Va el debat públic carregat aquests dies per la proposta de regeneració democràtica que Pedro Sánchez va llançar dimecres d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats. Primer de tot cal dir que el solemne anunci del president del govern a propòsit de la seua continuïtat, el 29 d'abril, després de cinc dies de reflexió, em va semblar d'un histrionisme desmesurat, impropi d'algú que té la responsabilitat de dirigir un país. Que Sánchez és un gran professional dels efectes especials ho ha demostrat des que ascendí, per primera vegada, a la secretaria general del seu partit.
Tot plegat m'obliga a mirar-me amb certes reserves el paquet de mesures desplegat dimecres sobre la tribuna del Congrés dels Diputats. I això no perquè crega que són innecessàries. Si alguna cosa ha tingut de positiu el retir del president del govern espanyol és que ha posat a sobre de la taula un tema que en la professió periodística fa temps que circula: com desembrollar l'actual madeixa mediàtica per foragitar de la professió periodística als impostors de les pseuveritats.
"Als mitjans de comunicació convencionals ens hi va la credibilitat i la supervivència; a la democràcia, la qualitat del debat públic"
Perquè, arribats a aquest punt, desconfio plenament dels qui asseguren que el millor és no fer res, no intervenir de cap manera; que es comença així i s'acaba aplicant la censura. No. La professió periodística fa temps que té una bomba de rellotgeria a sobre de la taula i ningú no s'atreveix a desactivar-la. Perquè en l'última dècada, i en paral·lel al llampant abaratiment de costos propiciat per la digitalització, hem vist com proliferen plataformes de distribució de 'notícies' (ja em permetran que no els anomene 'mitjans de comunicació') que es dediquen a escampar boles i mitges veritats.
La cosa no és nova -de propagadors de la mentida n'han existit tota la vida- però mai com fins ara havien tingut tanta capacitat de penetració gràcies a les xarxes socials i als algoritmes que regeixen a les mateixes i que estan dissenyats per esbombar amb més intensitat aquest tipus de continguts.
I aleshores, arribats a aquest punt, apareixen una munió de veus per recordar que la llibertat d'expressió és un dret consagrat en la Constitució i que és un pilar essencial en el sosteniment d'una democràcia liberal. I tenen tota la raó.
Però tan veritat com això és que també l'article 20 de la Constitució consagra el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç. I aquest dret es veu sistemàticament conculcat per determinades persones que es volen posar la jaqueta de periodistes sense ser-ho. Ni per títol, ni per aptitud, ni per comportament.
No és d'estranyar que siguen aquests mateixos intrusos els que, tan bon punt el tema es posa damunt la taula, s'erigisquen en els principals valedors de la llibertat d'expressió. On queda, però, el codi deontològic que tot periodista ha d'assumir per exercir el seu ofici? Per què permetem que els agitadors utilitzen l'escut del periodisme per alimentar les seues particulars batalles?
Digueu-me rància, però soc de les que pensa que alguna cosa hauríem de fer, en primer lloc, des de la mateixa professió. No fer-ho és d'una candidesa suïcida. El Consell de la Informació de Catalunya fa una dotzena d'anys que atorga una mena de segell per garantir que els mitjans que el tenen compleixen amb el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
La Federació d'Associacions de Periodistes (FAPE), en la seua assemblea de l'any 2022, va aprovar per unanimitat instar a les institucions públiques a no destinar ajudes públiques als mitjans que "estiguen condemnats per sentència judicial, o alguns dels seus treballadors, per la difusió de mentides, boles o per promoure informacions falses".
De mecanismes per no continuar alimentant aquest disbarat, doncs, hi ha. Ens cal afinar-los i assegurar-nos que aquesta regulació, gestionada des de la mateixa professió i sense injerències polítiques, és efectiva. Als mitjans de comunicació convencionals ens hi va la credibilitat i la supervivència; a la democràcia, la qualitat del debat públic.
