Lʼabsolució de lʼexpresident Francisco Camps en lʼúltima vista que tenia pendent —la dels contractes de la trama Gürtel amb la Generalitat Valenciana— sembla posar fi al seu calvari de 15 anys pels tribunals. La sensació dʼalliberament que experimenta és tal que va afanyar-se a convocar els mitjans —al despatx del seu advocat, no a la seu del PPCV— quan no feia ni una hora de la publicació de la sentència.
Davant un remolí de càmeres i micròfons, delerós de refer-se, Camps va proposar obertament el seu retorn “a lʼarena política” i no a qualsevol nivell, sinó a la “primera línia”. Fins i tot va confessar que ja havia mantingut una conversa telefònica amb Alberto Núñez Feijóo, el president del seu partit. Pensa que ha estat víctima dʼun complot a moltes bandes i ara desitja acollir-se al dret de rehabilitació.
Que Camps pretenga erigir-se en lʼadalil de la netedat política resulta esfereïdor. Sota el seu govern van produir-se casos tan fastigosos com el de Cooperació, que va conduir el seu conseller Rafael Blasco a la presó de Picassent. El periodista Sergi Tarín va retratar de manera detallada el seu modus operandi al seu llibre La madriguera, publicat lʼany passat.
Sota el govern de Camps, un entramat dʼempreses condemnades per corrupció —que tenen els seus gestors entre reixes— va enriquir-se a costa de lʼerari públic, com a mínim amb 7 milions dʼeuros. Qui era la seua mà dreta en el partit, Ricardo Costa, va assumir que el PPCV es finançava il·legalment, el director de la radiotelevisió pública (RTVV), Pedro García, va resultar igualment condemnat, i Milagrosa Martínez, qui també fou consellera seua i més tard esdevingué presidenta de les Corts, sʼha passat més de quatre anys a la presó de Villena i gaudeix del tercer greu penitenciari pels contractes que signà amb la trama capitanejada per Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez.
“Presidente, ¿pero tú sabes lo que estás haciendo?”, va preguntar-li Milagrosa Martínez a Camps quan, lʼany2004, va oferir-li la cartera de Turisme. Va explicar-ho ella, amb transparència cristal·lina, quan va haver de declarar en el judici del cas dels vestits. No s’hi veia de consellera, mai no va saber per què va ser l’elegida.
President, però tu saps què estàs dient?, caldria preguntar-li a Camps ara, en 2024, quan exigeix, als quatre vents, el seu retorn a la “primera línia” política. Creu que la gent és idiota?
El cas dels vestits fou la primera estació de penitència superada amb èxit per lʼexpresident valencià, però convé recordar que Víctor Campos —vicepresident seu— i Rafael Betoret —cap de gabinet de Martínez a Turisme— van admetreʼn la culpabilitat i van satisfer la multa corresponent pels mateixos fets i dins de la mateixa causa. Van preferir reconèixer lʼevidència que no sotmetreʼs a la vista oral.
Que Camps haja pogut escapolir-se de les cinc causes en què ha estat investigat —i no deu, per molt que ell sʼenteste a dir-ho— no evita que duga una taca ben grossa a lʼamericana. Una taca de mora o de cirera, dʼaquelles que no sʼesborren mai. Si més no, porta associada una culpa in vigilando, com la de Felipe González quan els GAL, el germà dʼAlfonso Guerra, Mariano Rubio o Luis Roldán feien i desfeien com si res. González mai no va ser jutjat, però tothom sap què deia el PP —aleshores— sobre ell i el que representava.
Més recentment, en les últimes setmanes, un altre expresident valencià, Eduardo Zaplana, s’ha sotmès a un judici intens com pocs: el del cas Erial. Ocupava unseient VIP al banc dels acusats. Gran part del seu cercle de confiança ha deixat de ser-ho per a evitar la presó —els beneficis de la sinceritat com a atenuant—, ni que fora a costa de situar l’amic i valedor Eduardo a les portes d’ella.
Les proves del seu enriquiment il·lícit han sigut tantes, i en tantes direccions, que una sentència no condemnatòria de Zaplana seria tan cridanera com un Mundial de futbol sense la selecció del Brasil. En lʼalineació de la corrupció valenciana, és indubtable qui és l’amo i senyor del dorsal 10.
