Ser escriptor valencià és el millor que hi ha. Ho he descobert tard. M’ha costat, les conclusions importants demanen temps, cal madurar-les, sospesar-ne tots els aspectes, i jo, abans, sempre ho veia negre, però he crescut, he eixamplat el camp de vista i, finalment, en bona hora, he vist la llum. Soc —som, col·legues— un privilegiat.
Què necessita un escriptor? Temps, aïllament, concentració... i problemes. No es pot escriure res atractiu si un té la vida fàcil, plaent, feliç. Els esculls són capitals. Diu Orson Welles: “L’enemic de l’art és l’absència de limitacions”. De l’art, però també de la vida. Diu Freud: “He sigut un home afortunat, res, en la vida, m’ha resultat fàcil”. Una vida difícil és una vida intensa. L’escriptor és per definició un ressentit, algú a qui pegaren una pedrada d’infant, que d’adolescent fou assetjat a escola o que passava la mà per la paret, un dissident que mira el món amb desconfiança, i el punt de vista secretament rabiós, lúcid, del qual és la sal de les històries. L’escriptor de veritat, el que manté fresca i aguda la mirada, no necessita cap tipus d’èxit. L’èxit, injectat a la vanitat de l’autor, és un verí. La vanitat, i el seu cosí l’amor propi, són combustible per a l’autor. Sense ells, un escriptor es limitaria a xafardejar, passejar el gos, llegir, degustar arrossos. No passaria hores tancat, cada dia, dins d’una habitació polsosa, fent parlar una gent que no existeix. Però la vanitat injectada d’èxit es dissol en la grisor.
L’escriptor necessita, per damunt de tot, que el menystinguen. O, millor encara, que l’ignoren. I en això els escriptors valencians vius som únics, gràcies a la generositat dispensada pels nostres governants, tant els de dreta, que ens fan ostentosament el buit, com els d’esquerra, que, tot i palmejar-nos els omòplats, han tingut l’elegància de no oferirnos cap ajut ni beca ni promoció, conscients que això ens pot afeblir. Gràcies, de veres. I també gràcies a la major part dels nostres paisans a qui, assenyadament, se’ls ha venut la burra que la nostra és una llengua prescindible, de festa i corral, i ells, que s’ho han cregut, no la lligen ni l’escriuen, ni la fan servir en segons quins àmbits formals. Tant fa que siga la llengua sense estat més potent del món, que tinga deu milions de parlants, que se n’editen nou mil llibres a l’any i que s’estudie a 145 universitats de l’estranger, els mateixos veïns que s’indignen si menges taronges del Marroc, quan compren un llibre defugen la llengua de casa.
Ser escriptor valencià és el millor que hi ha, perquè tampoc patim el que García Márquez anomena lagartos, admiradors que t’importunen pel carrer amb dedicatòries, fotos o contant-te la vida. No en tenim, de fans. Ni ganes. Tampoc no ens insulta ni ens enveja ningú. Passem desapercebuts, i això és una benedicció, l’ideal per a qui es dedica, en silenci, a fer el que més li agrada.
