En els primers mesos del Botànic, en aquell 2015 que ara sembla el maig del 68, el socialista Manolo Mata repetia molt una frase als diputats de Podem que acabaven d’estrenar-se en la política institucional: “La democràcia els canviarà més a vostès del que vostès canviaran la democràcia”.
Carlos Mazón mai no va alliçonar els seus tres consellers de Vox. No va sentir la necessitat de fer-ho. Sempre va tractar-los de manera afable, com a col·legues, sense explicar-los de què anava això de la política. De fet, en el moment del comiat —i ausades que els comiats són tristos—, el cap del Consell els ha dedicat més paraules d’estima i consideració que a l’expresident Francisco Camps per la seua última i definitiva absolució. Per allò de les afinitats electives, que diria Goethe, Mazón prefereix acudir a una correguda de bous de la mà de Vicente Barrera que no a un partit de futbol amb el correligionari Camps.
Val a dir que és recíproc. En l’acte protocol·lari de traspàs de la cartera de Cultura, dimarts passat, Barrera va exhibir una gran efusivitat. Res a veure amb l’actitud esquiva posterior a la junta directiva de Vox que va certificar l’eixida dels cinc governs autonòmics, quan va demostrar les seues dots de recortador en negar-se a encaixar la mà del líder del partit, Santiago Abascal. Aquest dimarts, en canvi, Barrera abraçava Mazón amb la força i determinació dels joves gallecs participants a la Rapa das Bestas.
El feeling entre els dos ha recordat els dies de vins i roses de Ximo Puig i Mónica Oltra. L’endemà de l’adeu sobtat de Vox, el president Mazón ja va deixar clar que havia guanyat un amic i que Barrera sempre podrà comptar amb ell. En qualsevol cas, no ha contemplat l’opció de mantenir-lo com a vicepresident o conseller ras, a diferència de la seua homòloga María Guardiola, que ha donat continuïtat a Ignacio Higuero —el conseller extremeny de Vox, ara sense carnet— al capdavant de l’àrea de Gestió Forestal i Medi Rural.
Això sí, Mazón ha reiterat que la fugida de Vox li ha semblat incomprensible per haver-se ordenat unilateralment des de Madrid, sense que Abascal evacuara consultes amb el president de la Generalitat o, si més no, li transmetera la decisió a títol personal. Mazón no entén com és possible que el seu antic company de les Noves Generacions haja fet saltar pels aires, manu militari, un executiu que presumia d’estabilitat. En l’adopció de la mesura, però, Abascal no sols ha passat d’ell: l’opinió de la branca valenciana de Vox ha pesat tant com la d’un maori novazelandès.
“Barrera ha pres consciència que, a l’Espanya centralista i centralitzada de Vox, les autonomies són una plaça de quarta, d’aquelles en què ell no hauria torejat mai”
Comptat i debatut, Barrera, que va veure’s obligat a renunciar als càrrecs de les seues nombroses empreses per a sortejar la llei d’incompatibilitats aprovada pel Botànic, es troba ben perplex: s’ha quedat sense els càrrecs de les empreses i sense la vicepresidència primera del Consell que el feia tan feliç i des de la qual s’enorgullia de dissenyar una política cultural amb segell propi. Ha tastat la mel institucional —com els seus assessors— d’una forma tan efímera que encara resulta més dolorós no tenir-la a la boca. L’experiència almenys ha permès conscienciar-lo que, a l’Espanya centralista i centralitzada que Vox abandera, les autonomies són una plaça de quarta, una d’aquelles en què Barrera no hauria torejat mai.
Seguint la màxima de Mata podem concloure que la política valenciana ha canviat més Barrera del que Barrera ha canviat la política valenciana. Va arribar-hi de rebot, convençut que no hi havia més pàtria que l’espanyola, i n’ha marxat trist i decebut, convençut que el centralisme espanyol de Vox ha atemptat contra el País Valencià. Qui havia de dir-nos que tindríem un torero maulet.
