i nova de trinca. S’han plantat 66 grans arbres i s’han tret els cotxes de la plaça de la República. La remodelació de la plaça ha costat cinc milions d’euros, molts diners per a una població de la perifèria com aquesta que durant tant temps ha estat considerada un dels banlieue més pobres de París.
“La bellesa no ha de ser quelcom d’exclusiu dels parisencs, d’aquells que viuen al centre”, diu Karim Bouamrane. “Tothom hi té dret, no importa de quin entorn es provingui. No importa quants anys faci que es viu a França.”
Bouamrane, socialista i fill d’immigrants marroquins, és des del 2020 batlle de Saint-Ouen, una localitat de 60.000 habitants de la perifèria de la capital. Des de llavors lluita pel que ell anomena “democratització de l’excel·lència”: accés universal a un habitatge digne, bones escoles i universitats, cultura i llocs de feina atractius en el mercat laboral.
“En definitiva, és un projecte republicà”, diu Bouamrane al despatx de l’ajuntament, ple de llibres, informes i discos. L’alcalde ha de treballar des del sofà, no té ni un centímetre quadrat d’espai lliure a l’escriptori. “Égalité”, la igualtat, aquest terme de la tríada “Liberté, Égalité, Fraternité” de la República, és la idea bàsica que guia aquesta persona de 51 anys. Bouamrane va créixer a Saint-Ouen, on ara hi ha el Village des athlétes, la vila olímpica. Karim, el mitjà de tres fills, va estudiar, es va dedicar als negocis, va viure als EUA i un dia en va tornar.
Juntament amb la veïna Saint-Denis, Saint-Ouen és un dels llocs dels afores de París que més s’està beneficiant del llegat dels Jocs Olímpics. A Saint-Denis, les escoles i famílies podran utilitzar a partir del curs vinent l’edifici nou més gran dels Jocs, la piscina Centre Aquatique. La sala polivalent Adidas Arena també romandrà als afores del nord de la ciutat, a la Porte de la Chapelle.
I després hi ha la vila olímpica a la riba nord del Sena, construïda d’acord amb criteris ecològics per reduir les emissions de CO₂ i que és un districte en si mateix. El 40 per cent del Village des athletes es troba a la zona de Saint-Ouen. Quan els atletes en marxin, a mitjan setembre s’hi completaran 1.000 apartaments nous. El llegat dels jocs també inclourà un parc de tres hectàrees, espai per a comerços i edificis per a una llar d’infants i una escola. I un estadi que es va renovar per 14 milions d’euros amb fons olímpics.
Tot això dona als veïns una mica de tot allò que necessiten amb urgència, diu l’alcalde, és a dir, orgull i autoestima. La seva exigència fou que el 25 per cent dels apartaments de la vila olímpica es convertissin en habitatge social després dels jocs, que comencen el 26 de juliol i acaben amb els Jocs Paralímpics a principis de setembre. El 75 per cent restant es llogaran o es vendran a preus alts.
“Això és exactament el que volem. No més guetos, sinó mixité, la coexistència de diferents entorns socials”, explica Bouamrane. Però funcionarà això? Encara no s’han venut tots els pisos i la comercialització comença amb força lentitud, se sent dir, també perquè l’operador privat ha posat massa alt el preu del metre quadrat.
Aquests jocs seran els més ecològics, econòmics i sostenibles de la història olímpica, va prometre el president Emmanuel Macron el 22 de juliol en una recepció a periodistes al Palau de l’Elisi. “Són uns jocs on els somnis es poden fer realitat”, digué Macron. Setmanes abans, la seva decisió de dissoldre el parlament va robar al país l’esperança d’un moment de tranquil·litat aquest estiu.
Els Jocs Olímpics només donen al poble francès un breu respir entre el caos polític. Per primera vegada en dècades, no hi ha unes condicions polítiques clares a la V República, que està orientada a formar majories estables. Actualment, el país està encapçalat per un govern provisional amb poders limitats. Ningú sap quan podria canviar això i tampoc quin nom podria tenir el proper primer ministre.
L’alcalde Bouamrane està decidit a no malbaratar un moment com aquest i que fa anys que espera. “Fins ara els jocs han tingut l’efecte d’un accelerador de partícules”, diu. “A través d’ells guanyem anys a Saint-Ouen, però amb això no n’hi ha prou. Cal utilitzar-los com a eina política i combinar-los amb un projecte.”
No hi ha cap altre alcalde a França que hagi tingut tant èxit com ell els darrers mesos i anys. Bouamrane va convèncer l’exjugador de l’NBA Tony Parker d’obrir una acadèmia de bàsquet al costat del renovat estadi olímpic. Va convèncer l’empresari emergent Xavier Niel perquè hi instal·lés una escola de ciberseguretat. Tesla es va establir a Saint-Ouen. La ciutat de 60.000 habitants és ara una ciutat agermanada amb la metròpoli brasilera de Rio de Janeiro.
“Sap per què?”, pregunta Bouamrane. “Perquè en algun moment va arribar un fax amb una petició de la delegació brasilera.” Altres haurien fet que el secretari enviés una resposta; ell mateix va decidir volar a Rio. Bouamrane va tornar-ne amb diversos acords. El novembre de 2025, els joves de Saint-Ouen viatjaran a la propera gran conferència sobre el clima a Belém, on està previst que tingui lloc la COP 30. “T’imagines com d’orgullosos estaran de ser-hi?”
