Devia ser l’any 1995 o 1996. Feia dos o tres anys que Vicent Andrés Estellés havia mort. Jo vivia València, al barri Ciutat de l’Artista Faller, i anava en autobús (crec que era el 27) cap al centre, fins a l’Avinguda Baró de Càrcer, on la revista EL TEMPS tenia la redacció. Com que el trajecte era de mitja hora o més aprofitava per llegir. Recordo perfectament que aquell dia era El quadern gris, de Josep Pla, perquè la dona que seia al meu costat em va dir assenyalant el llibre: «Que valenciano tan bonito». Jo em vaig quedar parat perquè a València ciutat, en aquell moment, els blaveros feien molt soroll i no sabies mai sota quina pedra en podia eixir un secessionista amb ganes de polèmica sobre el nom de la llengua, l’origen de la llengua o el color de la llengua (i sempre sempre parlaven castellà, com la senyora de l’autobús). Per sort vaig optar, com acostumo a fer habitualment, per desempallegar-me del pessimisme i confiar que la companya de seient seria una persona amb bona voluntat i sense segones intencions.
Li vaig contestar, amb tota la naturalitat possible, que sí, que era un valencià preciós escrit per un senyor de l’Empordà, de nom Josep Pla, i ella va deixar el tema per entrar a xarrar del que volia xarrar: «Yo soy la cuñada de Vicent Andrés Estellés». No entenia perquè em parlava en castellà però vaig entomar la confessió com una invitació a continuar parlant-li igualment en el preciós català de Morella. Li vaig dir que m’agradava molt aquell poema d’Estellés de «No hi havia a València dos amants com nosaltres / car d’amants com nosaltres en son parits ben pocs» (potser l’únic poema de l’Estellés que recordava en aquell moment, perquè tinc una memòria de peix per la poesia). Ella em va explicar, en to melancòlic, el record que tenia del dia que Vicent Andrés Estellés havia pres partit pel poble valencià i, segons ella, s’havia buscat la ruïna per sempre més: el dia que va recitar, per primera vegada, en públic el poema «El vi»:
«No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida
Una vella litúrgia el posava a la taula
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar
Parle del vi dels pobres. El fi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda, plantar cara a la vida».
Era, efectivament, una presa de posició a favor de les classes treballadores, del poble que donava encara pa, vi i sucre per berenar. Perquè situar-se en aquesta banda l’allunyava de la banda de Las Provincias, on havia estat redactor en cap anys i panys, en una època en què la llibertat de premsa era paraula prohibida. I amb el seu català de Burjassot se situava en l’extrem que plantava cara a la dreta valenciana castellanitzada i preblavera -la coentor inventada per anul·lar el valencianisme ambiciós, el catalanisme.
Bon any Estellés!
