Diu el santoral que el 17 de juliol es rememora la figura de Sant Aleix de Roma. Fill d’uns patricis romans, i a punt de contraure matrimoni, Aleix va decidir abandonar la seua casa per marxar a Síria, per dur una vida més ascètica, lluny de l’opulència que li proporcionava la llar familiar. Disset anys va romandre en el país de l’Orient Pròxim, fins que, convertit en un pidolaire i consagrat a la vida de reflexió, va tornar a Roma, on ningú no el va reconèixer.
A Pedro Sánchez no li van caldre disset anys per rumiar. Va tindre prou amb cinc dies per decidir si volia continuar sent president del govern d’Espanya. D’aquella reflexió, derivada de la citació judicial de la seua esposa, Begoña Gómez, va tornar amb el convenciment que calia posar en marxa un programa de regeneració democràtica. I d’entre aquestes mesures, va posar especial èmfasi en les que tenen a veure amb el que ell va anomenar ‘la màquina del fang’, és a dir, aquelles referides a les notícies falses que propaguen pseudomitjans de comunicació. El pròxim 17 de juliol, dia Sant Aleix de Roma, ha promès que les farà públiques.
De la concreció de les mesures se’n sap ben poc. La Federació d’Associacions de Premsa d’Espanya (FAPE), de fet, no ha estat informada sobre el sentit de les mesures, a pesar d’haver requerit una reunió a Moncloa. Al capdavall és als periodistes a qui, en primera instància, incumbeix la bateria de mesures. Sánchez ha parlat fins ara de reformar el dret a l’honor i el dret a la rectificació, així com s’ha referit a la llei de publicitat institucional, però no ha entrat a concretar la qüestió.
En tot cas, la bateria de mesures de Sánchez haurà d’incardinar-se en el Reglament Europeu de Llibertat de Mitjans de Comunicació, que va entrar en vigor el maig passat. La normativa persegueix protegir en tota la Unió Europea a les redaccions de la influència indeguda del poder polític, fomentar el pluralisme i la transparència per saber qui són els finançadors dels mitjans. El Reglament, els preceptes del qual han de traslladar-se a l’ordenament jurídic de cadascun dels països membres, també aborda la problemàtica de la desinformació i les notícies falses. És en aquest aspecte on, fins ara, més èmfasi ha posat el president del govern espanyol, qui és sent víctima d’una campanya judicial i mediàtica contra ell i la seua esposa.
Al capdavall, aquest no és, ni de lluny, un tema nou en les democràcies occidentals. Ni el Brexit ni la victòria de Donald Trump en les eleccions de 2016 poden explicar-se sense la campanya massiva de desinformació i mitges veritats que van precedir-la. D’això, però, fa gairebé una dècada i, des d’aleshores, les fake news s’han instal·lat i normalitzat en el corrent mediàtic que cada dia consumim a través dels nostres telèfons mòbils i les nostres tauletes. Abans que Pedro Sánchez, molts altres polítics s’han vist immersos en ratoneres político-judicials.
Probablement, l’ascens dels partits d’extrema dreta i populistes no s’explica sense l’efecte engalipador que aquest tipus de missatges produeixen en la ciutadania. Els bons resultats d’Alvise i el seu Se Acabó La Fiesta és producte d’aquesta mecànica basada en al intoxicació mediàtica. A tota Europa hi ha casos equiparables.
Dilemes en portada
Tanmateix —i al marge del cas particular de Pedro Sánchez i la seua dona— aquest debat a propòsit dels mitjans de comunicació i la llibertat de premsa té moltes arestes. Què és i que no és un mitjà de comunicació? Què determina que ho siga o no? I, paral·lelament, qui és o no periodista? Pot Javier Negre —abans periodista d’El Mundo, en l’actualitat d’Estado de Alarma— continuar exercint com a comunicador a pesar d’haver estat reiteradament condemnat per les seues males praxis? És tolerable que l’agitadora Cristina Seguí —també condemnada en diverses ocasions— es presente a ella mateixa com a periodista? Funciona l’autoregulació i els mecanismes de control intern per garantir la qualitat del periodisme ara que estemimmersos en una implosió comunicativa?
Dolors Palau: "Els filtres tradicionals del periodisme, com ara la verificació, el contrast o el seguiment del codi deontològic, han saltat pels aires"
«És urgent obrir aquest debat seriosament, més enllà de la conveniència política de Pedro Sánchez», assegura Dolors Palau, coordinadora de la titulació del doble grau Comunicació Audiovisual i Periodisme de la Universitat de València, que s'estrema enguany i autora de diversos estudis on analitza les estratègies comunicatives dels pseudomitjans. Perquè si bé la desinformació i la manipulació existeixen de fa segles, mai fins ara havien disposat de mecanismes de difusió a tan gran escala com tenen actualment.
“La tecnologia digital va posar en mans de l’audiència la possibilitat de produir i difondre continguts, alhora que sostreia als mitjans convencionals el rol de mediació exercit durant dècades —exposa Palau—. Amb això el que ha passat ha sigut que els filtres tradicionals del periodisme, com ara la verificació, el contrast o el seguiment del codi deontològic, han saltat pels aires”, explica Palau, autora, junt al també professor de la UV Adolfo Carratalà d’Insunflant desinformació en l’espai públic: pseudo-mitjans i narratives d’alteració de la realitat.
