A les Corts Valencianes, l'aleshores vicepresident de la Generalitat Valenciana i conseller de Cultura, Vicente Barrera, feia cara de pocs amics. Se'l notava distret, pensatiu, qui sap si fotut. Santiago Abascal, líder estatal de l'extrema dreta Vox, havia convocat per aquella jornada una reunió amb els diferents barons autonòmics per decidir si els ultradretans sortien dels governs de coalició amb el PP. En realitat, Abascal ja tenia presa la decisió per motius tàctics i amb l'excusa de l'acollida dels menors no acompanyats: trencaria amb els populars. Notava al bescoll l'ascens de l'agitador ultra Alvise Pérez i buscava tallar de soca-arrel qualsevol fuita electoral.
Barrera, tot i no estar massa en sintonia amb el moviment dels jerarques estatals de Vox, l'acataria amb disciplina castrense. Els reaccionaris abandonaven el Govern valencià de Carlos Mazón i deixaven al PP en minoria. A partir d'aquell moment, Mazón perdia la comoditat de governar amb un soci desproveït de generar a l'interior del bipartit massa escarafalls i que li assegurava la majoria absoluta. Els conservadors estaven abocats a explorar pactes parlamentaris a totes les bandes: no només havien de trenar acords amb els seus antics aliats, sinó que podien apropar-se a l'oposició progressista representada pel PSPV i Compromís.
La formació de la gavina —com va expressar el seu síndic, Juanfran Pérez Llorca, a les pàgines d'aquest setmanari— s'obri a pactes amb els diferents grups parlamentaris de les Corts Valencianes, però les enteses amb les forces esquerranes s'albiren quasi una utopia. Els socialistes i els valencianistes demanen establir un cordó sanitari a la ultradreta Vox i retirar les mal denominades lleis de Llibertats Educativa i Concòrdia per forjar un diàleg fructífer quan el PP no té cap intenció de curtcircuitar la seua relació amb l'extrema dreta i tirar enrere polítiques que també duien el seu segell ideològic.
Sense massa possibilitats de pactar amb els socialdemòcrates i la coalició d'obediència valenciana, els populars estan quasi condemnats a cercar una mena d'aliança recurrent amb Vox. O, si més no, de mirar sempre cap a la bancada de la ultradreta cada vegada que hagen d'aprovar una llei. Els pressupostos de la Generalitat Valenciana, de fet, seran la seua prova de foc. Serà el moment de la veritat per a la formació de la gavina en la seua nova relació amb els reaccionaris.
El problema que s'albira per al PP —almenys en les negociacions importants com ara els comptes del 2025— és la dependència absoluta de la delegació valenciana de Vox envers l'estratègia i l'interès d'Abascal de cara a la tendència demoscòpica espanyola. El jerarca dels reaccionaris, de fet, ja han amenaçat els conservadors de votar «no» als pressupostos que plantegen els diferents executius territorials del PP en cas que hi haja qualsevol entesa amb el Govern espanyol del socialista Pedro Sánchez en matèria de migració.
És cert que la pròrroga dels pressupostos seria una alternativa per eixir del pas i guanyar temps enfront d'una possible radicalització de la posició de Vox envers els governs autonòmics que ostenta el PP, però la governabilitat i la capacitat per aprovar la seua agenda legislativa es convertirien en una tasca feixuga i enrevessada. El Consell de Mazón, condicionat per Abascal.
