Bones festes, bones vides

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Segons dades de la Fundació Vicky Bernadet, prop del 20% de la població ha patit abusos sexuals abans d’arribar als 18 anys. El 80% dels abusadors són familiars o persones molt properes a la víctima. És lògic: un adult en qui la criatura confia, que pot convèncer-la que el que fa és “un joc”, o que sap com coaccionar-la perquè no en parli.

Durant els vint anys que fa que investigo sobre el tema, he arribat a sorprendre’m dels casos en què la família fa costat a la persona abusada. La majoria de vegades la resposta de la família és relativitzar el que ha passat, negar-ho, o negar-se a apartar l’agressor de la família amb excuses diverses. En tot cas, Nadal acostuma a ser una època de merda per a una gran part dels supervivents d’abusos intrafamiliars. O bé has de compartir taula amb el violador, o bé no tens família amb qui reunir-te, perquè te n’has apartat per no haver de trobar-te el violador a tots els àpats. I ja sabem què diu la propaganda, per Nadal cada ovella al seu corral. Però dels llops que hi ha a dins val més no parlar-ne.

Quan la família tanca files, no es demana a la persona que ha viscut els abusos què necessita, sinó que es dona per fet que es pot continuar abusant-ne, ara en grup. Ja no es tracta d’abusos sexuals, sinó que es passa a l’abús de poder. Uns quants familiars prenen la veu cantant i fan saber a la persona supervivent que no s’apartarà l’abusador, molts altres no fan absolutament res tot i saber perfectament què ha passat.

Alguns supervivents d’abusos sexuals decideixen tallar amb la família quan reben aquesta resposta. D’altres prefereixen continuar dins el marc familiar, i fan malabarismes per superar el tràngol amb estratègies diverses, que poden anar des d’evitar les trobades amb l’agressor (quan és possible) fins a assumir els arguments familiars del “no n’hi ha per tant”. Qualsevol estratègia que ajudi les persones supervivents d’abusos sexuals en la infància a viure millor em sembla bé, i no hi ha una fórmula que serveixi per a tothom.

El que hem de plantejar-nos és com han arribat aquests supervivents a l’edat adulta sense haver-ne pogut parlar abans. Quan l’agressor és un desconegut, molts nens ho expliquen i les famílies solen prendre mesures de protecció. Però, quan és algú conegut, els nens rarament en parlen. Per què? D’una banda hi ha el tabú social sobre la sexualitat, a més de la vergonya i la culpa que l’abusador s’encarrega d’abocar-los al damunt per “haver-ho consentit” o “haver-hi participat”.

Però també hi ha un factor més lleig i més difícil de reconèixer: una criatura que pateix abusos sexuals continuats a la família és una criatura desemparada. És una criatura que sap que no pot comptar amb cap adult de confiança, perquè segurament l’adult en qui més confiava és qui n’està abusant.

Els abusadors no són malalts; un malalt no decideix quan el pren la malaltia i quan no. Els abusadors coneixen perfectament els límits socials i ètics, i decideixen saltar-se’ls en determinades circumstàncies. Trien la víctima d’acord amb la probabilitat que parli. Si ja pateix maltractaments d’altres tipus és possible que hagi normalitzat la violència dels adults, i en comparació algú que no li pega, el tracta amb afecte i “a canvi” vol que participi en determinades pràctiques pot no semblar-li tan dolent.

Els abusos sexuals a menors són possibles perquè hi ha molts còmplices dels abusadors. Alguns són actius i els encobreixen. D’altres són passius, simplement no fan res. No s’hi fiquen quan està passant, o si ho saben quan el supervivent és adult, “no prenen partit”. Aquest no prendre partit, aquest asseure’s a taula amb un violador i un violat, i no posar-se de la banda de cap dels dos, per mi és clarament un prendre partit a favor de les violacions de menors.

“I ara, que fa tants anys, què vols que faci?”, diuen a qui ha patit els abusos. Per començar, no fer veure que no ha passat res. Fer tot el possible perquè la víctima estigui millor. Pot ser no convidar el violador a les trobades familiars, pot ser acompanyar el supervivent a teràpia. Pot ser no tornar-ne a parlar mai més, o parlar-ne cada dia. Pot ser fer-ho públic, en comptes de silenciar-ho, perquè el violador ho tingui una mica més difícil per tornar-hi amb un altre nen.

Cal que deixi de ser acceptable tenir un violador a taula. Cal acabar amb la impunitat absoluta ja no legal (que aquest és un tema que mereix una tesi doctoral, més que no pas un article), sinó social. Que encobrir els que han abusat de criatures sigui tan impensable com encobrir qui les ha assassinades, fins i tot quan aquestes criatures ara són grans. Cal aconseguir que tingui unes bones festes, una bona vida, qui lluita contra la injustícia, no pas qui la perpetua.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.