La posada en marxa d’un mitjà de comunicació, una tasca feixuga i titànica en el passat, ara és relativament senzilla i, també, barata. Ha estat així com han sorgit pseudomitjans amb aparença de mitjans convencionals que tenen com a propòsit difondre informacions esbiaixades o mentides intencionades. Ací estan els casos d’Estado de alarma, Mediterráneo Digital, El Diestro o Alerta Digital, entre molts més. “Els pseudomitjans converteixen la discrepància racional i el diàleg democràtic en un atac desprovist d’arguments i alimentat per judicis de valor, fonamentats en el component emocional, amb l’objectiu de generar desconfiança”, escriuen Palau i Carratalà.
“A mi
Joan M. Morros: "No m’agrada diferenciar entre mitjans i pseudomitjans. O ets un mitjà de comunicació o no ho ets".
”, assevera Joan M. Morros, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, qui fa una defensa aferrissada de la professió i dels valors que, de forma primigènia, representa. El Col·legi, recorda, disposa d’un Codi Deontològic des de l’any 1992 i aquest s’ha actualitzat al llarg del temps.
El document és clar i meridià: “El professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat i, conseqüentment, té l’obligació d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”, diu. I afegeix l’obligació de “difondre únicament informacions contrastades amb diligència”, així com “evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.
Un àrbitre sense targeta roja
En uns termes molt semblants s’articula el codi deontològic de la FAPE, aprovat l’any 1993. Fou a partir d’aquell document que, a més, es posà en marxa una Comissió d’Arbitratge, Queixes i Deontologia que s’encarrega de dilucidar, a partir de les queixes ciutadanes, si un professional de la comunicació ha ignorat els principis rectors de l’ofici. El formen tretze membres, entre acadèmics, advocats i periodistes.
L’any 2023, la Comissió va resoldre sis queixes dirigides contra periodistes de Canarias 7, El Confidencial,El Adelantado de Segovia, Cake Vinuesa, El Diario de León i Canal Sur. Tres d’elles van resultar favorables als mitjans, dos van comportar un retret per incomplir algunes de les normes deontològiques i en un cas no hi hagué resolució per falta d’argumentació.
La impressió, tanmateix, és que sis queixes són molt poques tenint en compte l’allau comunicatiu que cada dia inunda les webs i plataformes. O el que és el mateix: que aquesta eina per reclamar responsabilitats als mitjans i zel en la realització de la tasca dels periodistes, és molt desconeguda entre l’opinió pública.
A Catalunya, el Consell de la Informació, té un paper semblant al de la Comissió d’Arbitratge, Queixes i Deontologia de la FAPE. Impulsat pel Col·legi de Periodistes l’any 1997, s’encarrega de vetllar per l’acompliment dels principis d’ètica periodística continguts en el Codi Deontològic. El Consell s’encarrega, a més, de certificar que els mitjans que així ho desitgen s’ajusten als principis rectors de la professió. Es tracta, en definitiva, d’una mena de segell de qualitat. Més d’un centenar de mitjans de comunicació compten amb aquesta distinció.
Sobre el paper, doncs, és una iniciativa en la bona direcció. El seu efecte real, tanmateix, és limitat. Quants consumidors d’informació verifiquen, quan els arriba un enllaç, que la notícia procedeix d’un mitjà i una font fiable? “És una bona eina amb la qual començar a treballar, però no hi ha dubte que caldria reforçar-la, per exemple, fent que l’administració reconeguera aquest segell de qualitat. Per exemple, es podrien denegar subvencions públiques als mitjans que no disposaren d’aquest segell”, reflexiona el degà del Col·legi de Periodistes.
L’ombra dels diners?
L’accés a les subvencions públiques és, de fet, un dels aspectes que vol atacar la reforma que Pedro Sánchez vol introduir en l’actual llei de publicitat institucional. La seua tesi és que, el gruix dels webs que en els darrers mesos han batallat el seu govern i el seu cercle familiar, viuen gràcies a les subvencions que els arriben des de la Comunitat de Madrid. El Reglament aprovat per la Unió Europea, de fet, obligarà a que els mitjans de comunicació fagen pública la composició del seu accionariat.
Rodríguez Ferrándiz: "A l’igual que el dret a la llibertat d’expressió, el dret a comunicar i rebre una informació veraç està reconegut en la Constitució"
En tot cas, les intencions de Pedro Sánchez han encès l’alarma entre les veus que consideren que el que pretén el president del govern de la Moncloa és silenciar les veus crítiques. Al capdavall, no s’ha de perdre de vista que el dret a la llibertat d’expressió és considerat un dret fonamental en la Constitució, com també el dret a la informació. Es tracta, en definitiva, d’un pilar sobre el qual es sosté qualsevol democràcia liberal.
