“Imagino que el amor, cualquier amor, es eso. Una navegación en solitario, con un punto en común, cada tanto”, escrivia la periodista argentina Leila Guerriero en una columna a El País que va dedicar al seu pare. Llegir-la em fa pujar una glopada d’emoció —sensible com em trobo— que diu que tant de bo la vida i l’amor, tot l’amor, fossin com els descriu ella. Un camí particular que s’encreua, de tant en tant, amb d’altres. I la cruïlla esdevé la plaça on trobar-se. Parlar-se amb els ulls mirant als ulls. Cafè o vi o cervesa sobre la taula, acariciar-se la pell. Fondre's, per una estona. I, més tard, tot fet. Xamfrà enrere, els camins segueixen; més endavant ja es tornaran a trobar.
Potser jo no en sé, d’estimar i de viure, però em fa l’efecte que és molt difícil, això. Que has de ser molt fort per no deixar-te endur pel corrent que arrossega els peixos i els obliga a aparellar-se. Que t’has de plantar, en un sistema fet per viure de dos en dos —llit de matrimoni, despeses compartides, carícies a prop, acompanyant per sempre—, per seguir navegant en solitari, malgrat estimar i ser estimat. Has de remar a contracorrent per no fondre't en un binomi indivisible, per no difuminar l’horitzó identitari que ens separa, per no entregar cos i ànima i perdre’n la potestat.
L’amor romàntic, la vida de parella, per lliure, comunicativa, empàtica que sigui, per molt que intenti fugir dels patrons establerts, es fa, a voltes, asfixiant. Com a mínim, pels que recordem com ofegava, temps ençà, la corretja lligada al coll en nom de l’estima. Pels que vam cometre l’error de deixar que Woody Allen ens guionitzés alguna relació. Quan no en sabíem res, de feminisme, de prioritats, de límits. Quan teníem quinze anys.
És un trauma, diran alguns. Ressaca de les falses obligacions que han quedat gravades a crits al subconscient. Conseqüència d’una educació al servei de l’amor romàntic que no hem sabut deconstruir. Por al compromís. Potser sí.
Potser sí, però potser també hi ha un punt d’allau social. De pressió col·lectiva. De necessitat generalitzada de fer de la parella la unitat bàsica de l’organització social. Jo em vull a mi, com a subjecte independent. Obert a la conversa, la influència i el canvi, a la responsabilitat, la cura i la tendresa, al suport i la connexió. Però lluny de viure desfeta en un 'nosaltres' per defecte.
Sembla que el món no va així. La marea empeny als navegants cap a construir el seu duet, com més aviat millor —i després vindran el gos, els fills, la casa, el cotxe, tot de tots dos—. Uns el troben de seguida, d’altres fan voltes i zig-zags, agafen una mà mentre els estiren l’altre, cauen de cul a terra i senten la pressió del rellotge, que no s’atura, perquè cada cop en queden menys de peixos al mar nedant en solitari, disposats a trobar el seu paquet. I jo, ara que paro un segon i em tapo les orelles per no sentir el tic-tac de les agulles mentideres, que estic plena d’amor, però també de dubtes, assedegada d’un viatge en solitari sense renunciar al vincle, penso: per què no es pot estimar i sentir-se lliure i, si és que es pot, com es fa?