No obstant, Camps i Zaplana no són els únics expresidents de la Generalitat que darrerament han invertit més temps en tribunals que en hotels de cinc estrelles. Tot i que molt menys glamourós, una mena de cinquè Beatle a la valenciana, ja fa temps que José Luis Olivas apareix envoltat de togues i punyetes. En el cas Erial, en el de la fallida de Bankia o allà on siga, el discret Olivas sempre hi és. Pocs en parlen però sempre hi és, i la seua acció —o omissió—resulta fonamental. És el gran infravalorat de l’equip.
De ben segur que lʼactual inquilí del Palau, Carlos Mazón, no voldrà que el seu nom siga recordat —com els de Zaplana, Camps i Olivas— per afers tèrbols que acaben esborrant lʼacció de govern. Preferirà ser recordat com Alberto Fabra, lʼúnic expresident del PPCV que no sols no coneix una imputació, sinó que va caracteritzar-se per lʼexemplaritat política i la contundència a lʼhora dʼextremar els controls contra la corrupció.
Més tard, el Botànic va crear lʼAgència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció, més coneguda amb les versions abreujades dʼAgència Anticorrupció o Agència Antifrau, la direcció de la qual acaba de quedar vacant. Aquest organisme, precisament, té la missió de vetllar per la netedat de l’acció política, tot garantint, a més, la confidencialitat dels delators.
“Mazón no ha de percebre l’Agència com a presumpta enemiga, sinó com l’aliada que és. Ha de donar-li’n la clau a algú sense lligams amb el PP i amb una vocació de servei inqüestionable”
Un mecanisme amb efectes preventius, ja que introdueix un supervisor intern del qual són conscients els governants autonòmics i municipals. PPCV i Vox no han optat per clausurar-la —com sí que ha succeït a les illes Balears—, però estan a punt de modificar la llei de creació per a designar-ne el director amb la majoria absoluta de què disposen (53 vots de 99) en lloc de les tres cinquenes parts (60 vots de 99) fixades a la norma, cosa que els obligaria a obtenir el suport addicional de PSPV o de Compromís. Òbviament, no és una bona notícia. I les conseqüències seran immediates.
Joan Llinares, qui n’ha estat el màxim responsable, acaba d’esgotar els set anysde mandat previstos a la llei, un període prolongat que tracta d’evitar la politització de l’ens. Fou escollit el 25 de maig de 2017 i fa una setmana va cessar en el càrrec. El perfil de la persona que el relleve ens indicaran el grau de fiscalització a què aspira el nou Consell.
De moment, Mazón ha desestimat Gustavo Segura, una proposta interessant emanada, conjuntament, de l’Acció Cívica contra la Corrupció, l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció i la Fundació per la Justícia. Al seu torn, l’Associació Espanyola de Gestors per a lʼAdministració Pública (AEGAP) havia posat damunt la taula el nom d’Eduardo Beut, un home proper a Zaplana i el seu cap de gabinet, Juan Francisco García, que els serveis jurídics de les Corts han considerat inapropiat, raó per la qual també ha quedat descartat. Una alternativa ben vista pel PPCV però que ha estat desestimada pel nul bagatge anticorrupció de l’aspirant.
De la mà dels populars, entre els 90 i la primera dècada dels 2000, Beut fou delegat territorial de lʼAgència Tributària i vicepresident de Cartera de Participaciones Industriales, l’òrgan mancomunat de les extintes CAM i Bancaixa que Zaplana va promoure en 2001, quan aquest presidia el Consell i Olivas n’era el vicepresident. Al marge del fracàs clamorós d’aquella iniciativa empresarial, que va derivar en una pugna oberta entre Zaplana i Camps pel seu control, col·locar Beut al capdavant de l’Agència Anticorrupció no enviava un missatge positiu.
Mazón no ha de percebre el director o directora d’aquest organisme com un presumpte enemic, sinó com l’aliat que és. Donar-li’n la clau a algú sense lligams amb el PPCV i amb una vocació de servei inqüestionable, capaç de preservar la gestió pública dels qui en volen treure profit, redundarà en la seua tranquil·litat com a president. A curt termini potser li sembla suïcida, un salt al buit, però, en realitat, és una inversió de futur. Una persona competent li evitarà molts maldecaps.