Tanmateix, no són poques les veus que adverteixen que el dret a la llibertat d’expressió no pot ser una mànega ampla per on colar tot tipus de mentides. “A l’igual que el dret a la llibertat d’expressió, el dret a comunicar i rebre una informació veraç està reconegut en la Constitució i hem de vetlar per ell”, exposa Raúl Rodríguez Ferrándiz, autor de Desinformació i poder. Alquímies de la persuasió, que acaba de publicar la Institució Alfons el Magnànim, un assaig on reflexiona sobre el magnetisme que exerceixen sobre nosaltres els rumors i les mentides.
“Cal tindre cura amb els sentits que ha adquirit la paraula ‘llibertat’: llibertat de prendre’s unes cerveses en ple estat d’emergència pandèmica és irresponsabilitat; llibertat d’elegir l’escola dels teus fills (privats, concerts o públics) o la llengua en què estudien els teus fills és llibertat de qui pot permetre’s triar o de qui vol segregar. Doncs, ací passa el mateix: llibertat de desinformar i rebre recompenses per fer-ho tampoc és llibertat en sentit estricte”, reflexiona Rodríguez Ferrándiz, qui és catedràtic de semiòtica de la comunicació de masses a la Universitat d’Alacant.
Segons el Digital News Report de Reuters, el 37% de les persones eviten llegir notícies
“Com a ciutadans, òbviament, tenim llibertat d’expressió, però, com a periodista també tinc l’obligació de que la informació que transmeto s’haja obtingut seguint els principis deontològics de la professió —reflexiona María Iranzo, responsable del grau de Periodisme de la UV, qui abans d’entrar en el món acadèmic va treballar com a periodista—. I això suposa que la informació siga veraç. Veracitat significa intentar buscar la veritat factual. Perquè a hores d’ara hi ha molta confusió sobre aquesta qüestió i estem posant en el mateix plànol les veritats testimonials, emocionals, ideològiques i factuals”.
En tot cas, la situació actual —unida a errors del passat— ha abocat els mitjans de comunicació convencionals a una greu crisi de credibilitat. El mantra segons el qual “els mitjans menteixen” s’ha instal·lat en sectors importants de l’opinió pública, incapaços de distingir un mitjà que realment ho és d’un altre que és una plataforma d’agitació. “Els mitjans convencionals han perdut l’ocasió de convertir-se en verificadors, és a dir, en ser la referència dels consumidors d’informació quan busquen notícies fiables”, lamenta Iranzo.
Segons el darrer Digital News Report realitzat per Reuters, a l’Estat espanyol, el 37% de les persones es declaren ser evitadors de notícies, és a dir, eviten consumir informació. Només el 22% dels enquestats, d’una altra banda, mencionen llocs webs i aplicacions de mitjans com a principal font. La majoria opten per informar-se a través de xarxes, on la conducció dels continguts estan mediatitzats pels algoritmes de les grans plataformes.
“La confiança en les grans capçaleres s’ha trencat”, lamenta Dolors Palau, qui posa l’èmfasi en el paper que aquests pseudomitjans, a través de la mentida i les mitges veritats, han tingut en la polarització de l’opinió pública. “Els pseudo-mitjans converteixen la discrepància racional i el diàleg democràtic en un atac desprovist d’arguments i alimentat per judicis de valor, fonamentats en el component emocional, amb l’objectiu de generar desconfiança”, explica.
“Cal que defensem la professió i els mitjans de comunicació que ho són —defensa Joan M. Morros, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya—. Hem de dir, clarament, qui ho fa malament i hem de sentir-nos orgullosos de fer bé la nostra feina. No podem tolerar que el periodisme es pervertisca”. •
-----------------------------------
MANUAL DEL PERFECTE MANIPULADOR
Quines són les estratègies que utilitzen els pseudomitjans per expandir la desinformació? Partint d’aquesta pregunta, la professora de periodisme de la Universitat de València Dolors Palau va analitzar set pseudomitjans situats en l’extrema dreta (Altavox de sucesos, El diestro, Alerta Nacional, El correo de España, Mediterráneo Digital Contando Estrelas i Actuall). És una de les poques investigacions que s’han fet en aquesta matèria a l’Estat i aquests són els resultats més destacats:
- Hiperfocalització en notícies que malparlen de la immigració.
- Utilització del llenguatge bèl·lic per referirse a l’escenari polític. Exemple: Olona destrueix Yolanda Díaz al Congrés.
- Emetre judicis de valor sobre les accions de personatges públics, especialment de l’esquerra: Exemple: “Mentre pagues l’electricitat més cara de la històrica, el govern se preocupa per la perspectiva de gènere en matemàtiques”.
- Utilització de preguntes retòriques i exclamacions. Exemple: “Preguntaran els socialistes si els incendis també tenen perspectiva de gènere?”.
- Utilització de titulars que inviten al clickbait. Exemple: “Açò és el que passa quan un home telefona al 016 dient que “es sent una dona” i “és víctima d’abús””.
- Connexió d’idees que generen un efecte dramàtic: “Xocolata no, hormones sí: la idea aberrant de la infància que imposa l’esquerra”.