Mentre ho explica, sona de fons el nou àlbum del raper Eminem, The Death of Slim Shady. “El millor que ha fet fins ara, absolutament fantàstic”, diu Bouamrane.
Entrevistar Bouamrane és una mica com anar a un restaurant amb un nen de cinc anys que no pot seure quiet. En una hora aconsegueix analitzar els motius de la solitària decisió de Macron de dissoldre el parlament; primer citant el cantant Bruce Springsteen, després el filòsof Immanuel Kant i de sobte obre un armari d’oficina per mostrar els seus vestits de recanvi. “Jo sempre porto vestit, com un uniforme. Encara que només sigui un nou practicant el qui es presenti aquí. Per a mi és una qüestió de respecte.”
Amb la seva hiperactivitat, fa poc va convèncer el xef estrella parisenc Thierry Marx, que fins fa poc cuinava a l’Hotel Mandarin Oriental de París, d’obrir un restaurant a Saint-Ouen. Ara hi ha menús per menys de 20 euros.
Fa uns dies, a Bouamrane se li va preguntar en un programa de ràdio com valorava el perill de gentrificació als seus banlieue. “Com si no tinguéssim cap altre problema!”, diu al seu despatx. “Durant anys, els alcaldes del departament de Seine-Saint-Denis, al nord de París, s’han queixat a tots els micròfons que el seu departament és el que té l’índex de pobresa més alt de França. Això és correcte. Però ajuda això a algú? No. Prefereixo dir als joves: només vosaltres sou els arquitectes de la vostra vida. Com jo, pots arribar a ser alcalde, ministre, emprenedor o astronauta.”
En un dels seus primers discursos en el càrrec, Bouamrane va declarar que París estava en el bon camí per convertir-se en un suburbi de Saint-Ouen. Va ser un intent de revertir les condicions existents, i una provocació dirigida, allunyada a quilòmetres de distància de la realitat. Només el codi postal de Saint-Ouen encara es considera un defecte: qualsevol persona que doni una adreça amb un 93 en sol·licitar una feina acabarà ràpidament a la pila de sol·licituds rebutjades. No obstant això, l’alcalde no és pas l’únic que espera que la paraula banlieue deixi d’existir aviat.
Actualment, París està en procés de convertir-se en la metròpoli més gran d’Europa amb gairebé dotze milions d’habitants, diu l’arquitecte Dominique Perrault, encarregat de la planificació urbanística de la Vila Olímpica. La majoria de la població continuarà vivint als afores de la ciutat, amb només uns dos milions de residents al centre. “Només per aquest motiu, el futur de París es troba fora dels límits històrics de la ciutat”, diu Perrault. “No hi ha més lloc a París. Aquesta transformació durarà anys, però es farà realitat.” Des del principi, va planificar la vila olímpica tenint en compte les necessitats dels habitants de Saint-Ouen i Saint-Denis. Actualment, la vila funciona com una mena d’Airbnb enorme. La fase crucial arribarà després de la marxa dels atletes.
Si tot això es fes realitat, equivaldria a abolir una societat de dues classes que ha caracteritzat el teixit sociològic de la capital francesa durant dècades. Els que s’ho poden permetre viuen intramurs, dins de les antigues muralles de la ciutat, prop de Notre-Dame, el Panteó i la Torre Eiffel. Els altres viuen als afores i passen hores a l’atrotinat tren de rodalies RER per anar a treballar a la ciutat.
Almenys això s’acabarà en breu. Per la nova estació de tren de Saint-Denis-Pleyel, a només una parada de l’ajuntament de Saint-Ouen, fa un mes que circulen trens moderns i lluents que arriben al Palau de l’Elisi en menys de 25 minuts. Dos mons que s’apropen.
L’estació forma part del projecte d’infraestructures més gran d’Europa d’aquests moments, el Grand Paris Express, un projecte de 36.000 milions d’euros destinat a crear “noves realitats geogràfiques”, tal com diu la companyia operadora. Grand Paris Express inclou 68 noves estacions al voltant de París que es construiran en els propers anys.
El 24 de juny, just a temps per a l’inici dels Jocs Olímpics, el president Macron, Karim Bouamrane i l’alcalde de Saint-Denis van inaugurar l’estació. Estaven en un edifici diàfan amb puntals de fusta a les parets i als sostres, dissenyat per l’arquitecte japonès Kengo Kuma, que va dissenyar l’estació com un bosc modern. L’artista Prune Nourry està treballant actualment en 108 figures de Venus de terracota que es col·locaran en una paret de l’atri. La bellesa ha arribat al banlieue una vegada més.
Avui és un gran dia per al futur de la nova Grand París, va dir Bouamrane en la inauguració. La línia 14 no només ofereix connexió amb la Vila Olímpica, “també demostra la nostra voluntat de garantir més igualtat d’oportunitats entre el centre i les zones urbanes veïnes”.
L’alcalde va demanar 10.000 entrades per als jocs. Es van distribuir segons un determinat criteri a gent gran, estudiants i ciutadans amb mèrits de Saint-Ouen. Diu que es va recordar que va haver de quedar-se fora durant el Mundial de 1998 i veure “com només els que portaven vestit i corbata tenien entrades per a l’estadi”. Els seus ciutadans no haurien de sentir-se així.
Traducció d'Arnau Ferre