La consigna del «no passaran» havia deixat de ser un clam reivindicatiu per convertir-se en un símbol de victòria. Les banderes roges onejaven als carrers i a les places de París com a decorat de la celebració dels seguidors del Front Popular d'esquerres. La coalició progressista havia assolit un triomf inesperat i s'havia imposat a l'amenaça de l'extrema dreta. El trellat republicà, el cordó sanitari entre els demòcrates, amb una dreta encara fidel a l'esperit del general Charles de Gaulle, barrava el pas al Reagrupament Nacional de Marine Le Pen.
L'Europa democràtica respirava enfront del risc elevat d'un govern francès en mans dels hereus del col·laboracionisme amb l'ocupant nazi. L'arribada dels reaccionaris a l'executiu de França, on hagueren cohabitat amb Emmanuel Macron, un president d'ideologia liberal, hauria deixat el projecte europeu en respiració assistida. Una França amb un primer ministre d'extrema dreta hauria tombat el motor francoalemany de la Unió Europea —tota una desestabilització per a qualsevol avanç en la integració comunitària— i hauria donat força als ultres al Consell Europeu, on ja hi són la postfeixista Giorgia Meloni com a primera ministra italiana i l'autoritari hongarès Viktor Orbán.
L'accés de l'extrema dreta al govern d'un dels estats que conformen el cor de la Unió Europea, a la terra que va llegar al món els drets humans i el triomf de la il·lustració contra l'absolutisme, hauria provocat somriures a Moscou i tremolors a Brussel·les, amb rèpliques immediates a Washington i Kíev. Els vincles del Reagrupament Nacional amb el Kremlin, amb el règim autocràtic de Vladímir Putin, generaven inquietud al món occidental i a l'estructura atlantista.
«Entusiasme a París, decepció a Moscou, alleujament a Kíev. Em val en sentir-nos feliços a Varsòvia», escrivia Donald Tusk, primer ministre de Polònia de la família del Partit Popular Europeu. Les seues paraules eren indicatives del temor d'un triomf de l'extrema dreta de Reagrupament Nacionals per als països que senten de més a prop l'amenaça de Putin. També les d'un dirigent conservador va encapçalar un front electoral contra la ultradreta per posar fi a vuit anys de mandat autoritari i tradicionalista de Llei i Justícia a Polònia.
Onada esquerrana
Amb l'extrema dreta havent-se imposat en la primera volta d'aquestes eleccions legislatives franceses, la dreta clàssica, el macronisme i l'esquerra —aixoplugada sota el paraigua del Front Popular— van signar un front republicà que ha evitat l'entrada de la formació de Le Pen al gabinet governamental francès. Segons les primeres projeccions —les quals són considerades a França com a una reproducció fidedigna de l'escrutini—, el Front d'Esquerres ha guanyat les votacions a l'Assemblea Nacional francesa amb una forqueta de 187 a 198 diputats. El progressisme ha trencat tots els pronòstics, ja que es vaticinava una majoria simple de tarannà ultradretà.
La segona plaça és per al macronisme amb 161-169 escons. Els resultats atorguen cert aire al partit del president Macron de cara als comicis presidencials del 2027, quan s'hi presentarà amb un altre rostre després que el liberal haja esgotat el seu mandat. No s'ha d'oblidar, tanmateix, que salva els mobles gràcies al compromís republicà de la resta de forces i que Macron s'ha erigit en un ànec coix a la política francesa. Els macronistes tenen tres anys per recompondre una alternativa política a l'extrema dreta amb el seu principal referent en fase de declivi.
Reagrupament Nacional, qui partia com a favorit segons les enquestes, queda tercer amb 135-145 diputats. Els ultradretans obtenen una representació històrica, però han estat privats del seu anhel de governar França. Le Pen, no debades, ha tornat a entropessar amb la unió republicana, tot i que la seua aspiració d'accedit a l'Elisi, a la presidència francesa en 2027, continua ben viva. Només unes polítiques que facen minvar els malestars que reguen electoralment la ultradreta seran l'antídot a unes altres eleccions marcades per l'ascens reaccionari. La quarta posició serà per als Republicans, la coneguda com a dreta gaullista. Els conservadors haurien tret entre 63 i 68 diputats.
La segona volta de les legislatives franceses ha deixat una Catalunya Nord tacada pel negre de Reagrupament Nacional, victoriós a les quatre circumscripcions catalanes. L'altra cara ha estat l'entrada històrica del sobiranisme basc a l'Assemblea Nacional amb Peio Dufau, de la marca d'EH Bildu als territoris bascos més septentrionals i adherit al Front Popular d'esquerres. Amb el 36,28% dels vots, s'ha imposat al candidat macronista.
L'enigma del primer ministre
Aquestes eleccions franceses s'havien convertit en una cita transcendental. Europa s'hi jugava la supervivència d'un projecte que ha empalmat crisi rere crisi i la democràcia liberal contenia la respiració per la possibilitat d'accés de l'extrema dreta a l'executiu d'una altra potència europea. Tothom estava pendent de França i, fins i tot, la plantilla de la selecció francesa havia fet una crida per a mobilitzar un vot de rebuig a l'extrema dreta. L'astre madridista, símbol de l'esport francès i referent per als joves migrats dels barris populars, Kylian Mbappé, s'havia manifestat en fins a dues ocasions contra la ultradreta.
La importància d'aquests comicis s'ha traduït en una elevadíssima participació que ha donat la victòria a l'esquerra. El progressisme, que ja havia canviat aquest dijous el vent de cua electoral amb un triomf històric al Regne Unit, s'ha imposat i, previsiblement, ostentarà la direcció del futur executiu de França. Ara bé, l'elecció d'un primer ministre no serà una tasca gens fàcil. Al Front Popular, conviuen diverses ànimes: des de la França Insubmisa —un dels principals motors del Front Popular i de perfil marcadament esquerrà— fins al progressisme ecologista dels Verds i la socialdemocràcia de diferents intensitats del PSF i Plaça Pública.
Encara que la lògica política situaria com a primer ministre una persona de la França Insubmisa —el candidat natural seria Jean-Luc Mélenchon—, el perfil dels insubmisos i la cohabitació amb el liberal Macron apunta a possibles coalicions entre la dreta moderada i les opcions d'esquerra més centristes. Tanmateix, aquesta aliança dependria de la quantitat de diputats que atresore, finalment, cada partit a l'Assemblea Nacional i també estarà lligada als equilibris del Front Popular, l'instrument exitós de l'esquerra per retornar a la senda de la victòria a França. Els francesos, acostumats a la cultura presidencialista de la V República, hauran de practicar l'art dels pactes parlamentaris, una lògica arrelada a l'Estat espanyol.
De moment, i conscient que s'ha tancat una etapa, l'actual primer ministre, el macronista Gabriel Attal, ha presentat la seua dimissió. Com a futuribles successors, sonen noms com ara Raphaël Glucksmann, un dels rostres emergents a l'esquerra que pivota sobre l'eix socialdemòcrata; el veterà sindicalista i persona de consens al camp progressista, Laurent Berger; o Marine Tondelier, un ecologista originari d'una zona nord de França marcada per la desindustrialització. L'única certesa és que Jordan Bardella, el jove aspirant de la ultradreta a ser primer ministre, ha estat apartat de les quinieles gràcies a un tsunami de vots de fidelitat democràtica a la V República de França. Un triomf republicà —i d'esquerres— enfront del cicló reaccionari dels hereus de Vichy.