El brutal corrent misogin de fons

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En la mesura que les cartes van posant-se sobre el tauler va perdent vigor la tesi que l’ascens de Vox és un fenomen atribuïble únicament a la reacció del nacionalisme espanyol davant el «desafiament» independentista català. Aquesta és una singularitat que hi contribueix decisivament, però hi ha uns altres corrents de fons molt poderosos, uns trets compartits de manera global a les dues bandes de l’Atlàntic. I m’atreviria a dir que la misogínia, la reacció virulenta a la mobilització feminista dels darrers temps, és un dels més significatius.

Els darrers dies han coincidit en el temps dos posicionaments que abonen aquesta percepció. En el seu primer acte important com a president de Brasil, l’ultradretà Jair Bolsonaro va expressar la seua intenció de «combatre la ideologia de gènere», res sorprenent en algú que ha fet del masclisme, el racisme i l’homofòbia els eixos de la seua popularitat. Bolsonaro disfressava la seua misogínia apel·lant a la valorització de la família tradicional i els ideals judeocristians.

Mentrestant, a casa nostra, Vox condicionava el suport al pacte d’Andalusia a l’eliminació de les lleis contra la violència de gènere, un posicionament que ja venia de fàbrica i que no pot sorprendre ningú. En el fons, en aquesta dèria hi ha també la nostàlgia de la supeditació catòlica de les dones. Forma part del mateix paquet misogin i profundament reaccionari. La contrarevolució en marxa que ofereix com alternativa la «violència intrafamiliar», la dissolució del component de gènere com a mesura d'autoprotecció masculina.

Allò substancial no és la lectura en clau de política convencional (tot i que també és interessant saber què n’opinen PP i les possibles conseqüències internes), sinó el càlcul electoral implícit: alguns comentaristes es feien creus en veure Vox submergir-se en el fang d’una mesura «impopular», però la pregunta pertinent és sobre la quantitat de gent que està disposada a comprar aquell discurs, els milers de persones (homes, però també dones) que no el veuen com quelcom desgavellat i abominable. Si observem amb atenció moltes de les reaccions que susciten moviments com #MeToo o el procés judicial a la manada, obtindrem respostes poc edificants. No estic parlant únicament del femer de les xarxes socials, també és un debat present al carrer, fàcil de polsar. Aquella sensació que una mica de feminisme està bé sempre que no amenace els privilegis dels mascles.

En el millor dels casos: fa uns mesos, un advocat, una persona formada, em parlava de la «dictadura feminista» arran de la primera sentència sobre la manada, amb una naturalitat que feia feredat. Vaig sentir una suor freda baixant per l’espinada. Fou com una certa presa de consciència. 

El tractament mediàtic d’aquest tema, per part d’alguns mitjans, alimentava un cert estat d’opinió, obria escletxes en la percepció social. Com ho havien fet abans les informacions i opinions sobrealimentades sobre l’ínfim percentatge (0,01%) de denúncies falses de violència de gènere. Hi ha en tot això una cultura de la revenja, un voler deixar clar que s’ha anat «massa lluny». Que li ho conten a la xicota de Laredo (Cantàbria), assassinada aquesta setmana. O a Laura Luelmo. A les desenes de víctimes registrades cada any.

Que li ho expliquen als milers i milers de dones que han hagut de suportar en silenci els abusos en les famílies, qüestió que explicava molt bé en aquestes pàgines Bel Olid. Que argumenten que l’estat ideal de les coses és la catòlica assumpció d’aquestes creus, amb resignació. En acabant, és el que s’insinua en les homilies de les cerimònies eclesiàstiques de casament: sigues submisa, atempta als desitjos d’un marit, complaent i comprensiva amb les seues violències, amb les seues canes a l’aire. Molts volen tornar-hi. Segons aquesta mentalitat, qualsevol canvi o transformació era anar massa lluny. 

El problema no és que vulga tornar com a reacció un nacionalisme espanyol que sempre havia estat ací. El drama és que vol tornar el pack complet, el nacionalcatolicisme de l’època de Franco: l’Espanya blanca, cristiana, homogènia i patriarcal. Aquella brutal misogínia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.